Charlize Theron de madrastra malvada a "Snow White and the Huntsman"

La imaginació dels productors de Hollywood no és un dels motors de la humanitat. Ni de lluny. Ara se’ls ha passat pel cap que adaptar el conte de la Blancaneus, amb una bona dosi d’efectes especials, i amb una estètica fosca i gòtica però apta pera tots els públics, i especialment per a adolescents marcats per la sèrie “Crupúsculo”, pot ser una bona manera de fer diners. La recepta és ben fàcil: una història coneguda que pugui ser fàcilment intel·ligible, efectes especials potents, un repartiment convincent, i un director que no posi problemes i no li caigui la cara de vergonya.

D’aquesta manera, aquest estiu, tindrem a les pantalles grans “Snow White and the Huntsman” (Blancanieves y la leyenda del cazador). Dirigida pel deconegut Rupert Sanders i protagonitzada per Charlize Theron – que no para de treballar – Kristen Stewart – que tot i voler sortir de la nissaga “Crepúsculo” sembla destinada als papers virginals – Chris Hemsworth – que te el mateix aspecte que a “Thor” – i un regitzell de bons actors que fan de follets encapçalats per Ian McShane, Eddie Izzard, Bob Hoskins, Toby Jones, Eddie Marsan, Stephen Graham, Ray Winstone i Nick Frost.

No confondre amb “Mirror, mirror” – una altra adaptació cinematogràfica del conte dels germans Grimm -  que aquests dies s’estrena entre nosaltres i on el paper de madrastra malvada el te la Julia Roberts. Coses de l’edat... Posat a triar madrastra malvada em quedo però amb Charlize Theron.  I posat a triar pel·lícula, segurament cap de les dues. 

Terror inversemblant a "Abraham Lincoln, Vampire Hunter",

Hi ha propostes surrealistes i decidídament gamberres al cinema. Però aquesta sembla destinada a superar qualsevol intent anterior. “Abraham Lincoln, Vampire Hunter” – que s’estrenarà entre nosaltres als voltants de juny – es una producció de Tim Burton, i dirigida pel rus Timur Bekmambetov, de qui ja hem vist del que es capaç de fer i desfer a “Wanted” (2008) i sobretot a la pel·lícula que el va llançar a la fama – absolutament immerescuda d’altra banda – “Nochoi Dozor” (Guardianes de la noche, 2004). La cosa, embolicada en el format de pel·lícula de terror, tindria un cert encant si fos una producció de sèrie B, o de Sèrie Z, però el cert és que ha costat gairebé 70 milions de dòlars.

Protagonitzada per Benjamin Walker, Mary ElizabethWinstead, Jimmi Simpson, Dominic Cooper i Rufus Sewell, explica la impossible infància del president dels Estats Units que veu com la seva mare es assassinada per un vampir, la qual cosa el dur a una venjança al llarg del temps que el dur a combinar la presidència del país amb la cacera de vampirs. Un despropòsit ideal per a fartar-se de crispetes i gaudir de l’aire condicionat del cinema. Això sí, amb opció a 3D per a que l’enredada sigui encara més dolorosa per la butxaca. La destral potser l'hauríem de dur nosaltres...

Tercer trailer oficial de "Avengers"

Per als molt fans del còmic i de les adaptacions de Marvel al cinema, entre els qui naturalment hi soc, ja ha sortir el tercer trailer oficial d'"Avengers", pel·licula en 3D i IMAX que podrem veure arreu del món a partir del mes de maig d'enguany. Ja l'estem esperant amb impaciència. Més informació aquí

Christopher Nolan tanca la trilogia de Batman amb "The Dark Night Rises"

El 2008, quan Christopher Nolan va estrenar “The Dark Knight”, el director londinenc no tenia clar si hi hauria un tercer lliurament de la saga “Batman” que ell mateix havia creat el 2005 amb “Batman Begins”. “The Dark Knight” va acabar tenint un èxit mundial aclaparador i els de Warner Bros no podien, ni volien deixar escapar la mina d’or que Nolan els hi havia servit. Nolan va escriure un esborrany de la història que li agradaria rodar a una hipotètica tercera part  el mateix 2008 i, tot seguit, es va llançar de cap a la producció i al rodatge d’”Inception” (Origen, 2010) amb un pressupost de 180 milions de dòlars i una llibertat creativa poc usual. El resultat és la consagració d’un director jove que esdevé un autèntic mestre al crear un història absolutament rodona i inquietant que combina a la perfecció els efectes especials, la superproducció d’acció, i un desenvolupament de personatges complex i multidimensional. Hi ha encara gent que no sap veure els mèrits d’”Inception”. Sincerament, no els entenc.

Per a “The Dark Knight Rises”, Nolan compta amb el seu fidel equip encapçalat per Christian Bale, Michael Caine, Morgan Freeman, i Gary Oldman, a més de col·laboradors habituals com Tom Hardy, Marillon Cotillard o Joseph Gordon-Lewit, i noves incorporacions com les d’Anne Hathaway, Josh Pence, Matthew Modine o Nestor Carbonell. Hi ha una petita aparició de Liam Neeson – que va tenir una intensa participació a la primera part – i encara es guarda en secret la possible presència de Cilian Murphy, encara no acreditada. Hans Zimmer segueix a la banda sonora, i Nolan s’encarrega del guió, la producció i la direcció en una demostració clara de control absolut del producte. El pressupost ha estat el més gran de la carrera de Nolan, gairebé 250 milions de dòlars.

Han estat moltes les decisions de pre producció. En primer lloc Nolan va desestimar el 3D – cosa que s’agraeix – i es va decantar pel format IMAX. En l’elecció dels malvats es van descartar clàssics de l’univers DC com Mr Freeze, El Pingüí, o Riddler. Nolan també va deixar clar que no tornaria a tocar el Joker després de la mort sobtada de Heath Ledger al final de rodatge de “The Dark Knight” i que li va suposar un Oscar al millor actor secundari a títol pòstum. Robin també era considerat com un tabú, més i quan Christian Bale interpreta un Batman jove. Així doncs finalment es van decantar per Catwoman i per Bane, un malvat poc conegut cinematogràficament, i maltractat per la televisió, però que al còmic original te un vida i una presència intenses. També estava clar que “The Dark Knight Rises” era el final d’una trilogia i que, per tant, la pel·lícula no podia quedar oberta ni subjecta a possibles continuacions, cosa que ofereix un al·licient força interessant. També han canviat les localitzacions de rodatge. Del Chicago de les dues primeres parts s’ha passat a Pittsburgh, Nova York, i Los Angeles amb algunes escenes a la Índia i al Regne Unit.

