Feia un bon grapat d’anys que no anava a una sessió golfa al cinema. Però la cosa va anar rodada. Acompanyat de dos Jordis vaig anar a sopar, a prendre una copa i després al cinema. A quarts d’una de la matinada de la diada de Sant Jordi vam aparèixer tots tres a una sala on projectaven “Source code” (Código fuente, 2011) i on estàvem tots tres absolutament sols. Veiem la pel·lícula, sortim i fem la tertúlia cinematogràfica pertinent.
Quatre conclusions ràpides a peu de carrer: La primera. La pel·lícula està be però no entusiasma. La segona. La partitura de Chris Bacon per a la banda sonora del film és una de les millors imitacions / homenatges al millor Bernard Hermann de les pel·lícules de Hitchcock. La tercera. Duncan Jones és un director molt interessant però ens va agradar més la seva primera pel·lícula “Moon”. I la quarta, “Source code” es una versió dramàtica, amb més acció, més pretensions i menys humor, de “Grondhog Day” (Atrapado en el tiempo, 1993). I així de contents, vaig felicitar els jordis pel seu sant i cadascú a casa seva a dormir.
Però jo soc de digestió lenta i a les primeres impressions no els hi faig massa cas. Bàsicament, després de pensar-ho una mica més, estic molt d’acord amb les premisses dos, tres i quatre. Però respecte la primera, val a dir, que la pel·lícula te molta gràcia i que el guió de Billy Ray i Ben Ripley es força enginyós, valent i ben resolt. Duncan Jones – que a mi em va enlluernar amb la menys coneguda i menys publicitada “Moon” (2009) – domina el material amb solvència i construeix un puzzle vibrant i vigorós. Compta, a més, amb el protagonisme del sempre eficaç Jake Gyllenhall que ens obsequia amb una química romàntica amb Michelle Monaghan poc freqüent, i tot això amb la presència sempre estimulant de Vera Farmiga i de Jeffrey Wright com a secundaris de luxe.
La valentia – que no em cansaré de senyalar – de Duncan Jones es notable. A la seva primera pel·lícula construïa un relat de ciència ficció amb un únic protagonista. A “Sorce Code” repeteix la mateixa pel·lícula cada vuit minuts però ho fa amb habilitat i amb una dosi de suspens que remet al mateix Hitchcock. Tot plegat transpira bon cinema i bones maneres. A l’igual que Neil Burger amb “Limitless” sembla haver una fornada de nous directors que no només estan establint noves bases per a una ciència ficció moderna, sinó que també tenen l’impagable do de saber explicar històries i de saber enganxar l’audiència.
És a dir, va ser una molt bona manera de començar la diada de Sant Jordi.
