La segona part de "Resacón en Las Vegas" es trasllada a Bangkok i ja te tràiler i cartell

Després de revolucionar la comèdia americana amb una explosiva barreja d’aventura esbojarrada i comèdia intel·ligent, Todd Philips torna a repetir fórmula a la més que esperada continuació de “The Hangover” (Resacón en Las Vegas, 2009). Així que arribarà el 24 de juny a casa nostra “The hangover, Part Two” i que ja han decidit batejar com “Resacón 2, ¡Ahora en Tailandia!”, en una demostració clara que traduint títols de pel·lícules hi ha una colla d’inútils que ja fa molt de temps es perpetua de manera indigne. Tant se val, els tres amics del primer lliurament es tornen a reunir a Tailàndia per a un altre casament i la tornen a vessar perdent el germà de la núvia a Bangkok després d’una altra nit de festa animal. Repeteixen Bradley Cooper – que està molt sol·licitat -, Zach Galifianakis, i Ed Helms.  Segueix tenint un paper secundari Justin Bartha.

En el més pur capítol de màrketing descarat,Todd Philips havia parlat ja amb Mel Gibson per fer una petita aparició a la pel·lícula en el paper d’un tatuador anal, però la resta del repartiment es va negar en rodó a actuar amb l’actor australià per les seves declaracions antisemites i els seus escàndols de violència domèstica. Posterioment es va parlar amb Liam Neeson, amic de Bradley Cooper des del rodatge de “The A Team”, però sembla ser que al final tampoc apareixerà a la pel·lícula per diferents problemes d’agenda durant el rodatge. Tot plegat ha donat una publicitat extra a la cinta que, sincerament, no necesita. De moment, els “cameos” estan molt ben guardats però sembla ser que n’hi hauran de sonats. Caldrà esperar si Neeson apareix o no i diverses font apunten que tornarem a veure Mike Tyson i fins i tot l’ex-president dels Estats Units, Bill Clinton.

Mentrestant aquí teniu el tràiler i un dels molts cartells que ja circulen.

"Sin Límites". Neil Burger es confirma com a director a seguir

Tenia moltes ganes de veure la nova pel·lícula de Neil Burger i el cert és que no en vaig sortir gens defraudat. “Limitless” (Sin Limites, 2011) és un compte de fades postmodern molt ben explicat, ben dirigit, ben interpretat, ben fotografiat, ben musicat, ben muntat, ben planificat i molt ben resolt, tot i que aquest punt final tenia la seva complicació. Ó sigui, que em vaig trobar davant una molt bona pel·lícula. És una obra mestra? No, només és cinema ben fet. I això és tant difícil i complex de trobar, que cal valorar-ho en la seva justa mesura i cal reivindicar-lo quan toca. I avui toca.

De Neil Burger confesso que només he vist “The Illusionist” (El ilusionista, 2006) i encara em queda pendent la seva òpera prima “Interwiew with the Assassin” (2002) i “The Lucky Ones” (Tipos con suerte, 2008). Val a dir que a “The Illusionist” el director ja apuntava maneres força interessants. Un amic meu, quan la va veure, em va fer una definició prou interessant. “La pel·lícula Shyamalaneja molt”. A part de crear un neologisme enginyós per referir-se a la manera de dirigir del director indi M. Night Shyamalan, crec que volia posar l’accent en la manera pausada  i inquietant d’explicar una història que acaba esclatant en un final pirotècnic. És una manera de narrar poc comú perquè requereix d’una lectura intel·ligent, de paciència i d’un cert coneixement per part de l’espectador. I això està renyit amb la taquilla segons alguns productors. Però resulta gratificant que les pel·lícules de Shyamanlan i les de Burger funcionin be – majoritàriament -  a l’hora de recaptar i, tanmateix, s’escapoleixin de la norma i gaudeixin d’una certa independència creativa.

No voldria seguir comparant ambdós directors perquè Neil Burger demostra una personalitat pròpia a “Sin limites”, i sembla haver perfeccionat la fórmula ja usada a “The Illusionist”. És un director a seguir i a tenir en compte però potser encara li cal una mica més de recorregut per arribar a l’excel·lència. Només desitjar que no s’esgarri pel camí.

De l’argument de “Sin Limites” poca cosa us explicaré. O res. Gaudiu-la i no la llegiu exclusivament com una pel·lícula d’intriga i acció, sinó també com a una reflexió sobre la societat de la informació.  I destacar a Bradley Cooper que està resultant un actor força versàtil i apte per a tot tipus de projectes. A “Resacón en Las Vegas” ja el vam veure fi, però és que fins i tot a “The A Team” va saber-ne sortir amb dignitat. A “Sin límites” està fantàstic.

I l’apunt final és el de sempre, dissortadament. Ni una còpia en català de “Sin Límites”. Ni una. Ni l’opció de veure-la en versió original amb subtítols en català. La Llei del Cinema està resultant ser un dels papers mullats més mullats de la història. Ens prenen per tontos o per illetrats. A tots. I això em molesta en qualsevol idioma.