Com a apunt final, i només per amants del futbol americà i de la NFL a “The Dark Knight Rises” es podran veure “cameos” d’estrelles dels Pittsburgh Steelers com Ben Roethlisberger, Hines Ward, o Heath Miller. “The Dark Knight Rises” s’estrena a finals de juliol.

"Men in black 3" retorna Will Smith i Tommy Lee Jones a la comèdia d'acció de la mà de Barry Sonnenfeld

Pràcticament deu anys sense notícies de Barry Sonnenfeld és molt de temps. La seva carrera cinematogràfica es va concentrar a la dècada dels norantes amb les dues pel·lícules sobre la Familia Adams, dos lliuraments més dels homes de negre i la més que apreciable comèdia àcida i negre “Get Shorty” (“Como conquistar Hollywood”, 1995). Segurament el fracàs estrepitós de crítica i públic que va suposar “Wild, Wild, West” (1999) va frenar una cursa que el va dur a dirigir set pel·lícules entre 1991 i 2002. Des de llavors, alguns treballs per a televisió per a sèries peculiars com “Pushing Daisies”  i poca cosa més.

Però la franquícia de “Man in Black” és massa sucosa com per deixar-la escapar, i el bons resultats econòmics dels dos lliuraments anteriors han fet que Steven Spielberg no dubtés a produir-ne un de nou que, com és el tercer, podrem “gaudir”, naturalment, en 3D.

“Men In Black 3” arribarà amb algunes garanties de qualitat. Al guió podem trobar noms de prestigi com David Koepp o Etan Cohen. Danny Elfman continuarà a la impagable banda sonora i Sonnenfeld tornarà finalment a la direcció per demostrar que és un realitzador interessant amb un sentit força personal de la comèdia d’acció.

Repeteixen, com no podria ser d’altra manera, els inigualables Tommy Lee Jones, Will Smith i Rip Torn i s’afegeixen a la funció Josh Brolin, Emma Thomson i Alice Eve. Podrem veure “Men in Black 3” als voltants de maig de 2012. Serà la protagonista absoluta de la cartellera una mica abans que comencin a ploure els blockbusters d’estiu.

Sacha Baron Cohen torna a la càrrega amb "The Dictator"

Si heu vist “Ali G Indahouse” (Ali G anda suelto, 2002), “Borat” (2006) o Brüno (2009) ja sabeu com les gasta el còmic britànic Sacha Baron Cohen. No és pas un humorista fi i subtil en la tradició jueva d’humoristes, més en línia amb Woody Allen. Més aviat Cohen opta des d’un bon principi per una opció decididament iconoclasta, salvatge i provocadora que no només explora els límits, sinó que els traspassa sense escrúpols i entrant en el terreny d’allò que és políticament incorrecte i, fins i tot, aliant-se amb el mal gust. No és una aposta humorística fàcil. Perquè malgrat tot, Sacha Baron Cohen es un humorista profundament intel·ligent i coneixedor dels complexos ritmes i “timings” que la comèdia exigeix.

Ara Baron Cohen posa al seu punt de mira un hipotètic dictador d’un país àrab a “The Dictator” la seva darrera pel·lícula que podrem veure el 2012. No es queda a mitges tintes – no sabria fer-ho d’altra manera – i es llaça a fer una ferotge crítica política on ningú no en sortirà ben parat. Per a la funció s’envolta de una bona colla d’amics com Larry Charles a la direcció, amb qui ja va treballar a “Borat i a Brüno”; i d’actors de prestigi com Ben Kingsley, John C. Reilly, Anna Faris i Megan Fox. Rodada a Nova York, Sevilla, Fuerteventura i Marroc, “The Dictator” està basada en una novel·la anònima que va aparèixer a Irak el 2001, sota el nom de “Zabibah i el Rei” i on es narra en to irònic i còmic les peripècies d’un dictador àrab que fa tot el possible per tal que la democràcia no arribi al seu país. Algunes fonts fins i tot comenten que és molt possible que Saddam Hussein estès darrera la publicació d’aquesta novel·la i que si be no n’era l’autor, si que l’havia supervisat personalment. Ho podeu consultar a un article del NewYork Times

Un material sucós que Sacha Baron Cohen, juntament amb els guionistes Alec Berg, David Mandel i Jeff Schaffer – que tenen a les esquenes treballs a “Seindfeld” o al “Saturday Nigth Live” – faran les delícies dels qui sabem apreciar la sal gruixuda en la seva justa desmesura. Pels voltants de Maig...

James Cameron torna a enfonsar el Titanic, ara en 3D, quinze anys després de la seva estrena

Quinze anys després de la seva estrena mundial, “Titànic” (1997) és la segona pel·lícula més taquillera de la història en xifres absolutes. Algunes fonts consideren però, que “Titànic” és la pel·lícula més taquillera de tots els temps si apliquéssim criteris d’inflació. Va perdre la primera posició el 2009 per culpa d’”Avatar”. Considerant que les dues pel·lícules han estat dirigides pel director canadenc James Cameron, val a dir que tot queda en família.

“Titànic” és una pel·lícula que es conceptualitza al voltant dels rècords. A la seva època va comptar amb un pressupost inicial de 150 milions de dòlars que finalment es va desviar fins el 200. Aquest fet va provocar el pànic a Paramount i a Fox que no veien com recuperar la inversió amb una pel·lícula de tres hores. Cameron havia deixat que la seva megalomania el portés per extrems pròxims al paroxisme. Va crear decorats originals que recreaven mil·limètricament el mític vaixell enfonsat a la seva primera travessia. Destaca l’escala de fusta de l’accés a la primera classe del Titànic, i que seria destruïda per complet a l’escena del naufragi. Però també cal destacar les habitacions, les catifes, el mobles de tota mena i mida, el vestuari, l’elecció dels colors interiors i fins i tot la vaixella especial amb el logotip de la White Star Line. Es va treballar amb maquetes, però també amb decorats a escala real, entre elles algunes parts de transatlàntic submergides en immensos tancs d’aigua.

I la resta es prou coneguda. 11 Oscars de 14 nominacions, quatre Globus d’Or, i més de 1.700 milions de dòlars recaptats arreu del món. Això va donar carta blanca a James Cameron per a dur a terme els projectes que li vinguessin de gust i amb el pressupost que considerés oportú. D’aquesta manera, va aconseguir una inversió de 237.000 dòlars per rodar “Avatar” i acabar recaptant-ne gairebé 2.800 milions.

Ara, per celebrar el quinzè aniversari de l’estrena de “Titànic”, Cameron torna a dur la seva obra a la gran pantalla en format 3D per intentar treure encara més rendiment d’aquest filó descomunal. Personalment, “Titànic” em sembla un mal drama romàntic amb una sobredosi de cinema catastròfic embolicat com a superproducció que, de per si, sempre m’ha avorrit. Si ara, a sobre, cal posar-se les maleïdes ulleres per veure un 3D sobrevingut, la manca d’atractiu s’accentua encara més. Però sobre gustos no hi ha res escrit. Trieu i remeneu. “Titànic” en 3D es podrà veure a la primavera de 2012 a qualsevol indret del planeta amb sala de cinema. 

Jason Reitman dirigeix Charlize Theron a "Young Adult" amb guió de Diablo Cody

Soc dels que gaudeixo de cinema de Jason Reitman. Només amb tres pel·lícules, el seu cinema m’ha convençut i fa preveure un cineasta, si no major, si que més que considerable. “Thank You For Somoking” (Gracias por fumar, 2005), Juno (2007) i “Up In The Air” (2009), son una bona prova que ens trobem davant d’algú que sap el que s’està fent i que, a més, ho fa amb una elegància inusual. Només pel fet de tocar un dels gèneres més complexos i poc donats a l’èxit de taquilla, com és el de la comèdia dramàtica, ja mereix un respecte. Segurament Reitman no és encara Alexander Payne, veritable rei del gènere i de qui parlarem ben aviat perquè prepara nova pel·lícula, però cal tenir-lo en compte i seguir-lo detingudament.

Reitman ha tornat a disposar dels serveis de l’estrambòtica, però eficaç guionista Diablo Cody, amb la que ja van treballar junt a Juno, i que va servir per a que la jove escriptora obtingués un Oscar al millor guió original. La seva nova proposta porta per nom “Young Adult” – entre nosaltres s’estrenarà als voltant de febrer – i explica la història d’un escriptora enmig d’una crisi creativa i existencial després d’un divorci que torna al seu poble d’origen per intentar començar un relació amb el seu primer amor tot i que aquest ja està casat i vol fugir d’estudis. Tot i que va ser la noia d’institut més guapa, però amb un caràcter certament difícil del lloc acaba trobant un còmplice amb un altre individu que com ella es nega a créixer i assolir la maduresa.

Per al paper protagonista, Reitman, a qui li agrada canviar de cares a totes les seves pel·lícules, ha escollit a una sempre fantàstica Charlize Theron que segueix demostrant la seves bones dots d’actriu convincent i versàtil. L’acompanyen Patrick Wilson, Elizabeth Reaser, J.K. Simmons, Paton Oswalt, Emily Meade, Collette Wolfe i Brian McElhaney. 

Sandra Bullock i Tom Hanks a "Extremely Loud and Incredibly Close" d'Stephen Daldry

Ja fa alguns dies que la carrera cap els Oscars ha començat. Tothom sembla preparar-se a consciència per a la cerimònia  i com sempre hi ha corredors força ben posicionats a la imaginària línia de sortida. Una de les peces més esperades és el “Extremely Loud and Incredibly Close” que s’estrenarà el Nadal i que dirigeix Stephen Daldry, autor de “Billy Elliot” (2000), “The Hours” (2002) o “The Reader” (El Lector, 2008). El guió està basat en el best seller del mateix nom que va escriure Jonathan Safran Foer i que entre nosaltres la vàrem poder llegir sota el títol “Tan fuerte, tan cerca” (desconec si va haver-hi traducció al català). L’adaptació és un altre pes pesant de la indústria com el guionista  Eric Roth que te al currículum títols imprescindibles com “Forest Gump” (1994), “The Horse Whisperer” (El hombre que susurraba a los caballos, 1998), “Munich” (2005) o “The Curious Case of Benjamin Button, 2007).

Per als papers protagonistes s’ha escollit a dues vaques sagrades de Hollywood com Tom Hanks i Sandra Bullock i una colla de secundaris de molt de pes com James Gandolfini, Viola Davis, Jeffrey Wright, John Goodman i Max Von Sydow, tot i que el veritable protagonisme recau en el nen Thomas Horn. Tot i la parella protagonista, veritables reis de la comèdia romàntica, “Extremely Loud and Incredibly Close” és un drama amb totes les de la llei amb el teló dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 – desè aniversari – de fons. La història és la d’un nen prodigi que després de la mort del seu pare a les torres bessones troba una clau que li ha deixat el seu progenitor i es llança a trobar quin és el pany que pot obrir. Una espècie de viatge iniciàtic destinat a provocar la llàgrima fàcil. És a dir, un producte ideal per als sempre sensibles membre de l’Acadèmia.

"The Avengers" reuneix Iron Man, Thor, Captain America, The Hulk, i els grans de la Marvel per 2012

A Marvel la cosa li va molt al cinema des de ja fa molts anys. L’any que ve però, s’hauran de veure les cares amb dos productes de pes de DC Comics com son el final de la trilogia que Christopher Nolan ha fet sobre Batman, i el reboot que Zack Snyder està rodant sobre Superman. Amb aquestes cartes per a 2012, la gent de Marvel s’han posat les piles i han tirat la casa per la finestra fent una suma de gairebé totes les seves franquícies existents – a excepció d’Spiderman que l’any que ve també tindrà el seu “reset” particular – amb “The Avengers”. Es tracta d’una hàbil suma de superherois que els inefables Stan Lee i Jack Kirby van crear el 1963 i que al llarg d’aquest gairebé mig segle ha tingut les seves altes i baixes.

