Holmes, House i Sherlock

Sir Arthur Conan Doyle va arribar a odiar tant el personatge de Sherlock Holmes que el va matar – literàriament - a mans del Doctor Moriarty als peus de la cascada suïssa de Reichembach. Aquest fet va provocar una catarsi tal a la societat britànica, que els innumerables seguidors del detectiu van pràcticament obligar – passejant-se pels carrers de Londres amb cintes negres als barrets en senyal de dol - a que l’autor ressuscités l’inquietant inquilí del 221B de Baker Street. Així doncs, Sir Arthur Conan Doyle va acabar sent superat pel seu propi personatge i no prou reconegut per la seva obra restant.

Sherlock Holmes, des de llavors, té una salut de ferro. El cinema, el teatre i la televisió s’han encarregat de mantenir viu l’esperit i l’essència del personatge al llarg de més d’un segle. I no sembla defallir, ans el contrari. Hi ha exemples notables. En cinema, Basil Rathbone va protagonitzar una franquícia de catorze pel·lícules sobre el detectiu, a més de nombrosos serials radiofònics a les dècades dels trentes i dels quarantes del segle passat. També Billy Wilder va fer una adaptació lliure del personatge a “The Private Life of Sherlock Holmes” (1970). Bob Clark, el 1978, va fer que Christopher Plummer (Holmes) i James Mason (Watson) investiguessin els crims de Jack the Ripper amb final sorprenent a “Murder by Decree”. El 1985 Barry Levinson, amb producció d’Steven Spielberg, va recrear la joventut de Sherlock Holmes a “Young Sherlock Holmes” que entre nosaltres coneixem com “El secret de la Piràmide”. A la televisió cal recordar la sèrie protagonitzada per Peter Cushing a finals dels seixantes i principis dels setantes i, naturalment, el magnífic treball de Jeremy Brett a “The adventures of Sherlock Holmes” entre 1984 i 1994. I això és només una petita mostra de la vigència del personatge.

El segle XXI està rejovenint el més famós detectiu de tots els temps. Segurament l’intent menys reeixit, però cal dir que força voluntariós, ha estat el de Guy Ritchie al cinema amb “Sherlock Holmes” (2009). De tota manera, ni la sempre recomanable presència de Robert Downey Jr, Jude Law, Rachel McAdams i sobretot del gran Mark Strong, ni una producció excel·lent, acaben salvant el sempre perillós escull d’un guió fluix i decebedor, només esquivat per la més que demostrada perícia visual i narrativa de Guy Ritchie.. Tot i això, el film va recaptar més de 500 milions de dòlars arreu del mon i va ser la vuitena pel·lícula més vista aquell any. La seva carrera en DVD també ha estat fulgurant.

La sorpresa però ha saltat des de la televisió. Steven Moffat, el prestigiós guionista i productor britànic, i Mark Gatiss van fer-se càrrec de la proposta de la BBC d’adaptar les aventures de Holmes al Londres actual, però respectant l’esperit de Conan Doyle. El resultat ha estat “Sherlock” (2010) una minisèrie de tres capítols de gairebé 100 minuts cadascun que, degut a l’èxit obtingut, tindran continuïtat aquesta tardor amb tres lliuraments més. “Sherlock” l’hem pogut veure al canal de pagament TNT i és francament recomanable. Està protagonitzada per Benedict Cumberbatch com Holmes i Martin Freeman com Watson. Val a dir que Cumberbatch, una de les revelacions de la temporada, va acceptar anar al càsting de la sèrie degut a la insistència de Hugh Laurie (House). A “Sherlock” el protagonista te un bloc sobre la ciència de la deducció, usa internet i els mòbils amb freqüència, es droga amb pegats de nicotina, experimenta amb qualsevol cosa inversemblant, toca el violí, viu a la casa de la senyora Hudson amb un Doctor Watson que ha tornat de la guerra a l’Afganistan, te un germà que sembla controlar el govern britànic – de nom Mycroft – i un arxienemic que es diu Moriarty. Una meravella imprescindible.

L’apunt final sobre Sherlock Holmes i l’herència secular que ens ha deixat Sir Arthur Conan Doyle va a parar a una altra sèrie televisiva de renom global: “House”. I és que David Shore, el creador de la sèrie, ha confessat obertament que “House” és un subtil homenatge a “Holmes”. Voleu veure les similituds? House / Holmes tenen com a millor amic al doctor Wilson / Watson. House i Holmes son addictes a les drogues, el primer a la vicodina, el segon als opiacis. La primera pacient de la sèrie es diu Irene Adler, com la protagonista del relat de Conan Doyle “Escàndol a Bohèmia”. Al final de la segona temporada House rep un tret de pistola d’un pacient anomenat Moriarty. House resideix a l’apartament 221B. House i Holmes viuen per a resolució d’enigmes gràcies a la lògica. La manca d’enigmes els deprimeix. Tots dos tenen problemes amb les dones i algunes tendències sociòpates. Holmes toca el violí i House la guitarra i el piano per a relaxar-se.

