"127 hours", "Black Swan", "Winter's Bone" i "The King's Speech", les que em faltaven dels Oscars 2010

Ja sabeu que tinc una certa fixació amb els oscars. Fa alguns anys fins i tot tenia la necessitat de veure les cintes candidates a millor pel·lícula abans de la cerimonia. Clar que hi havia cinc propostes i jo tenia més temps lliure. Ara, des de fa dos anys, son deu les que opten a millor pel·lícula i la feinada es meva. Per això mateix he reduït el nivell d’ansietat fílmic i algunes propostes les deixo per quan surtin en DVD. Així que l’any passat vaig veure al cinema “Inception” (Origen) de Christopher Nolan; “True Grit” (Valor de ley) dels germans Cohen, “The Social Nertwork” (La red social) de David Fincher; i “Toy Story 3” de Lee Unkrich. No és per tirar-me floretes, però vaig tenir un nivell d’encert boníssim. Les quatre pel·lícules em van fer gaudir de debò.

Arribat el temps del DVD, he de dir que he fet el visionat de “127 hours” de Danny Boyle; “The King’s speech” (El discurs del rei) de Tom Hooper, “Black Swan” (Cisne Negro) de Darren Aronofsky;  i “Winter’s Bone” de Debra Granik. I, de moment, confesso que m’han fet una mandra horrible – que ja superaré – “The Figther” de David O. Russell, i “The Kids are all right” (Los chicos están bien) de Lisa Cholodenko.

Si n’haig d’escollir una de la que me n’hauria de penedir de no haver-la vist en pantalla gran, aquesta és, sens cap mena de dubte, “Winter’s Bone”. El fals thriller rural intimista de Debra Granik és una lliçó de bon cinema que no només és un retrat cruel de l’Amèrica del ”white trash”, sinó que sap treure partit d’una petita anècdota argumental per construir un drama molt poderós amb un conjunt d’actors en estat de gràcia. Especialment la jove i prometedora Jennifer Lawrence.

De “127 hours” val a dir que és una pel·lícula basada en fets reals i que això, a mi, em tira enrere. És un telefim de mitja tarda que Danny Boyle roda com un videoclip amb força gràcia i amb moments prou potents com un diàleg esquizofrènic del protagonista davant una càmara de video i, naturalment, l’escena de l’amputació de mig braç de l’escalador després de passar-se les 127 hores del títol atrapat per una pedra. L’habilitat de Boyle i la professionalitat de James Franco – protagonista total del metratge – salven la funció amb dignitat però sense tirar cohets.

Sobre “Black Swan” només una consideració. A mi Aronofsky no em torna a enredar. És evident que Natalie Portman està estupenda i que la banda sonora és insuperable: Txaikovski!!! La resta és cursi i pretensiós. O sigui, les marques d’identitat d’un director sobrevalorat.

I he deixat pel final la guanyadora de la nit, “The King’s Speech” és una pel·lícula tan correcta, academicista i ben feta, com plana i escassament sorprenent. Ideal per a una tarda de diumenge. Deixa bon gust de boca i ajuda a fer una digestió plàcida. I Colin Firth ha estat millor a altres bandes. Sense anar més lluny a la magnífica “A single man” de Tom Ford. 

Amb la qual cosa segueixo pensant que "Inception" i "Toy Story 3" van ser el millor de 2010.  I el millor director Cristopher Nolan. I no estava ni nominat. M'encanta estar de la banda dels "loosers".

Gary Oldman serà George Smiley a la nova adaptació de la novel·la de John Le Carré "Tinker, Taylor, Soldier, Spy"

Va ser la primera novel·la que vaig llegir de John Le Carré. Era un llibre que rondava per casa i que els meus pares havien llegit. El títol en castellà era “El Topo”. La decisió de llegir-la la vaig prendre quan van començar a emetre per TVE la minisèrie britànica “Calderero, Sastre, Soldado, Espia” (1979). Resulta ser que “El Topo” i “Calderero, Sastre, Soldado, Espía” son la mateixa cosa però batejada de diferent manera perquè, suposo, els editors espanyols dubtaven de la comercialitat de traduir literalment el títol anglès “Tinker, Taylor, Soldier, Spy”.

Vaig gaudir molt d’aquella minisèrie protagonitzada pel gran – enorme – Sir Alec Guinness, acompanyat d’altres il·lustres actors britànics com Michael Jayston, Anthony Bate, George Sewell o Ian Richardson, tots ells dirigits pel gairebé sempre eficaç John Irvin. Crec recordar que la vaig veure en blanc i negre perquè la televisió de casa no era en color encara. Sí. I només hi havia dos canals de televisió.

Les primeres novel·les de John Le Carré estan ambientades al bell mig de la Guerra Freda. “Call for the Dead” (1961),  “A Murder of Quality” (1962), “The Spy Who Came in from the Cold” (1963), “A Small Town in Germany” (1968), “Tinker, Taylor, Soldier, Spy” (1974), “The Honourable Schoolboy” (1977) o “Smiley’s People” (1979) en son una bona mostra del seu talent i del seu èxit com a escriptor de novel·les d’espies. Però Le Carré s’allunya volgudament de l’estereotip d’espia d’acció i glamurós. Els seus espies són tipus corrents, avorrits, introvertits, calmats, poc donats a l’aventura i a l’atletisme sexual. Si Ian Fleming ens va donar James Bond, John Le Carré ens ha llegat George Smiley. I tot i que reconec haver-m’ho passat molt be amb l’amic Bond, James Bond, a la pantalla gran, he d’afirmar que he trobat a faltar la saviesa, intuïció i paciència de George Smiley.

Així que permeteu-me haver rebut amb força il·lusió el fet que els britànics hagin recuperat George Smiley pel gran públic i que hagin triat a Gary Oldman per encarnar l’espia més emblemàtic del MI6 que retorna del seu retir forçós per a descobrir un agent soviètic infiltrat. A la festa han convidat un càsting esplèndid amb l’oscaritzat Colin Firth, John Hurt, Tom Hardy, Mark Strong (sempre imprescindible),  o Benedict Cumberbatch. Els dubtes que planteja la funció es centren sobretot en l’elecció del director, el suec Tomas Alfredson; i en saber si Peter Straughan i Bridget O’Connor han sabut, amb el seu guió, captar tota la densitat i intensitat que John Le Carré va imposar a la seva obra.

Si aneu de vacances a Gran Bretanya la podreu veure en estrena el setembre. Als Estats Units està prevista per finals de tardor, i entre nosaltres, ves a saber. En tot cas aquí teniu un dels primers trailers de la pel·lícula.