La versió de “The Avengers” que veurem als cinemes d’arreu el maig de 2012 està format per Iron Man (Robert Downey Jr), Thor (Chris Hemsworth), Black Widow (Scarlett Johansson), Nick Fury (Samuel L. Jackson), Captain America (Chris Evans), Pepper Potts (Gwyneth Paltrow) i cal afegir finalment The Hulk (Marc Ruffalo) i Hawkeye (Jeremy Renner). La funció està dirigida per Josh Wedon, un guionista experimentat a la televisió en diverses sèries i que va ajudar a Kenneth Branagh a la direcció de “Thor” (2011) tot i que no apareix als títols de crèdit de la pel·lícula. Wedon s’encarrega també del guió junt amb Zak Penn, el qual va demostrar la seva vàlua a la més que reivindicable “Last Action Hero” 1993 de John McTiernan, o a l’espectacular “The Incredible Hulk” (2008) que va dirigir Louis Leterrier amb Edward Norton de protagonista. La continuïtat de Norton a “The Avengers” va quedar completament esvaïda quan l’actor va renegar del film i es va negar en rotund a fer la pertinent ronda de promoció mundial. Per aquest motiu el sempre fiable Marc Ruffalo s’encarregarà de posar rostre i ànima al torturat doctor Bruce Banner a “The Avengers” mentre que el seu alter ego verd serà cosa dels especialistes en efectes especials.

I el darrer apunt tradicional és que els amants d’Iron Man poden estar tranquils. Hi haurà tercera part. Marvel no matarà la gallina dels ous d’or. D’això en podeu estar ben segurs. Tan segur com que el particular, extens i pràcticament inacabable món dels superherois - de Marvel o de DC Comics – seguirà omplint les cartelleres del planeta durant molts anys.

Meryl Streep es posa a la pell de Margaret Tatcher a "The Iron Lady"

A aquestes alçades ja deuríeu saber que soc un gran admirador de l’art del tràiler. Aquest espai no superior a dos minuts que serveix per vendre les pel·lícules abans que les veiem. Val a dir que darrerament s’ha estès una pràctica denunciable que és la de trobar-nos amb tràilers que ens expliquen la pel·lícula des del principi fins al final, la qual cosa treu qualsevol mena de gràcia a l’assumpte. El tràiler ha de seduir però no ens ha de donar tota la informació. Sembla ser que això de seduir, de suggerir, d’insinuar, no està de moda. Trist i lamentable.

Per això quan he vist el tràiler de “The Iron Lady” m’he entusiasmat. Es breu, concís, contundent, divertit, i obre una món de possibilitats dins la nostra imaginació. “The Iron Lady” – que s’estrenarà als voltant de la Nit de Reis de 2012 – és una producció eminentment britànica dirigida per Phyllida Lloyd, escrita per Abi Morgan i protagonitzada per la incombustible i gloriosa Meryl Streep. Un trio interessant, sincerament.

Phyllida Lloyd, la directora, és l’artífex de “Mamma Mia” (2008) la pel·lícula més rendible de la història del cinema britànic. D’acord la pel·lícula es fluixeta i basada en un dels arguments més estúpids de la història del cinema. Però va sintonitzar amb el públic de tot el planeta i, això, per a qualsevol productor és quelcom a tenir en compte. D’Abi Morgan, la guionista, podem dir que està formada a la televisió en series i telefilms però sembla ser que 2011 és el seu any. A més del guió de “The Iron Lady”, enguany també ha escrit el guió de “Shame” (2011) del molt interessant director Steve McQueen (no confondre amb el dissortadament desaparegut actor.

I finalment tenim Meryl Streep interpretant a la que va ser primera ministre del Regne Unit Margaret Tatcher, coneguda pel merescut sobrenom de “La Dama de Ferro”, i d’aquí el nom de la pel·lícula “The Iron Lady”. És a dir, allò que en diem un biopic o una biografia filmada. El cert és que la pel·lícula ja està causant una certa polèmica ja que –malgrat no han transcendit massa coses sobre la producció – es tem que sigui amable i poc crítica amb la carrera de la Tatcher. Però això ja ho veurem quan toqui perquè particularment em resulta difícil fer una pel·lícula, un article o un reportatge sobre aquest personatge complex, estrany i fosc però essencial per entendre la convulsa dècada dels vuitantes del segle XX, sense entrar a fer una crítica ferotge, a no ser que siguis seguidor ideològicament dels de, per exemple, Intereconomia.

Continguts apart, importants però que ja discutirem en un futur, la performance de Meryl Streep és senzillament impressionant. Es força coneguda la versatilitat de l’actriu per a la imitació d’accents de tota mena, però és que en aquest cas, tant la semblança física com la oral son decidídament insuperables. La qual cosa em fa recomanar encesament que si heu de veure aquesta pel·lícula ho feu en versió original perquè sinó em temo que no podrem copsar amb tota la seva intensitat el treball de l’actriu.

I el darrer apunt. Si al darrer post ja dèiem que Michelle Williams tindria rivals d’alçada a la nit dels Oscars, Meryl Streep és una altra de les candidates gairebé segures. Curiós, dues grans actrius nord-americanes s’han de buscar les garrofes a la Gran Bretanya...

Clint Eastwood tria Leonardo DiCaprio per a encarnar J Edgar Hoover

Clint Eastwood te 81 anys i és una institució i una llegenda viva de la història del cinema. A la darrera dècada ha realitzat 11 pel·lícules, de les quals n’ha protagonitzat i realitzat quatre, mentre que la resta les ha passat rere la càmara. Segurament no és la seva millor època com a director que va assolir el cim absolut durant el norantes amb la imprescindible “Unforgiven” (Sin Perdón, 1992). Des de molt abans – ha dirigit 35 pel·lícules i n’ha protagonitzat més de seixanta -  Eastwood ha demostrat ser un director de referència i un perfecte coneixedor de la narrativa clàssica que li van marcar el seus mestres Don Siegel i Sergio Leone. Però lluny de ser només un alumne notable, Eastwood ha aconseguit tenir un signatura pròpia, i una capacitat de tocar sense embuts tota mena de gèneres i temàtiques. A la seva filmografia hi podem trobar comèdies gamberres, westerns, drames romàntics, pel·lícules d’acció, bèl·liques, d’aventures, policíacs, cròniques socials amb tocs paranormals, i ara, el sempre temut gènere biogràfic. Bé, en aquest terreny ja s’hi va endinsar de manera molt irregular a “Invictus” (2009) on explicava un capítol de la vida de Nelson Mandela quan ja era president de Sudàfrica i va esmerçar tota mena d’esforços per a assolir la Copa del Món de Rugbi, tal i com explicava la magnifica novel·la / reportatge de John Carlin