House ha arribat a la setena temporada, i sembla ser que serà la darrera. Hugh Laurie te ganes de canviar d’aires. Deixaran que això passi, o d’aquí poc veurem pels carrers de les nostres ciutats fans amb cintes negres en senyal de dol? El paral·lelisme obligarà a ressuscitar el personatge? El personatge tornarà a vèncer al seu creador? Llarga vida a Sherlock Holmes!

"Red Riding". El millor cinema és fa a la televisió?

Porto alguns dies donant tombs a aquest post. I la veritat és que no se encara massa be com mostrar el més absolut entusiasme que m’ha produït la visió d’una mini sèrie de televisió anglesa presentada per Channel 4 anomenada “Red Riding”. No se si la terminologia “mini sèrie” és la més adequada per a aquesta trilogia basada en quatre novel·les de l’escriptor britànic David Peace publicades entre 1999 i 2002. Les novel·les porten per títol “1974”, “1977”, “1980” i “1983”. A la seva adaptació per a la televisió, que va escriure el mateix David Peace, “1977” desapareix, tot i que es mantenen les línies argumentals, per la qual cosa el quartet literari “Red Riding” passa a ser trilogia cinematogràfica amb “1974”, “1980” i “1983”. I tant puc dir adaptació televisiva com cinematogràfica, ja que en principi “Red Riding” es va estrenar a Channel Four al Regne Unit, però davant l’èxit, la productora va decidir portar-la a uns pocs cinemes dels Estats Units amb molt bon èxit de crítica. Tant és així, que Columbia ha comprat els drets de la novel·la per fer la pel·lícula “a l’americana” i ja ha parlat, en primera instància, amb – ai! – Ridley Scott. És a dir, una mica el que ha passat amb la trilogia “Millenium” d’Stieg Larsson, que ha estat molt ben distribuïda per Europa, mentre que els americans es reserven els drets de fer-ne una adaptació més luxosa, sembla que protagonitzada per Daniel Craig, actor que es troba lliure ja que la Metro no pot produir la nova pel·lícula de James Bond per problemes econòmics.

Però tornem a “Red Riding”. Entre nosaltres la podem veure a Canal Plus, i al vídeo club d’Imagenio també et donen l’oportunitat de comprar els tres capítols, o les tres pel·lícules, per taquilla, almenys fins fa poc. Sobretot veieu-les en ordre cronològic.

Carlos Boyero, el sempre mordaç crític de cinema, ha afirmat més d’una vegada, en els darrers temps, que el millor cinema d’ara és fa a la televisió. Pot semblar una exageració, però no li manca ni una engruna de raó. Podríem citar clàssics com “The Sopranos”, “Lost”, “The Wire”, “The West Wing” i tantes altres sèries a les que algun dia haurem de dedicar més temps i espai. La trilogia “Red Riding” entra amb totes les de la llei en aquest en aquest mont Olimp tan especial on els llenguatges televisiu i cinematogràfic han assolit finalment una entesa inevitable.

“Red Riding” és cinema negre. Negríssim. Retrata amb una fredor i un realisme esfereïdors la corrupció policial i la misèria d’una societat perduda. El paisatge és l’industriós i gris comptat de Yorkshire. El detonant és l’assassinat brutal d’una nena que apareix morta amb unes ales de cigne cosides a l’espatlla. Però això és només una excusa per a que David Peace teixeixi una xarxa de personatges i situacions, absolutament inquietants, per tal de construir un retrat crític d’un Regne Unit trist, fosc, cínic i amoral.  Però sobretot parla de la condició humana. I això l’esdevé en una obra universal i comprensible en qualsevol context.

Tenim doncs un guió excel·lent a mans. I venint d’on ve, l’escola d’actors i actrius britànics fa la resta: Mark Addy, Sean Bean, Warren Clarke, Paddy Considine, Rebecca Hall, Peter Mullan, David Morrissey, Gerard Kearns, Shaun Dooley, Robert Sheehand, Jim Carter, Lesley Sharp, Danny Mays o Laura Carter – i me’n deixo uns quants – esculpeixen unes interpretacions que només estan a l’abast dels millors.

No puc oblidar els directors. Julian Jarrold és l’encarregat de “1974”, James Marsh de “1980” i Anand Tucker de “1983”. El treball de tots tres és impecable. I malgrat les seves diferents mirades, tots tres assoleixen una unitat estètica i narrativa tant contundent en tot moment que resulta sorprenent. Sortosament sorprenent.

“Red Riding” és una obra mestra. Així com sona. I és possible que passi desapercebuda o que cap televisió generalista i de no pagament s’atreveixi a programar aquests 295 minuts de glòria visual, no apta, ni de lluny, per a tots els paladars. Cine? Televisió? És igual, ho acabarem veient tot amb un Ipad... I seguirà sent igual de meravellós.