"The Artist", una enlluernadora pel·lícula muda i en blanc i negre al bell mig del segle XXI

Una pel·lícula muda i en blanc i negre al segle XXI? Aquesta és la proposta del francès Michel Hazanavicius que ja va enlluernar al darrer festival de Cannes i que podrem començar a veure a finals d’any o a principis del que ve. Es tracta de “The Artist”, un film que parla del món del cinema quan aquest va patir un canvi que el marcaria per sempre: la transició del cinema mut al cinema sonor. És a dir, la vella forma, sempre funcional. del cinema dins del cinema. L’excusa argumental és simple i també ja coneguda. La d’un actor estrella indiscutible del cinema mut que s’enamora d’una jove que acabarà triomfant posteriorment al cinema sonor, i la crisi sentimental, emocional i artística que aquest fet provocarà entre ambdós. Be vaja, un melodrama com manen el cànons.

És un recorregut que ja hem pogut veure a altres pel·lícules com “A Star is Born” (Ha nascut una estrella, 1954) de George Cukor, o a “All About Eve” (Eva al desnudo, 1950) de Joseph L. Mankievicz, o a “The Bad and The Beautiful” (Cautivos del mal, 1952) de Vicente Minelli o, per posar un darrer exemple tot i que en podríem trobar molts més, “La Nuit Americaine” (La nit americana, 1973) de François Truffaut. I sempre – o gairebé sempre – amb resultats esplèndids a la pantalla. Val a dir però que aquesta fórmula no ha estat gens freqüentada en els darrers anys i sembla que hagi passat de moda. Potser per això, Hazanavicius fa un exercici de recuperació vintage i rendeix homenatge no només a una forma de fer cinema, sinó també a una forma d’entendre el cinema que no per antiga segueix mantenint una modernitat absoluta i segueix sent capaç de connectar amb tota mena de públics.

No se si la seva oferta serà captada per un públic majoritari. En tot cas em sembla una proposició interessant i una bona manera de recordar-nos que el cinema segueix sent un art carregat de possibilitats que cal seguir explorant de forma valenta, com és el cas de “The Artist”. Destacar que Jean Dujardin es va endur el guardó a millor actor del festival de Cannes i que a la cinta el podem veure acompanyat de joies com Malcolm McDowell, John Goodman, James Cromwell, Ed Lauter, Penelope Ann Miller, Bérénice Bejo o Missy Pyle. La fotografia és de Guillaume Schiffman, que ja ha col·laborat amb anterioritat amb Hazanavicius i que te un veritable do per tot allò que es vintage.

I el darrer apunt com sempre. Parlant de “The Artist” és inevitable que em vingui al cap “Silent Movie” (La última locura, 1976) de Mel Brooks. Reivindico aquesta divertidíssima pel·lícula de cinema dins del cinema, que explica com un director, el propi Mel Brooks,  vol fer una pel·lícula muda als anys setantes i intenta convèncer a productors i actors per tirar endavant el projecte. No cal dir, o sí, que “Silent Movie” és una pel·lícula muda – en color, això sí - i que conté alguns dels millors moments del millor cinema de l’inoblidable creador de “The Young Frankenstein”.

Hi ha qui no ha vist encara "Gone with the wind"

Doncs he descobert que una gran majoria d’amics i amigues no han vist encara mai “Gone with the wind” o “Allò que el vent s’endugué” (1939). Particularment em sembla gairebé impossible no haver-la vist, encara que sigui només una vegada perquè les televisions l’adoren – te una durada de gairebé quatre hores i això arregla la programació de les tardes o els vespres de les diades festives de tota mena – ha tingut edicions en video – en el seu temps – i en DVD; és molt fàcil de trobar al mercat, la televisió de pagament, posem per cas TCM, l’emet amb freqüència; i jo, particularment, vaig tenir el privilegi de poder veure-la en pantalla gran quan era molt més jove i els cinemes de comarques no tenien por de fer reposicions.

