"True Grit" (Valor de ley), la modernitat del western i del bon cinema des de la mirada personal dels germans Cohen

El 1969 John Wayne va guanyar l’Oscar al millor actor per “True Grit”, aquí coneguda per “Valor de Ley”. Es tractava d’un western d’intencions crepusculars dirigit per Henry Hathaway, un apreciable director tot terreny capaç de dur a terme qualsevol encàrrec que els grans estudis li poguessin fer. John Wayne, a finals de seixantes, era, amb tota probabilitat, una de les més grans estrelles de la història de cinema. Havia treballat amb els millors directors americans i comptava a la seva filmografia amb un bon grapat d’obres mestres. Tot i això, la indústria tenia un deute amb Wayne i el va pagar donant-li l’Oscar per un western i per un personatge allunyat de l’èpica i la mitologia habitual que tan havia sovintejat al gènere cinematogràfic per excel·lència des que la seva carrera d’actor s’iniciés a les dècada dels vints.  Wayne va esclatar com a estrella indiscutible el 1939 amb “Stagecoach” (La Diligència) i des de llavors va estar unit per sempre a la figura del director John Ford que, juntament amb Howard Hawks, van saber treure el millor d’un tipus “lleig, fort i formal” com diu el seu epitafi.

Wayne podria haver aconseguit l’Oscar amb “The Searchers” (Centauros del desierto, 1956), o amb “The Man Who Shot Liberty Valance” (L’home que va matar Liberty Valance, 1962) ambdues de Ford; o amb “Rio Bravo” (1959) o amb “Rio Rojo” aquestes de Howard Hawks. Però no va ser així, no va ser ni nominat. De deutes d’aquesta mena la història dels Oscars n’està plena. Sense anar més lluny, Al Pacino va aconseguir el seu primer Oscar per una pel·liculeta oblidable com era “Scent o a Woman” (Essència de dona, 1992). Paul Newman va rebre abans l’Oscar honorífic que el que li va atorgar l’acadèmia com a millor actor un any després per “The Color of Money”, (El color del dinero, 1986). El cas més flagrant deu ser el de Henry Fonda que va rebre el premi de forma pòstuma el 1982 després d’una carrera enorme i irrepetible amb la menor i telefílmica “On golden pond” (En el estanque dorado, 1982)

Per tant, l’acadèmia mostra, de tant en tant, la necessitat de treure’s de sobre el complex de culpa i acaba premiant coses que no toquen. Tornem aquí al principi. “True Grit” o “Valor de ley” de 1969 és un western petit, irregular i a les acaballes del gènere, que té com a actiu principal el fet de la presència de John Wayne i que això li comportés un oscar. Poca cosa més.

Arribats a aquest punt, els més que apreciables germans Cohen han decidit fer un “remake” de “True Grit” el 2010. Per dur a terme el projecte s’han envoltat del gran Jeff Bridges, de Matt Damon, de Josh Brolin, de Barry Pepper i de la sorpresiva Hailee Steinfeld. El guió, basat en la novel·la de Charles Portis, és de Joel i Ethan Cohen, i la producció executiva és d’Steve Spielberg per acabar d’adobar la cosa. I la cosa no ha anat gens malament, si més no en taquilla. Als Estats Units és la pel·lícula dels Cohen que més diners ha recaptat, la qual cosa indica que el públic encara vol un bon western a sala gran, i la crítica, per la seva banda ha estat força positiva.

Haig de dir que “True Grit està plena de bons moments – la discussió entre la protagonista i un comerciant avar, l’execució pública de tres delinqüents, la cavalcada parsimoniosa de Bridges i Steinfeld on troben un penjat, un indi i un doctor disfressat d’os, els diàlegs gairebé sheakesperians entre Damon, Brigdes i Steinfeld, l’explosió de violència a la cabana al bell mig del territori indi, la cavalcada de Bridges amb les brides del cavall entre dents i una pistola a cada ma, o una de les escenes finals – que no desvetllaré - rodada de nit amb una elegància inusual, on èpica i poesia demostren encara la vigència del western.

No és però “True Grit”, versió germans Cohen, una obra mestra. Li falta poc però. És una molt bona pel·lícula. Lenta, discursiva, i amb poca acció. En el tractament de personatges i de la violència, gairebé telegràfica però extremadament contundent, està molt més a prop de la també magnífica “Apaloosa” (2008) d’Ed Harris, amb la que comparteix el punt comú d’una dona com a element protagonista clau. I si voleu que us sigui franc, és tan difícil trobar una pel·lícula ben feta que, només per això, ja paga la pena anar a veure “True Grit” en pantalla gran i apreciar tot l’esforç, amor i dedicació que els Cohen han emprat per fer el seu primer western (bé potser “No country for Old Man” (No es país para viejos, 2007) caldria considerar-lo com el primer).

Si abans d’ “Unforgiven” (Sin Perdón, 1992) Eastwood ens va oferir “Pale rider” (El jinete pálido, 1985) – que era un “remake” apòcrif de “Shane” (Raices profundas, 1953) de George Stevens – potser els Cohen han un escalfament notable per a oferir-nos d’aquí un temps un western més propi i original. Qualitats no els hi falten. Però això el temps ho dirà. Encara que, confesso, friso per a que els dos germans segueixin creant un univers i una filmografia tan personal i recomanable. I si de tant en tant tornen al western, amb la seva modenitat i el seu respecte pel classicisme tots ho agrairem. Jo el primer.

Un apunt final, com sempre. Cap còpia en català. Cap. Ni una. Ni en versió original amb subtítols amb l'idioma del meu país. Està molt clar que el castellà és un idioma en perill a casa nostra. M'agradaria tenir l'oportunitat de triar com vull veure les pel·lícules. Però no puc. I la Llei del Cinema? Ho diré en castellà: "Entre todos la mataron, y ella sola se murió". RIP (això és en llatí)