"The Social Network", el retrat d'una dècada segons Fincher i Sorkin

David Fincher va captar la meva atenció, i la del món sencer, amb la seva segona pel·lícula. El 1995 “Se7en” va posar el nom de Fincher en el mapa dels directors que calia seguir. Potser per aquest fet, per haver realitzat una pel·lícula tan personal, fosca, inquietant i terrorífica, la tercera era esperada amb candeletes. Però “The Game” (1997), personalment, em va decebre per tova i previsible. Del seu primer treball, després de guanyar-se la vida durant els vuitantes com a realitzador de clips musicals – tasca que encara practica amb força encert – gairebé no cal parlar-ne. Va ser el tercer lliurament de la franquícia “Alien” (Alien 3, 1992) i poca cosa deia de la personalitat cinematogràfica de Fincher. Així que el 1999, quan va estrenar “The fight Club” (El Club de la lluita), ja no sabia que esperar. Però va ser l’obra protagonitzada per Edward Norton, Brad Pitt i Helena Bonham Carter, la que em va fer rendir davant la proposta visual i filosòfica de Fincher. Així que quan es van estrenar “The panic room” (L’habitació del pànic, 2002), “Zodiac (2007) i “The Curious Case of Benjamin Button” (El curiós cas de Benjamin Button, 2009) el director de Denver era ja una proposta segura de qualitat.

Val a dir però que a les seves tres darreres pel·lícules, David Fincher opta per allunyar-se de l’efectisme visual que el va caracteritzar a “Se7en” o a “The Fight Club” – segurament heretat de l’estètica del clip - per passar a un escenari molt més clàssic, pausat i reflexiu, tot i que per una banda no renuncia a la seva capacitat per a inquietar-nos, com és el cas de “The Panic Room” o “Zodiac”, ni a mostrar, per una altra, una molt particular visió poètica, tendre, sensible i intimista com a “The Curious Case of Benjamin Button”.  És a dir, Fincher domina una multitud de registres i de tots se’n surt de notable cap a amunt.

Així que no és d’estranyar que es pensés en ell per a dur a la pantalla gran l’adaptació del llibre “The Accidental Billionaires” de Ben Mezrich. I aquí entra la segona gran personalitat que fa de “The social network” (2010) una pel·lícula especial i fascinant. Es tracta d’Aaron Sorkin, el guionista encarregat d’adaptar el llibre. Sorkin, no és pas un nouvingut. Te a les esquenes peces com “A few good men” (Alguns homes bons, 1992), “The American President” (El president i Miss Wade, 1995) o “Charlie’s Wilson War (La guerra de Charlie Wilson, 2007). Però si alguna cosa ha deixat per a la posteritat Sorkin és l’haver estat creador d’una de les millors sèries de televisió de la història com és “The West Wing” (El ala oeste de la Casa Blanca, 1999 – 2006). Pels que hagueu vist qualsevol d’aquestes pel·lícules i, sobretot, la magnífica sèrie, sabreu que Sorkin és, amb tota probabilitat, el millor constructor de diàlegs que existeix actualment.

Així que tenim combinades les dues personalitats de Fincher i de Sorkin per explicar-nos com va sorgir Facebook, quina és la personalitat del seu creador, Mark Zuckerberg, i quins son, o van ser, el seus pocs amics – per no dir cap – i el seus poderosos enemics. I d’aquí sorgeix “The Social Network” o, com s’ha conegut entre nosaltres, “La red social”.

Val a dir però que es corria el perill de fer un fals documental, o un telefilm basat en fets reals. El material que tenien entre mans era força perillós i es movia en aigües pantanoses. La grandesa de “The Social Network” és la d’haver saltat amb una elegància inusual aquests esculls, i construir-se des del punt de vista dels diferents protagonistes. Sense salvar massa les distàncies, s’aproxima a la textura formal de “Citizen Kane” d’Orson Welles o al “Rashomon” d’Akira Kurosawa però des d’una perspectiva moderna i, alhora, freda i cibernètica com corresponia a l’entorn. “The Social Network” parla del valor de l’amistat, de les motivacions secretes, de com l’economia governa el món o de com ens pot fascinar col·lectivament una idea trivial. Parla dels mals dels nostres temps i ens retrata amargament, però també es capaç de deixar alguna escletxa d’esperança, encara que molt petita. El plànol final de Zuckenberg actualitzant el seu ordinador de forma apàtica i compulsiva per a comprovar si ha obtingut una amistat a facebook resumeix l’esperit d’aquesta pel·lícula que documenta com cap altre la primera dècada del tercer mil·leni.

El conjunt es completa amb un càsting excepcional encapçalat per un increïble Jesse Eisenberg – caldrà fer-ne un seguiment acurat –  i els excel·lents Andrew Garfield, Justin Timberlake, Armie Hammer, Max Minghella, Joseph Mazzello. La banda sonora ha estat seleccionada per Atticus Ross i Trent Reznor de “Nine Inch Nails” i compta fins i tot amb una peça de The Beatles – cosa rara en el cinema ja que els drets del grup estan molt protegits – com és “Baby, you’re a rich man”.

Una curiositat final: Armie Hammer interpreta el dos germans bessons Cameron i Tyler Winklevoss. És una peripècia visual fantàstica perquè tots dos surten junts a escena força vegades i comparteixen pla més que sovint. Per a dur a terme aquest efecte especial – segurament un dels pocs de la pel·lícula – es va comptar amb la col·laboració de Josh Pence que va fer de doble de cos de Hammer.