Ara però, Clint Eastwood aposta per un personatge polièdric, polèmic, paranoic, neuròtic, corrupte, reprimit, i complex com J. Edgar Hoover, el qui va ser fundador del FBI el 1924 fins la seva mort el 1972. El personatge no només és un testimoni del segle XX, és algú que transforma la història segons les seves necessitats. Des de la Llei Seca fins gairebé el Watergate, Hoover va viure la segona guerra mundial, la guerra freda, la caça de bruixes, l’assassinat de Kennedy, la lluita pels Drets Civils, i l’ascens de Nixon. Va treballar per a set presidents dels Estats Units – cap dels quals va tenir el valor de destituir-lo – i va esdevenir un autèntic poder a l’ombra amb poderosos tentacles a totes les esferes de la societat americana.

No és una aposta fàcil la que Eastwood fa a “J. Edgar” perquè el personatge encara oscil·la entre la realitat, la llegenda i, fins i tot, per alguns, el mite. Així que la tasca del director no és gens agradable, tot i tractar-se d’un veritable caramel. Però Eastwood juga fort i deixa el guió en mans d’un activista en pro dels drets dels homosexuals i lesbianes com Dustin Lance Black. No és casualitat. Hoover era profundament homòfob però, al mateix temps, tenia una doble vida on privadament gaudia de la companyia d’homes. Dustin Lance Black ja va deixar clara la seva militància a “Milk” (Mi nombre es Harvey Milk, 2008) i a la menys coneguda “Pedro” també del mateix any.

Per encarnar a Hoover al llarg de la seva dilatada vida, Eastwood obre les portes de bat a bat a la seva primera col·laboració amb Leonardo DiCaprio i l’acompanya d’un repartiment luxós on podem trobar Naomi Watts, Judi Dench, Josh Lucas, Armie Hammer i Dermot Mulroney entre d’altres.

Als Estats Units s’estrena el novembre – per entrar de ple a la cursa pels Oscars – però entre nosaltres sembla ser que arribarà el gener de 2012.

"The Artist", una enlluernadora pel·lícula muda i en blanc i negre al bell mig del segle XXI

Una pel·lícula muda i en blanc i negre al segle XXI? Aquesta és la proposta del francès Michel Hazanavicius que ja va enlluernar al darrer festival de Cannes i que podrem començar a veure a finals d’any o a principis del que ve. Es tracta de “The Artist”, un film que parla del món del cinema quan aquest va patir un canvi que el marcaria per sempre: la transició del cinema mut al cinema sonor. És a dir, la vella forma, sempre funcional. del cinema dins del cinema. L’excusa argumental és simple i també ja coneguda. La d’un actor estrella indiscutible del cinema mut que s’enamora d’una jove que acabarà triomfant posteriorment al cinema sonor, i la crisi sentimental, emocional i artística que aquest fet provocarà entre ambdós. Be vaja, un melodrama com manen el cànons.

És un recorregut que ja hem pogut veure a altres pel·lícules com “A Star is Born” (Ha nascut una estrella, 1954) de George Cukor, o a “All About Eve” (Eva al desnudo, 1950) de Joseph L. Mankievicz, o a “The Bad and The Beautiful” (Cautivos del mal, 1952) de Vicente Minelli o, per posar un darrer exemple tot i que en podríem trobar molts més, “La Nuit Americaine” (La nit americana, 1973) de François Truffaut. I sempre – o gairebé sempre – amb resultats esplèndids a la pantalla. Val a dir però que aquesta fórmula no ha estat gens freqüentada en els darrers anys i sembla que hagi passat de moda. Potser per això, Hazanavicius fa un exercici de recuperació vintage i rendeix homenatge no només a una forma de fer cinema, sinó també a una forma d’entendre el cinema que no per antiga segueix mantenint una modernitat absoluta i segueix sent capaç de connectar amb tota mena de públics.

No se si la seva oferta serà captada per un públic majoritari. En tot cas em sembla una proposició interessant i una bona manera de recordar-nos que el cinema segueix sent un art carregat de possibilitats que cal seguir explorant de forma valenta, com és el cas de “The Artist”. Destacar que Jean Dujardin es va endur el guardó a millor actor del festival de Cannes i que a la cinta el podem veure acompanyat de joies com Malcolm McDowell, John Goodman, James Cromwell, Ed Lauter, Penelope Ann Miller, Bérénice Bejo o Missy Pyle. La fotografia és de Guillaume Schiffman, que ja ha col·laborat amb anterioritat amb Hazanavicius i que te un veritable do per tot allò que es vintage.

I el darrer apunt com sempre. Parlant de “The Artist” és inevitable que em vingui al cap “Silent Movie” (La última locura, 1976) de Mel Brooks. Reivindico aquesta divertidíssima pel·lícula de cinema dins del cinema, que explica com un director, el propi Mel Brooks,  vol fer una pel·lícula muda als anys setantes i intenta convèncer a productors i actors per tirar endavant el projecte. No cal dir, o sí, que “Silent Movie” és una pel·lícula muda – en color, això sí - i que conté alguns dels millors moments del millor cinema de l’inoblidable creador de “The Young Frankenstein”.

Recuperen el terror polar extraterrestre amb una nova versió de "The Thing"

Quan el 1951 el mestre Howard Hawks i Christian Nyby van dirigir “The Thing from Another World”, no deurien imaginar que la seva pel·lícula acabaria esdevenint un referent absolut del cinema de terror. Està clar que no és la millor pel·lícula de Hawks, però al llarg del temps ha sabut mantenir la seva capacitat de magnetisme intacta i, tot i haver estat superada clarament en l’aspecte dels efectes especials, els romàntics i els amants del cinema en general seguim tenint una gran consideració per a aquesta peça ineludible en l’educació de qualsevol cinèfil de pro.

