Jason Reitman dirigeix Charlize Theron a "Young Adult" amb guió de Diablo Cody

Soc dels que gaudeixo de cinema de Jason Reitman. Només amb tres pel·lícules, el seu cinema m’ha convençut i fa preveure un cineasta, si no major, si que més que considerable. “Thank You For Somoking” (Gracias por fumar, 2005), Juno (2007) i “Up In The Air” (2009), son una bona prova que ens trobem davant d’algú que sap el que s’està fent i que, a més, ho fa amb una elegància inusual. Només pel fet de tocar un dels gèneres més complexos i poc donats a l’èxit de taquilla, com és el de la comèdia dramàtica, ja mereix un respecte. Segurament Reitman no és encara Alexander Payne, veritable rei del gènere i de qui parlarem ben aviat perquè prepara nova pel·lícula, però cal tenir-lo en compte i seguir-lo detingudament.

Reitman ha tornat a disposar dels serveis de l’estrambòtica, però eficaç guionista Diablo Cody, amb la que ja van treballar junt a Juno, i que va servir per a que la jove escriptora obtingués un Oscar al millor guió original. La seva nova proposta porta per nom “Young Adult” – entre nosaltres s’estrenarà als voltant de febrer – i explica la història d’un escriptora enmig d’una crisi creativa i existencial després d’un divorci que torna al seu poble d’origen per intentar començar un relació amb el seu primer amor tot i que aquest ja està casat i vol fugir d’estudis. Tot i que va ser la noia d’institut més guapa, però amb un caràcter certament difícil del lloc acaba trobant un còmplice amb un altre individu que com ella es nega a créixer i assolir la maduresa.

Per al paper protagonista, Reitman, a qui li agrada canviar de cares a totes les seves pel·lícules, ha escollit a una sempre fantàstica Charlize Theron que segueix demostrant la seves bones dots d’actriu convincent i versàtil. L’acompanyen Patrick Wilson, Elizabeth Reaser, J.K. Simmons, Paton Oswalt, Emily Meade, Collette Wolfe i Brian McElhaney. 

"Drive" de Nicolas Winding Refn i amb Ryan Gosling recupera l’essència del "Polar" francès

“Polar” és la denominació que els amants i seguidors del “noir” donen a un seguit de pel·lícules a través de les quals un bon grapat de directors francesos van oferir la seva particular visió d’aquest gènere tan concorregut. El “Polar” però, donava al gènere negre una característica especial. No eren només detectius espavilats, dones fatals, policies corruptes i malvats neuròtics més o menys encertats. El “Polar” és segurament la més gran expressió de l’existencialisme cinematogràfic. El “Polar” era, sobretot, un retrat cruel i gens esperançat de la societat, realitzat amb una narrativa freda, minimalista en tot. Del “Polar” n’hi ha veritables obres mestres. La que jo sempre recomano és “Le Samurai” (El silencio de un hombre, 1967) del gran i injustament oblidat Jean Pierre Melville.

Aquesta estètica freda, metàl·lica i espartana del “Polar”, juntament amb la seva voluntat existencialista – sovint nihilista -  ha anat sobrevivint al llarg dels anys i fins i tot des de Hollywood s’ha volgut copiar – és el que millor fan – aquesta mena de construcció fílmica. Dos exemples. El primer “Bullit” (1968), dirigida per Peter Yates  i amb un Steve McQueen absolutament inoblidable, com ho era la mítica persecució de cotxes pels desnivellats carrers de San Francisco. La segona “Driver” de Walter Hill. Film oblidat i reivindicable que homenatjava tan descaradament el “Polar” que fins i tot el protagonisme de Ryan O’neal es veia compromès per Isabelle Adjani, actriu d’origen francès.

I ara el “Polar” torna. Torna amb especialistes de cinema, l’estètica de finals dels seixantes principis de setantes, els cotxes musculosos, les persecucions impossibles, els bons, els dolents i la necessitat de redempció com a protagonista. ho fa de la ma d’un director pràcticament novell com és Nicolas Winding Refn que es va endur la Palma al millor director al Festival de Cannes d’enguany per “Drive” que és la pel·lícula que ens ocupa. “Drive” és lenta, pausada, i continguda per esclatar de tant en tant en un brots de violència ferotge i sense complexes. Rodada amb pocs diners, molta imaginació, i amb un coneixement precís dels mecanismes que necessita el gènere per funcionar com un mecanisme de rellotgeria. “Drive” te tot l’aspecte d’aquestes petites joies que poden passar desapercebudes. Per descomptat, “Drive” no és una pel·lícula de majories, ni per a tots els gustos

Ja estrenada al Estats Units amb unes crítiques excel·lents, nosaltres la podrem veure a finals de novembre. Està protagonitzada per Ryan Gosling – atenció perquè el veurem molt aquest jove actor en els propers anys -  i acompanyat per un grup de secundaris de luxe com Bryan Cranston, Albert Brooks, o  Ron Perlman, a més de Carey Mulligan i Christina Hendricks.

Ben Stiller i Eddie Murphy són una estranya parella de lladres a "Tower Heist"

La comèdia d’acció es un subgènere sempre agraït. Potser no dona massa obres mestres, però sense cap mena de dubte, si està ben feta, et fa passar una bona estona al cinema i, això, tal i com està el mon, és molt i molt confortant. Així que si Ben Stiller – una assegurança de taquilla per a qualsevol productor que el pugui pagar – s’uneix a  Matthew Broderick, Casey Affleck, Alan Alda, Tea Leoni, Michael Peña, Judd Hirsch i la magnífica, versàtil i enorme Gabourey Sibide (Precious), és quelcom a prendre-s’ho molt seriosament. Però és que a més, sembla que sigui possible un autèntic miracle: podem tornar a gaudir d’un Eddie Murphy en plena forma?

Tot això, ve enllaunat a “Tower Heist”, una cinta que s’estrena als Estats Units el 4 de novembre i que torna a posar a prova la tan usada teoria de que costa molt fer un robatori perfecte, per molt perfecte que sigui un pla. Que ja ho heu vist mil vegades? Tant se val, mil vegades més ho veuria si està ben fet i, més encara, si tens davant un grup d’actors i d’actrius tan contundent.

La funció està dirigida pel sempre efectiu Brett Ratner que ja ha demostrat la seva capacitat artesanal i professional a productes cinematogràfics com “Money Talks” (El dinero es lo primero, 1997), “Family Man” (2000), “The Red Dragon” (El dragón rojo, 2002), “After the sunset”(El gran golpe, 2004), la saga “Rush Hour”(Hora punta, 1998, 2001, 2007) i treballs a la televisió certament memorables com el capítol pilot de la sèrie de culte “Prison Break”.

El guió està escrit per Ted Griffin – que ja va demostrar la seva vàlua a una altra comèdia d’acció de referència com “Ocean’s Eleven” (2001) – i per Jeff Nathanson, que el 2002 va treballar per Spielberg a “Catch me, if you can” (Atrápame si puedes). És a dir, una garantia de qualitat. “Tower Heist” pinta molt be.