Ridley Scott torna al planeta on va trobar "Alien" a la molt esperada "Prometheus"

El rodatge de “Prometheus” de Ridley Scott ha estat envoltat del més estricte dels secretismes. Scott ha volgut protegir aquesta pel·lícula que suposa un, a priori, molt atractiu retorn als seus orígens com a director de cinema. Concretament al món d’ “Alien” (1979) que, juntament amb “Blade Runner” (1982), el van adjectivar com un realitzador de referència al que li ha costat molt tenir una continuïtat. “Prometheus” és un film de ciència ficció que entronca amb el món d’”Alien” però que no vol ser una pel·lícula més de la franquícia, o això és el que estan filtrant fins ara. És a dir, “Prometheus” comença i agafa referències visuals, narratives i de guió d’”Alien” – algunes de les naus que apareixen al tràiler es reconeixen clarament – i s’estructura temporalment com una preqüela malgrat tothom sembla advertir que ben be no ho és. De tota manera, pel tràiler, usen la música de Jerry Goldsmith original de l’Alien primigeni. Es com voler jugar una mica al joc dels disbarats, be vaja

En sortirem de dubtes el juny d’enguany quan la puguem veure en pantalla gran als cinemes d’arreu. Com a pistes, val a dir que Scott ha mantingut contactes amb H.R. Giger – el dissenyador i artista suïs que va crear l’Alien original  - i ha rodat als gegantins Pinewood Studios 007 de Londres i als Pinewood Studios de  Toronto, a més del treball en exteriors a Islàndia. Tot l’equip tècnic i artístic del rodatge va haver de signar clàusules de confidencialitat. L’equip de producció de “Prometheus” és pràcticament idèntic al d’”Alien” – amb el mateix Ridley Scott acompanyat de Walter Hill i David Giler – i el guió corre a càrrec de Jon Spaihts i Damon Lindelof, aquest últim un dels creadors de l’enyorada “Lost” (Perdidos, 2004/2010). A la part actoral tampoc s’han quedat curts. Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Guy Pearce, Patrick Wilson o Iris Elba encapçalen un càsting de luxe. La partitura es del col·laborador habitual de Ridley Scott, Marc Streitenfeld.

Un temible apunt final. A la pre producció de “Prometheus” es va interessar pel projecte James Cameron. La cosa, sortosament, no va prosperar, i finalment “Prometheus” promet ser una tornada a l’olimp de Ridley Scott. Tant de bo!

"Drive" de Nicolas Winding Refn i amb Ryan Gosling recupera l’essència del "Polar" francès

“Polar” és la denominació que els amants i seguidors del “noir” donen a un seguit de pel·lícules a través de les quals un bon grapat de directors francesos van oferir la seva particular visió d’aquest gènere tan concorregut. El “Polar” però, donava al gènere negre una característica especial. No eren només detectius espavilats, dones fatals, policies corruptes i malvats neuròtics més o menys encertats. El “Polar” és segurament la més gran expressió de l’existencialisme cinematogràfic. El “Polar” era, sobretot, un retrat cruel i gens esperançat de la societat, realitzat amb una narrativa freda, minimalista en tot. Del “Polar” n’hi ha veritables obres mestres. La que jo sempre recomano és “Le Samurai” (El silencio de un hombre, 1967) del gran i injustament oblidat Jean Pierre Melville.

Aquesta estètica freda, metàl·lica i espartana del “Polar”, juntament amb la seva voluntat existencialista – sovint nihilista -  ha anat sobrevivint al llarg dels anys i fins i tot des de Hollywood s’ha volgut copiar – és el que millor fan – aquesta mena de construcció fílmica. Dos exemples. El primer “Bullit” (1968), dirigida per Peter Yates  i amb un Steve McQueen absolutament inoblidable, com ho era la mítica persecució de cotxes pels desnivellats carrers de San Francisco. La segona “Driver” de Walter Hill. Film oblidat i reivindicable que homenatjava tan descaradament el “Polar” que fins i tot el protagonisme de Ryan O’neal es veia compromès per Isabelle Adjani, actriu d’origen francès.

I ara el “Polar” torna. Torna amb especialistes de cinema, l’estètica de finals dels seixantes principis de setantes, els cotxes musculosos, les persecucions impossibles, els bons, els dolents i la necessitat de redempció com a protagonista. ho fa de la ma d’un director pràcticament novell com és Nicolas Winding Refn que es va endur la Palma al millor director al Festival de Cannes d’enguany per “Drive” que és la pel·lícula que ens ocupa. “Drive” és lenta, pausada, i continguda per esclatar de tant en tant en un brots de violència ferotge i sense complexes. Rodada amb pocs diners, molta imaginació, i amb un coneixement precís dels mecanismes que necessita el gènere per funcionar com un mecanisme de rellotgeria. “Drive” te tot l’aspecte d’aquestes petites joies que poden passar desapercebudes. Per descomptat, “Drive” no és una pel·lícula de majories, ni per a tots els gustos

Ja estrenada al Estats Units amb unes crítiques excel·lents, nosaltres la podrem veure a finals de novembre. Està protagonitzada per Ryan Gosling – atenció perquè el veurem molt aquest jove actor en els propers anys -  i acompanyat per un grup de secundaris de luxe com Bryan Cranston, Albert Brooks, o  Ron Perlman, a més de Carey Mulligan i Christina Hendricks.