"The Tree of Life" o "El àrbol de la vida", un totxo impresentable de Terrence Malick

Fa gairebé una setmana que vaig anar a veure “The Tree of Life” (El àrbol de la vida, 2011) de Terrence Malick. Era segurament una de les pel·lícules que em venia més de gust gaudir aquestatemporada i ja a principis d’any veig rebre amb il·lusió el fet que Malick presentés la seva cinquena obra en gairebé quaranta anys. I he passat aquests dies posteriors a la seva visió fent una mena de digestió lenta, tot reflexionant sobre la pel·lícula.

I després de pensar-m’ho molt, he vist que la meva primera impressió sobre “El àrbol de la vida” va ser la bona. És a dir, és un totxo de dimensions bíbliques. Malick s’ha passat de llest i ens ha volgut vendre un pamflet entre creacionista i new age, embolicat en forma de poema visual. Però la seva poesia visual és simplement un exercici formal que no va més enllà del que podem veure a un documental de National Geographic. Bé, els de National Geographic son molt millors.

Ideològicament la pel·lícula aposta descaradament per fer un panegíric d’allò que els creacionistes anomenen “disseny intel·ligent”. Ben bé es pot dir que “El àrbol de la vida” és l’antítesi del que Kubrick ens va voler mostrar, amb molt més encert, a “2001: A Space Odyssey”. La proposta de Kubrick segueix sent un meravellós poema visual, segueix sent moderna i trencadora, i segueix oferint una visió de la humanitat demolidora però alhora carregada d’esperança. Sense necessitat de cridar únicament a les divinitats, i sense necessitat de subratllar permanentment el relat amb monòlegs interiors extrets dels més abjectes manuals d’autoajuda. Mentre Kubrick s’obria a totes les possibles lectures – tant de les divines com de les humanes – i deixava la porta oberta a tota mena d’interpretacions, Malick ens alliçona i ens condueix en un únic camí, en una sola lectura, en una immersió en el dogma més discutible i reaccionari.

I per si el missatge de Malick no queda clar, fa que uns dels actors més progressistes i compromesos de Hollywood, com es el gran Sean Penn, protagonitzi una de les actuacions més lamentables de la seva carrera, no pas per culpa seva, sinó per les argúcies del muntatge del director, que redueix el seu personatge a unes cotes de patetisme i de inutilitat narrativa poques vegades vista. Brad Pitt i Jessica Chastain es limiten a ser fotografiats i a declamar uns diàlegs i uns pensaments que oscil·len entre la transcendència naïf,la psicoanàlisi de saló i la tonteria supina.

No ens enganyem. “El àrbol de la vida” no és queda a mig camí de res. Es contundent en el seu fons i intenta un exercici d’hipnosi en la forma. Explica la creació del nostre planeta i pronostica la seva destrucció inexorable per raons purament científiques – la mort del sol com a estel -  però fa que la humanitat estigui sotmesa al designi d’un concepte de Deu – del panteisme que Malick preconitza descaradament i oberta – que finalment s’erigeix en el protagonista de tot i, el més lamentable, en l’única solució i en l’única sortida possible. Tot això, adornat amb una història sobre els dinosaures entre patètica i ridícula, i les desventures quotidianes d’una família nord-americana de classe mitja dels anys 50 del segle passat que experimenta el sempre antinatural tràngol de veure com mor un dels seus tres fills, cosa que serveix a Malick per arribar a una conclusió final d’aparença poètica però que en realitat és un dard enverinat que provoca vergonya aliena.

Però si la pel·lícula en si em causa un rebuig tan vehement i ferotge, el que m’emprenya de veritat és que Terrence Malick és dels pocs directors que te el dret al “final cut”. És a dir, es amo i senyor absolut del muntatge final de la pel·lícula, sense que hagi de rendir comptes a productors i altres factòtums de la indústria. Això, que hauria de ser normal, és quelcom inusual i ha provocat que molts directors hagin vist les seves obres altament perjudicades a la taula de muntatge al llarg de la història. I no parlem de qualsevol. Des de “Major Dundee” de Sam Peckinpah, passant per “The Magnificient Ambersons” d’Orson Welles, fins “Gangs of New York” de Martin Scorsese, les mans dels productors han desgraciat el que podrien haver estat obres mestres absolutes del setè art. Mallick però, usa aquest privilegi d’una manera messiànica que em sembla insultant per a la resta de la professió.