Molts anys després, John Carpenter, va rendir homenatge a aquest film fent un “remake” que, si be no està a l’alçada de l’original, tenia la gràcia que el director americà sap posar a les seves propostes com bon director de gènere que és. El cert és que Carpenter va ser més fidel al referent literari – una novel·la curta de John W. Campbell anomenada “Who Goes There” – i va tenir a disposició un departament d’efectes especials que, per ser de 1982, tenien una certa gràcia, sobretot pels que sabem gaudir de les delicatessen del gore de baixa intensitat. “The Thing” (La cosa, 1982) de John Carpenter és una pel·lícula irregular però amb bons moments de suspens i amb alguna escena molt més que notable. Era però, la primera producció amb cara i ulls que li donaven a Carpenter, que amb quatre duros ja havia demostrat que sabia fer bon cinema de terror o d’aventura i amb uns resultats econòmics força sucosos.

“The Thing from Another World” i “The Thing” juguen amb una premissa ben fàcil. Un ambient hostil - la primera a l’artic i la segona a l’Antàrtida – una nau extraterrestre enterrada sota el gel, una presència alienígena camaleònica, la impossibilitat de sortir d’aquest ambient altament incomunicat i, sobretot, no saber qui és el dolent de la pel·lícula perquè qualsevol pot haver estat infectat per l’alien i conservar l’aspecte de sempre. 

I com que, en el fons, a tots ens agrada que ens tornin a explicar una vegada i altra la mateixa història, la cosa d’un altre món torna en versió segle XXI. Així que, amb aspecte de sèrie B amb possibles, li han encarregat al director novell Matthijs van Heijningen Jr la realització de “The Thing 2011” amb la gràcia que explica la història de l’expedició noruega que descobreix la nau extraterrestre i que era el punt de partida de la pel·lícula de Carpenter. Es a dir, ens trobem davant un preqüela. La funció, com tota bona proposta de terror, farcida d’actors i actrius desconeguts com Mary Elizabeth Winstead, Eric Christian Olsen, Joel Edgerton, Jonathan Walker o Kim Bubbs. La podrem veure a finals d’octubre.

Ja us hi dic ara. No espereu massa cosa. Una bona estona ja seria d’agrair. Però abans de veure-la, si podeu, feu el saníssim exercici de veure – o de reveure – les pel·lícules de Hawks / Nyby i la de Carpenter. Només pel plaer que provoca en determinades ocasions el vintage.

Roman Polanski adapta a "Carnage" l'obra teatral de Yasmina Reza

Roman Polanski és molt Roman Polanski. Que el director polonès presenti pel·lícula aquesta temporada és tot un esdeveniment. Tot i ser un realitzador irregular, capaç del millor i del pitjor, de tenir una biografia absolutament novel·lesca i d’estar en caça i captura en 110 països per la Interpol per un fosc cas d’abús sexual a una menor durant els anys setantes, (cal veure el magnífic documental sobre aquest fet que la directora Marina Zenovich va realitzar el 2008) Polanski ha sabut ser protagonista des del seu debut internacional el 1964 amb “Nóz w wodzie” (El ganivet a l’aigua) fins ara mateix. Més enllà del paper cuixé i de no poder sortir de França per tal d’evitat l’extradició als Estats Units, Polanski segueix tenint un pes notable a Hollywood com a director de referència i la immensa majoria d’actors no desaprofita l’oportunitat de poder treballar amb ell. Potser per aquest fet, a Roman Polanski no li ha costat gens ni mica convèncer el quartet protagonista format per Kate Winslet, Jodie Foster, Christoph Waltz i John C. Reilly per dur al cinema la coneguda obra de teatre de Yasmine Reza “God of Carnage”.

En principi crec que el cinema que beu del teatre no funciona. Però les característiques de l’obra de Reza, s’adiuen prou amb les obsessions de Polanski. “Carnage” – la pel·lícula porta aquest nom – es desenvolupa a un sol escenari. Un pis on dues parelles es reuneixen per a parlar i tractar de solucionar un conflicte provocat pels seus fills, dos nens que s’han barallat i un d’ells ha perdut dues dents. Aquest inici anecdòtic i gairebé quotidià esdevindrà poc a poc un pou sense fons on els personatges aniran caient tot mostrant els seus sentiments més foscos. Aquest ambient claustrofòbic i opressor és el territori on Polanski es mou, com ningú altre, amb una barreja d’elegància, saviesa , habilitat, contundència i una visió personal única que el converteix en un veritable director / autor.

Coneixedor que el llenguatge teatral i el cinematogràfic no son els mateixos, i que son milions els espectadors que han pogut veure arreu del món l’obra de Yasmina Reza, Polanski ha fet canvis – pocs però - no només en el nom de la peça i en el seu final, sinó que ha volgut posar més acidesa i histrionisme als diàlegs,  i ha sortit de l’escenari únic del menjador de la casa per anar a altres habitacions i poder oxigenar la pel·lícula. Tècnicament però, ha volgut assajar molt prèviament amb els actors i actrius i ha rodat les diferents escenes de forma cronològica, cosa poc freqüent al cinema.

“Carnage” s’estrena entre nosaltres el novembre d’enguany.

Brad Pitt, Jonah Hill i Aaron Sorkin ens parlen de beisbol a "Moneyball"

Les pel·lícules sobre el beisbol són gairebé una mena de subgènere cinematogràfic que només s’utilitza a la cultura americana. Hi ha precedents prou magnífics com “The Natural” (El mejor, 1984), “The Pride of the Yankees” (El orgullo de los Yankees, 1942), “Field of Dreams”, (Campo de sueños, 1989), “Bull Durham” (Los Búfalos de Durham, 1988), “For Love The Game” (Entre el amor y el juego, 1999), “Fever Pitch” (Amor en juego, 2005), “Cobb” (1994), “61” (2001), i segur que en podríem trobar moltes més. El cas és que el beisbol és segurament un dels esports més aliens a la nostra cultura esportiva. La seva mitologia, estadístiques, ritme, puntuació, o vocabulari l’hem après, probablement, al mateix ritme que vèiem aquestes pel·lícules i entràvem en el seu joc.