Ara em direu que em passo tres o quatre pobles, però no haver vist “Gone with the wind” és com no haver escoltat mai la cinquena simfonia de Bethoveen. Sentències a part, “Gone with the wind” és la màxima expressió del cinema de grans estudis, en aquest cas de l’ara arruïnada Metro Goldwin Mayer, i el seu totpoderós productor David O. Selznick. Els qui hem tingut el plaer de gaudir d’aquesta meravella ens hem quedat segurament en la superfície. O sigui, en admirar Clark Gable, Vivien Leight, Olivia de Havilland, Leslie Howard, Thomas Mitchell o la inoblidable Hattie McDaniel. O en quedar meravellats per l’exquisida fotografia de Ernest Haller, o en l’eterna i èpica partitura de Max Steiner, o en l’acurat guió de Sidney Howard (tot i que Ben Hetch, Jo Swerling, Oliver Garrat i John Van Druten també el van treballar malgrat no fossin posteriorment acreditats) basat en la novel·la de Margareth Mitchell. Però “Gone with the wind” és una obra molt més complexa i, per variar, no respon a la visió d’un director, sinó a la d’un productor: David O. Selznick.

En principi “Gone with the wind” havia de ser dirigida per George Cukor. Diuen les males llengües que la condició homosexual del gran director incomodava Clark Gable per haver coincidit amb ell en algunes festes de Hollywood. Mai no ho sabrem del cert. Però fins a arribar a Victor Fleming, que és qui figura finalment com a director de la pel·lícula, Selznick va passar abans per Sam Wood, Reeves Eason, i William Cameron Menzies. Això sense comptar amb els directors de segones unitats que anaven rodant per la seva banda les escenes d’acció i els plànols generals multitudinaris. És evident que l’autoria és de Selznick. L’únic que va fer i desfer durant els 125 dies de rodatge i els gairebé dos anys que va tardar la producció en trobar l’actriu que havia d’encarnar el paper d’Scarlett O’Hara.  Selznick va organitzar una mena de gegantina campanya de màrketing que el va dur per tots els Estats Units fent proves de càsting a més de 1.400 noies, mentre que per altra banda oferia el paper a Jean Artur, Lucille Ball, Irene Dunne, Joan Crawford, Merle Oberon, Paulete Goddard, Miriam Hopkins, Susan Hayward, Lana Turner, Loretta Young, Carole Lombard, Ida Lupino, Clara Bow, Greer Garson, Barbara Stanwyck, Margaret Sullavan, Katherine Hepburn o Vivien Leigh. Per a l’autora del llibre, Margareth Mitchell, la seva preferida era Miriam Hopkins – l’actriu era originària d’Atlanta – però al final van quedar només dues finalistes: Paulette Godard i Vivien Leigh. Hopkins va ser descartada per massa edat. Val a dir que la gran aportació de Cukor al film va ser l’elecció de Leigh, perquè poc després, com ja hem comentat, va ser acomiadat.

Aquest feixuc procés de selecció es produïa mentre la pel·lícula s’anava filmant. Això va provocar situacions força inversemblants. És el cas de la fugida de Rhett Butler (Carlk Gable) i Scarlett O’Hara a l’escena de l’incendi d’Atlanta que es va rodar amb un doble de l’actriu perquè, simplement, encara no se sabia qui era l’escollida per dur a terme el paper protagonista.

És a dir que sí, aquesta és una pel·lícula de productor i no de director. Va ser Selznick el que va comprar els drets del llibre per 50.000 dòlars de l’època – rècord de disbarat en aquell moment -, va ser qui va fer disparar el pressupost de la pel·lícula a uns impensables 4.250.000 dòlars, i va ser el qui va pagar 5.000 dòlars per a que els censors deixessin intacte la frase final de Rhett Butler (què no de la pel·lícula) “Frankly, my dear, I don’t give a damm” aquí traduïda al castellà com a  “Francamente querida, me importa un bledo”. Resultat final: vuit Óscars, incloent el de millor pel·lícula; segueix sent el film més taquiller de la història (si tenim en compte la inflació), i la frase “Frankly, my dear, I don’t give damm” està considerada en moltes llistes com la més famosa del cinema de tots els temps.

Permeteu-me un homenatge final. L’actriu que havia d’encarnar a la filla de Rhett Butler i Scarlett O’Hara havia de ser Elizabeth Taylor. Finalment, Giovanna Otero va ser l’escollida. M’hauria agradat molt veure aquella noia d’increïbles ulls violeta a “Gone with the wind”.

I si encara no heu vist la pel·lícula, us garanteixo que teniu una assignatura pendent.