Em pregunto on està el Terrence Malick de “Bad Lands” (Malas tierras, 1973) i sobretot el de “The Thing Red Line” (La delgada linia roja, 1998). Veritablement a “The Tree of Life” no hi és. L’hem perdut per sempre? Em temo que lamentablement sí.

"Take Shelter" de Jeff Nichols i amb Michael Shannon, la sorpresa "indie" de la temporada?

No m’havia fixat massa en Michael Shannon. Però el seu paper a la sèrie, apadrinada per Martin Scorsese, “Boardwalk Empire”, m’ha causat una forta impressió. És ben cert però que el protagonisme de la sèrie de l’HBO recau en un enorme Steve Buscemi – que ja era hora que algú li donés una oportunitat seriosa de demostrar la seva immensa capacitat interpretativa – però Shannon, a partir d’un personatge desagradable, cruel, intolerant, violent i reprimit, construeix un treball que ha esdevingut un dels grans descobriments de la temporada. Shannon és un actor força peculiar i difícil d’encasellar. Té una alçada que supera el metre noranta, un rostre marcat, una poderosa presència física, i una mirada que sovint esdevé inquietant però que, alhora, també pot mostrar una tendresa extrema.  Michael Shannon, malgrat ho sembli, no és un nouvingut. Ja fa anys va debutar a un petit paper a “Groundhog Day” (Atrapado en el tiempo, 1993) i després va tenir petits papers a “Pearl Harbor” (2001), “8 Mile” (2002), “Bad Boys II” (2003), “World Trade Center” (2006), “Before The Devil’s Knows You Dead” (2007), i a l’estrepitós fracàs de taquilla “Jonah Hex”. Te, fins i tot, una nominació a l’Oscar com a millor actor secundari per “Revolutionary Road” el 2008.

Ara totes les mirades se centren en com serà l’evolució del personatge de Shannon a “Boardwalk Empire” al llarg de l’esperadíssima segona temporada, i també en el que podria ser el seu llançament definitiu a l’estrellat, interpretant el General Zod al “reboot” que Zack Snyder prepara pel 2013 sobre Superman,  que està sent produït i estretament supervisat per un hiperactiu Christopher Nolan que, paral·lelament, està donant els darrers retocs a la pel·lícula que tancarà la seva trilogia sobre Batman “The Darknight Rises Again”.

Però, entre tota aquesta feinada, Michael Shannon ha tingut temps de fer una pel·lícula amb un jove realitzador independent, Jeff Nichols, – atenció a aquest nom – amb qui ja va treballar a la poc coneguda “Shotgun Stories” el 2007. El nou treball d’ambdós porta per nom “Take Shelter” (2011) i ha estat presentada al Festival de Sundance amb una acollida excel·lent, mentre que a Cannes s’enduia, sense cap mena de soroll, el prestigiós Premi de la Crítica.

“Take Shelter” podria esdevenir una de les sorpreses de les temporada, però donada la seva condició de pel·lícula “indie”, el fet que el seu director és un desconegut prometedor, i que Michael Shannon encara no és un ham de taquilla prou potent, la seva estrena pot passat molt desapercebuda per allí els voltants d’octubre o novembre d’enguany. Però no cal ser pessimistes. “Take Shelter” – ves a saber si traduiran o no el títol – és un thriller psicològic pausat i potent que explica les visions i al·lucinacions apocalíptiques del protagonista que cada vegada es veu més allunyat de la seva comunitat i de la seva pròpia família mentre haurem d’esbrinar si tot plegat està dins el seu cap o be es víctima d’una realitat que ningú més contempla.

Al repartiment cal destacar la presència de Jessica Chastain – a qui veurem ben aviat a “The Tree of Life” de Terrence Malick – i d’un altre il·lustre secundari com Shea Whigham.