La propera pel·lícula sobre beisbol té alguns elements d’atracció prou importants. El primer és que “Moneyball” està basada en un llibre d’èxit de Michael Lewis publicat el 2003 i que explica com l’entrenador dels Oakland Athletics Baseball construeix un equip guanyador sense diners i amb l’ajut d’un programador informàtic.

El segon és que el guió està escrit per dos autèntics genis d’aquest art mai prou ben valorat: Aaron Sorkin i Steven Zaillian. Sorkin el recordarem per haver estat el creador de sèries de televisió absolutament meravelloses com “Sports Night” i sobretot per la indispensable “The West Wing” i més recentment el film de David Fincher “The Social Network”. Zaillian per haver escrit peces com “Shindler’s List”, “Mission: Impossible”, “American Ganster”, “Gangs of New York” o “Hannibal”.

El tercer pol d’atracció es, sens dubte la curiosa parella protagonista. Brad Pitt i Jonah Hill. Pitt és una estrella que ha captat l’atenció de directors com Tarantino, Gilliam, Soderbergh o Malick; mentre que Jonah és una ex-promesa de cinema adolescent que ha passat a ser un referent a la comèdia moderna i gamberra de, per exemple, la factoria Apatow. Dos estils i dos orígens absolutament diferents que pot ser interessant veure en mans dels guions hiperdialogats de Sorkin.

El quart, i últim, és veure com Bennet Miller, director de “Moneyball”, creix o no després que ens enlluernés, ara fa uns quants anys, amb el seu debut amb “Capote” (2005) que també va suposar un dels grans treballs – quan no ho son? – de Philip Seymour Hoffman que, tot sigui dit, també te un paper a la pel·lícula.

Als Estats Units “Moneyball” s’estrena al setembre i entre nosaltres arribarà el desembre. I possiblement tingui el títol de “Rompiendo las reglas”.

Ah! I sí. Les pel·lícules basades en fets reals em fan sempre una mica d’angúnia i els hi tinc una certa animadversió. Però de vegades hi ha excepcions. En serà “Moneyball” una?

Lars Von Trier s'apunta a la destrucció del món per culpa del planeta "Melancholia"

No soc gens fan de Lars Von Trier. El director danès no ha connectat mai amb la meva manera d’entendre el setè art i sempre l’he considerat un enfant terrible sense massa coses a dir, i les poques que tenia, mai no han captat el meu interès. Aquest fet m’ha dut a tenir enormes, llargues i colossals discussions amb amics i coneguts que sí es declaren seguidors de l’obra de Von Trier. Ara fa uns mesos però, al Festival de Cannes, Lars Von Trier em va acabar de caure als peus quan, sense cap mena de recança, es declarava seguidor del moviment nazi i intentava aportar arguments a tan desafortunada intervenció. Ho va fer al bell mig d’una roda de premsa al Gran Theatre Lumière al costat de les dues protagonistes femenines de la seva darrera pel·lícula, Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg que, tot sigui dit, no sabien quina cara posar. Després ve venir a dir que sortia d’una depressió i que si “patatín i que si patatàn”. Be vaja, se li va veure el “plumero” d’una hora lluny i les excuses van ser més producte de la pressió a la que la direcció de Cannes va sotmetre al director, que no pas per haver-se cobert de glòria.

A Cannes, Lars Von Trier presentava “Melancholia”. Val a dir que “Melancholia” no es aquí un sentiment, sinó un planeta que provocarà la fi del món. És a dir, una mena d’”Armagedon” però amb ínfules pseudointel·lectuals. Per a dur a terme l’obra, Von Trier s’ajuda de banda sonora, fotografia ben il·luminada, efectes especials, guió, i actors molt coneguts i de prestigi. És a dir, envia a fer punyetes les tesis de Dogma que predicaven absolutament tot el contrari. Però coneixent les tendències de “Capità Aranya” de Von Trier – dels que embarca a tothom mentre ell es queda a terra – no és d’estranyar. No és d’estranyar gens ni mica. I no és que jo sigui un defensor del Dogma – tot el contrari – però sí que m’agraden les persones conseqüents amb les seves idees i, sobretot, les persones que sent conseqüents amb les seves idees, posteriorment, si ho creuen convenient, argumenten perquè les deixen de banda. Disculpeu-me el tòpic. Rectificar és de savis. No és el cas de Von Trier. Què es pot esperar d’un simpatitzant nazi? Sentit comú?

Però com que, de moment, encara resten força seguidors de Von Trier, i “Melancholia” s’estrenarà entre nosaltres als voltant de novembre, només referenciar que a més de les ja citades Dunst i Gainsbourg, podrem veure a Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, John Hurt i Stellan Skarsgard. El guió és del mateix Lars Von Trier, la fotografia és de Manuel Alberto Claro, i la producció és alemanya, danesa i sueca. És a dir, una clara intenció de tenir un reconeixement a taquilla. Cosa gens reprovable, però que després no es queixi. Com tota obra de Lars Von Trier, la discussió està servida. Jo, a la contra. Si cal ja corregiré la meva opinió sobre la pel·lícula posteriorment. Sense problemes.

I l’afegitó final. Kirsten Dunst es va endur de Cannes el premi a la millor actuació femenina. Sona pels oscars de 2012 com a candidata. Però Meryl Streep ha decidit posar-se a imitar Margareth Tatcher a “The Iron Lady”. I això a l’acadèmia li encanta.

George Clooney protagonitza, dirigeix, escriu i produeix "The Ides of March"

Una mica “Juan Palomo”. Sí. El de “yo me lo guiso y yo me lo como”. George Clooney dirigeix, protagonitza, escriu i produeix “The Ides of March”. I és que Clooney és molt Clooney. Segurament perquè te una bona tirada a taquilla, i pot permetre’s el luxe d’escollir projectes, gairebé qualsevol cosa que porti el seu nom es sinònim de qualitat o, si més no, de risc. Segurament també perquè és un actor que ha mostrat la seva versatilitat en tota mena de gèneres i registres. Només cal fer una ullada a la seva filmografia per adonar-se’n que darrera la seva fisonomia esdevinguda icona mundial del bellesa masculina hi ha també un actor que ha comès tants errors com encerts però que, malgrat tot, te l’indiscutible status d’estrella global.

