L’altre dia estàvem plegats i va sortir a la conversa el traspàs de Chabrol. No soc un gran seguidor del realitzador francès, però una persona que aprofita una herència de la seva dona per a començar a fer cinema, a mi, en principi, em mereix tot el respecte del mon. El resultat però, ja son figues d’un altre paner. De Chabrol vam passar a Godard i al seu debut amb “À bout de souffle” (entre nosaltres “Al final de la escapada”, a sudamèrica “Sin aliento” i als Estats Units “Breathless”). “À bout de souffle” sempre forma part dels deures d’Història del Cinema. Cal afegir, “Cuirassat Potemkim”, “El naixement d’una nació”, “Ciutadà Kane”, “Ordet”, i mitja dotzena de tòpics més en els que no ara no aprofundiré.
Quedem-nos amb Godard i el seu gairebé debut com a realitzador entre 1959 i 1960 (segons les fonts que consultis). Jean Paul Belmondo passant-se el dit gros pels seus llavis, la Jean Seberg absolutament encantadora i dues o tres frases “epatants”: “Entre el dolor i el no res, trio el no res” o “Vull ser immortal, i després morir”. A més, el blanc i negre, la improvisació actoral, la càmara a coll, la voluntat de trencar amb el classicisme, el llenguatge barroer, els salts de raccord, la desgana entorn el guió (se suposa que era de Truffaut), i la voluntat de ser director i autor. O sigui, la Nouvelle Vague. Aquest moviment francès que renegava de l’academicisme cinematogràfic del seu país i, pel contrari, posava als altars el cinema comercial americà. Van durar el que van durar, i van acabar tots barallats perquè, la immensa majoria, va tornar pels camins de la ortodòxia cinematogràfica de la que renegaven. Menys Godard, es clar. I això als profes de Cinema els hi agrada molt.
En el fons la Nouvelle Vague van ser el precursors del moviment Dogma, promocionat per l’insuportable Lars Von Trier l’any 1995. Be vaja: no guió, no trucatges, no fotografia, no il·luminació, no director, no gènere, no armes, no morts, no salts en el temps... O sigui, una proposta basada en la negació. Així els hi ha anat!
I que dir d’”À bout de souffle”. Doncs que és misògina, lenta, banal, poc moderna, mal rodada, mal planificada, mal dirigida, pretensiosa, avorrida, previsible, i decididament sobrevalorada.
Si jo fos professor de cinema, faria veure abans, “Le Samurai” de Jean Pierre Melville. Però es clar, l’ortodòxia és l’ortodòxia i sovint està malament portar la contrària als enquistats fòrums acadèmics. Jordi, amic meu, no et deixis enredar.
