L’altre dia estàvem plegats i va sortir a la conversa el traspàs de Chabrol. No soc un gran seguidor del realitzador francès, però una persona que aprofita una herència de la seva dona per a començar a fer cinema, a mi, en principi, em mereix tot el respecte del mon. El resultat però, ja son figues d’un altre paner. De Chabrol vam passar a Godard i al seu debut amb “À bout de souffle” (entre nosaltres “Al final de la escapada”, a sudamèrica “Sin aliento” i als Estats Units “Breathless”). “À bout de souffle” sempre forma part dels deures d’Història del Cinema. Cal afegir, “Cuirassat Potemkim”, “El naixement d’una nació”, “Ciutadà Kane”, “Ordet”, i mitja dotzena de tòpics més en els que no ara no aprofundiré.
Quedem-nos amb Godard i el seu gairebé debut com a realitzador entre 1959 i 1960 (segons les fonts que consultis). Jean Paul Belmondo passant-se el dit gros pels seus llavis, la Jean Seberg absolutament encantadora i dues o tres frases “epatants”: “Entre el dolor i el no res, trio el no res” o “Vull ser immortal, i després morir”. A més, el blanc i negre, la improvisació actoral, la càmara a coll, la voluntat de trencar amb el classicisme, el llenguatge barroer, els salts de raccord, la desgana entorn el guió (se suposa que era de Truffaut), i la voluntat de ser director i autor. O sigui, la Nouvelle Vague. Aquest moviment francès que renegava de l’academicisme cinematogràfic del seu país i, pel contrari, posava als altars el cinema comercial americà. Van durar el que van durar, i van acabar tots barallats perquè, la immensa majoria, va tornar pels camins de la ortodòxia cinematogràfica de la que renegaven. Menys Godard, es clar. I això als profes de Cinema els hi agrada molt.
En el fons la Nouvelle Vague van ser el precursors del moviment Dogma, promocionat per l’insuportable Lars Von Trier l’any 1995. Be vaja: no guió, no trucatges, no fotografia, no il·luminació, no director, no gènere, no armes, no morts, no salts en el temps... O sigui, una proposta basada en la negació. Així els hi ha anat!
I que dir d’”À bout de souffle”. Doncs que és misògina, lenta, banal, poc moderna, mal rodada, mal planificada, mal dirigida, pretensiosa, avorrida, previsible, i decididament sobrevalorada.
Si jo fos professor de cinema, faria veure abans, “Le Samurai” de Jean Pierre Melville. Però es clar, l’ortodòxia és l’ortodòxia i sovint està malament portar la contrària als enquistats fòrums acadèmics. Jordi, amic meu, no et deixis enredar.
1 comentari:
Amic Carles, aprofito per felicitar-te per aquest blog.
Estic d'acord en línies generals als teus comentaris sobre "About de souffle". Però m'agradaria afegir alguns matisos per intentar explicar perquè aquesta pel•lícula es d'obligada referència quan s'afronten estudis acadèmics sobre el cinema.
Aquesta òpera prima de Godard cal encabir-la dins d'un context molt precís, el corrent anomenat Nouvelle Vague. Aquest moviemnt entenia el cinema d'una manera àgil i poc encotillada, a risc de caure en errades de raccord i el•lipsis de dificil comprensió. En darrera instància, demanava a l'espectador un esforç per recompondre el film, crear una pel•lícula que sempre tenia zones de significació ocultes o imprecises. L'espectador havia de fer un esforç per conèixer el joc intel•lectual que li brindava l'autor i participar-hi, havia de pertànyer, en suma, al seu mateix cercle, a la mateixa elit. Aquesta era la proposta, aquesta era la pretensió gairebé excloent de la Nouvelle Vague.
De tota aquesta colla de "fotogramaferits", en Godard n'era el més radical. Amb A bout de souffle, aquest director pretenia a partir d’una història convencional, refer, però de manera diferent, tot el cinema realitzat anteriorment. Volia donar la impressió de que s’acabaven de descobrir per primera vegada els procediments del cinema.
Aquest film en qüestió es va convertir en una mena de manifest de la nova onada. Godard va adaptar lliçons del cinema de gànsters nord-americà i va basar una història simple, bàsica de sèrie B per fer un manual d'una nova manera de rodar i de narrar el cinema. Encara ara, el cinema independent, veu de les fonts d'aquesta nova onada, i dels corrents coetanis de finals dels anys cinquanta.
Sobre la modernitat de la pel•lícula se'n podria parlar fulls i fulls. Però quan s’afronten anàlisis sobre la modernitat de l’art, s’explica que una crisis de representativitat desemboca en la ruptura de valors mimètics, el canvi de signes, la dissolució del vincle jeràrquic entre forma i contingut, el rebuig de l’estructura lògica de discurs, una nova vivència del temps, la tendència a la fragmentació però amb un intent de sintetitzar una totalitat i la instauració de l’autoreflexió del propi canal.
Precisament À bout de Soufle compleix aquest esperit narratiu. Godard va disposar de llibertat i frescor per fer el film. Godard prefereix l’esgotament de la improvisació a l’encorsetament de la planificació. Va renovar els mitjans de filmació i muntatge, clucant l’ullet al cinema negre amb personatges que conscientment volen assemblar-se als mites d’aquest gènere per acabar convertint-se uns de nous. La història és certament utòpica i els personatges tenen una relació semblant. Dos personatges oposats, ella sensible i intel•lectual, i ell bast i primari, però atrets ell per la transparència d’ella, i per l’opacitat d’ell. Tenen diàlegs tan lliures com l’aire que passa. Parlen de viatges impossibles i imaginaris. La notícia de l’embaràs la bandegen com una banalitat. Són personatges que viuen al límit, sense parar-se a pensar, sense temps per reflexionar. Al film no hi ha lloc pels sentimentalismes, i així s’acaba, en sec.
És un final de l’escapada utòpica dels personatges, però segurament també dels postulats de la Nouvelle Vague. Però hi ha coses innegables. A bout de souffle és un clam a la modernitat, a la llibertat d’expressió i a l’audàcia de l’economia del producte intel•lectual i va obrir camins per al desenvolupament del llenguatge cinematogràfic.
Jordi Lleó
Publica un comentari a l'entrada