Com a director, Clooney te una pel·lícula molt marciana - amb totes les coses bones i dolentes que tenen les pel·lícules marcianes - com “Confessions of a Dangerous Mind” (Confesiones de una mente peligrosa, 2002); una pel·lícula fallida – per no dir dolenta – com “Leatherheads” (Ella es el partido, 2008); i una pel·lícula gairebé imprescindible – almenys pels qui estimem el periodisme - com “Good Night and Good Luck” (Bona nit i bona sort, (2005). Com a realitzador Clooney segueix sent una incògnita perquè és capaç de tot. Però a “The Ides of March”, trepitja un terreny que li és favorable i que ells adora, com és el de la crònica política des d’una perspectiva crítica. Potser per això, l’obra de teatre “Farragut North” de Beau Willimon, era una peça ideal per Clooney malgrat, com sol passar a Broadway, els fans reclamaven per al film el protagonista teatral de Los Angeles. O sigui que, en principi, Chris Pine (el James Tiberius Kirk de la versió de JJ Abrams de “Star Treck”) tenia totes les de guanyar. Però al final serà Ryan Gosling qui s’encarregui del paper principal.

“The Ides of March” és una crònica (falsa?) de les primàries demòcrates de 2004 a l’estat d’Iowa dels Estats Units on un jove encarregat de la campanya electoral (Ryan Goslin) farà el que pugui per a que guanyi el seu candidat (George Clooney), mentre es ensinistrat pel seu cap (Philip Seymour Hoffman), i se les ha de veure amb el cap de campanya rival (Paul Giamatti), una periodista d’investigació (Marisa Tomei), i una relació sentimental (Evan Rachel Wood). És a dir, un càsting de garanties i una història on Clooney podrà moure’s en els territoris de la crítica política on ell se sent tan còmode. Tot plegat, per a la tardor d’enguany.

Ja posats, George Clooney ja ha començat a preparar una altra pel·lícula sobre el rescat financer dels bancs americans, i a principis de 2012 protagonitzarà la darrera comèdia del gran Alexander Payne “The Descendants”. Però d’això ja en parlarem ben aviat.

Ben Stiller i Eddie Murphy són una estranya parella de lladres a "Tower Heist"

La comèdia d’acció es un subgènere sempre agraït. Potser no dona massa obres mestres, però sense cap mena de dubte, si està ben feta, et fa passar una bona estona al cinema i, això, tal i com està el mon, és molt i molt confortant. Així que si Ben Stiller – una assegurança de taquilla per a qualsevol productor que el pugui pagar – s’uneix a  Matthew Broderick, Casey Affleck, Alan Alda, Tea Leoni, Michael Peña, Judd Hirsch i la magnífica, versàtil i enorme Gabourey Sibide (Precious), és quelcom a prendre-s’ho molt seriosament. Però és que a més, sembla que sigui possible un autèntic miracle: podem tornar a gaudir d’un Eddie Murphy en plena forma?

Tot això, ve enllaunat a “Tower Heist”, una cinta que s’estrena als Estats Units el 4 de novembre i que torna a posar a prova la tan usada teoria de que costa molt fer un robatori perfecte, per molt perfecte que sigui un pla. Que ja ho heu vist mil vegades? Tant se val, mil vegades més ho veuria si està ben fet i, més encara, si tens davant un grup d’actors i d’actrius tan contundent.

La funció està dirigida pel sempre efectiu Brett Ratner que ja ha demostrat la seva capacitat artesanal i professional a productes cinematogràfics com “Money Talks” (El dinero es lo primero, 1997), “Family Man” (2000), “The Red Dragon” (El dragón rojo, 2002), “After the sunset”(El gran golpe, 2004), la saga “Rush Hour”(Hora punta, 1998, 2001, 2007) i treballs a la televisió certament memorables com el capítol pilot de la sèrie de culte “Prison Break”.

El guió està escrit per Ted Griffin – que ja va demostrar la seva vàlua a una altra comèdia d’acció de referència com “Ocean’s Eleven” (2001) – i per Jeff Nathanson, que el 2002 va treballar per Spielberg a “Catch me, if you can” (Atrápame si puedes). És a dir, una garantia de qualitat. “Tower Heist” pinta molt be.

Tom Cruise fitxa Brad Bird per a dirigir "Mission Impossible 4 - Ghost Protocol"

Quan el teu nom és Brad Bird i has dirigit dues pel·lícules, i resulta que ambdues son veritables obres mestres, és normal que Tom Cruise es fixi en tu i et proposi dirigir el quart lliurament de la saga “Mission Impossible”. I aquest és el cas. Bird és el realitzador de dues enormes pel·lícules d’animació de la casa Pixar com son “The Incredibles” (Els increïbles, 2004) i “Ratatouille” (2007). A la primera va demostrar ser un coneixedor profund dels ressorts del cinema d’acció i, a la segona, va ser capaç de dur a terme la missió impossible de convertir a un ratolí en el millor “Chef” de Paris, guanyant el cor del més terrible crític gastronòmic de la història de la gastronomia mundial.

No és d’estranyar doncs, que Cruise, amb un carrera i un prestigi a la baixa, s’hagi volgut posar a les mans d’un director prou jove i interessant per rescatar-se a la taquilla i potser, fins i tot, recuperar el seu status d’estrella global, que ho segueix sent, però potser menys del que ell voldria. Així que recupera el personatge d’Ethan Hunt i el seu permanent entorn d’acció trepidant, dobles jocs,  i girs de guió i es deixa guiar per Brad Bird a “Mission Impossible 4 - Ghost Protocol” (2012) que podrem veure a la pantalla gran aquest Nadal.

El repartiment te potència i es podran veure cares com el molt sol·licitat Simon Pegg, Jonathan Rhys Meyers, Jami Gertz, Jeremy Renner, Paula Patton, Michael Nyqvist i Josh Holloway. Eminem participa a la banda sonora, i el guió està compartit per Andrew Nemec i Josh Applebaum (que ha participat a les sèries de TV “Alias”, a l’igual que Nemec, i “Life on Mars”). És a dir, molta ma de JJ Abrams que, per cert, va ser el director del tercer lliurament, precedint als grans Brian dePalma i John Woo.