Clint Eastwood te 81 anys i és una institució i una llegenda viva de la història del cinema. A la darrera dècada ha realitzat 11 pel·lícules, de les quals n’ha protagonitzat i realitzat quatre, mentre que la resta les ha passat rere la càmara. Segurament no és la seva millor època com a director que va assolir el cim absolut durant el norantes amb la imprescindible “Unforgiven” (Sin Perdón, 1992). Des de molt abans – ha dirigit 35 pel·lícules i n’ha protagonitzat més de seixanta - Eastwood ha demostrat ser un director de referència i un perfecte coneixedor de la narrativa clàssica que li van marcar el seus mestres Don Siegel i Sergio Leone. Però lluny de ser només un alumne notable, Eastwood ha aconseguit tenir un signatura pròpia, i una capacitat de tocar sense embuts tota mena de gèneres i temàtiques. A la seva filmografia hi podem trobar comèdies gamberres, westerns, drames romàntics, pel·lícules d’acció, bèl·liques, d’aventures, policíacs, cròniques socials amb tocs paranormals, i ara, el sempre temut gènere biogràfic. Bé, en aquest terreny ja s’hi va endinsar de manera molt irregular a “Invictus” (2009) on explicava un capítol de la vida de Nelson Mandela quan ja era president de Sudàfrica i va esmerçar tota mena d’esforços per a assolir la Copa del Món de Rugbi, tal i com explicava la magnifica novel·la / reportatge de John Carlin
Ara però, Clint Eastwood aposta per un personatge polièdric, polèmic, paranoic, neuròtic, corrupte, reprimit, i complex com J. Edgar Hoover, el qui va ser fundador del FBI el 1924 fins la seva mort el 1972. El personatge no només és un testimoni del segle XX, és algú que transforma la història segons les seves necessitats. Des de la Llei Seca fins gairebé el Watergate, Hoover va viure la segona guerra mundial, la guerra freda, la caça de bruixes, l’assassinat de Kennedy, la lluita pels Drets Civils, i l’ascens de Nixon. Va treballar per a set presidents dels Estats Units – cap dels quals va tenir el valor de destituir-lo – i va esdevenir un autèntic poder a l’ombra amb poderosos tentacles a totes les esferes de la societat americana.
No és una aposta fàcil la que Eastwood fa a “J. Edgar” perquè el personatge encara oscil·la entre la realitat, la llegenda i, fins i tot, per alguns, el mite. Així que la tasca del director no és gens agradable, tot i tractar-se d’un veritable caramel. Però Eastwood juga fort i deixa el guió en mans d’un activista en pro dels drets dels homosexuals i lesbianes com Dustin Lance Black. No és casualitat. Hoover era profundament homòfob però, al mateix temps, tenia una doble vida on privadament gaudia de la companyia d’homes. Dustin Lance Black ja va deixar clara la seva militància a “Milk” (Mi nombre es Harvey Milk, 2008) i a la menys coneguda “Pedro” també del mateix any.
Per encarnar a Hoover al llarg de la seva dilatada vida, Eastwood obre les portes de bat a bat a la seva primera col·laboració amb Leonardo DiCaprio i l’acompanya d’un repartiment luxós on podem trobar Naomi Watts, Judi Dench, Josh Lucas, Armie Hammer i Dermot Mulroney entre d’altres.
Als Estats Units s’estrena el novembre – per entrar de ple a la cursa pels Oscars – però entre nosaltres sembla ser que arribarà el gener de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada