Cinema de Nadal (IV): "La Gran Familia" o a la recerca de "Chencho"

Hi ha pel·lícules entorn el Nadal que agafen la seva condició de clàssics nadalencs no pel fet que la seva història estigui centrada al voltant d’aquestes dates, sinó més aviat perquè una de les escenes – que sol ser la més impactant – o be el clímax de l’obra, esdevé al voltant de la nit de Nadal. “It’s a Wonderful Life” o “Catch me if you can” – de les que ja hem parlat en aquest cicle – en son un bon exemple. N’hi una altra on la inevitable escena nadalenca adquireix dimensions que, en el seu moment, arriben a ser mítiques malgrat ara hagin caigut en el més absolut dels oblits. Estem parlant de “La Gran Familia” (1962) de Fernado Palacios, i del moment en el que el gran Pepe Isbert perd al seu net més petit a la madrilenya Plaza Mayor on se celebra una mena de Fira de Nadal. I allí, el Pepe Isbert, amb aquell to de veu aiguardentós i inoblidable, comença desesperadament a cridar “Chencho, Chencho!”. I “Chencho” passa a ser al cinema espanyol el que “Chanquete ha muerto” va esdevenir per a la televisió.

“La Gran Familia” no és cap obra mestre, però tampoc és, ni de lluny, una mala pel·lícula. Cal destacar a Fernando Palacios i la seva indiscutible vàlua com a artesà cinematogràfic. Tot i la seva formació com a llicenciat en Ciències Exactes, potser perquè era nebot de Florián Rey, va decidir abocar els seus esforços cap el cinema i, després de fer tots els papers de l’auca, li va venir l’èxit amb “El dia de San Valentín” (1959) i tres anys més tard amb “Vuelve San Valentín”. Però la seva pel·lícula més recordada és “La Gran Familia” i segurament també la seva seqüela més immediata “La Familia y uno más”. A “La Gran Familia” veiem un retrat costumista d’un matrimoni amb quinze fills – sí, quinze – un avi, i un “padrino” que arriba on no arriben el pares. No hi ha ni crítica al règim, ni fina ironia, ni gran cinema. És una comèdia amb lleugers tocs dramàtics que a hores d’ara la podem contemplar gairebé com un fals documental de l’Espanya que s’acostava al “desarrollismo” i potenciava la natalitat amb maneres gairebé opusdeístiques. I tot això amb un to d’optimisme, de felicitat i de la suficient exaltació dels valors del règim, però amb alguna gracieta que encara no se com el censors de l’època no van trobar fora de to.

Quan a la televisió només podíem veure TVE i la UHF, “La Gran Familia” era un recurs cinematogràfic gairebé ineludible per un dissabte tarda. Amb la qual cosa va passar a formar part de la nostra història. Segurament de la història que no ens agrada... però història al cap i a la fi. I ja se sap que qui no coneix la seva història, està destinat a repetir-la.

El que si vull recordar és el repartiment de luxe d’aquesta pel·lícula: Alberto Closas, José Luís López Vázquez, Amparo Soler Leal, Pepe Isbert, María José Alfonso, Jaime Blanch, Pedro Mari Sánchez, Maribel Martín, Paco Valladares, Julia Gutierrez Caba, María Isbert, Luís Barbero, Jesús Guzmán, Paco Camoiras, Valentín Tornos, José María Cafarell, Laly Soldevila i José Maria Prada. Impossible repetir un elenc tan espatarrant.