Cinema de Nadal (I): "La jungla de cristall"

Al cinema li agrada el Nadal. A mi, que voleu que us digui..., però al cinema li agrada molt i ens ha donat pel·lícules de tota mena i colors entorn a aquesta festa. És per aquest motiu que, vestint-me amb les millors gales, he decidit dedicar el mes de desembre a algunes pel·lícules que o be tenen les festes de Nadal com a centre o com a excusa argumental. I com que em sento una mica entremaliat, obro el cicle amb “Die Hard” (1988), coneguda entre nosaltres com “La jungla de cristall”.

Perquè potser no ho recordareu, però la primera part de les aventures del policia novaiorquès a la gran pantalla passa a un edifici de Los Angeles al capvespre abans de la nit de Nadal a l’edifici Nakatomi Plaza que, en realitat era el gratacels que la Fox s’estava construint en aquell moment a la ciutat per resituar les seves oficines i que avui, si visiteu L.A. veureu que és el Fox Plaza. El fet que l’edifici es trobes encara en fase de construcció i que, a sobre, fos propietat de la productora, va facilitar enormement dur a terme aquesta pel·lícula perquè les destrosses, com recordareu, o com podeu veure si encara no ho heu fet, son notables i espectaculars. Però no va ser aquí només on van tirar la casa per la finestra. Bruce Willis va cobrar en aquells temps la xifra de cinc milions de dòlars per fer la pel·lícula, cosa que el va fer esdevenir, per un moment, l’actor millor pagat de la història. Potser per això, la resta del càsting no era res de l’altre mon. El més conegut, a part de Willis, era el ballarí rus Boris Gudonov – gran ballarí però pèssim actor – i poc pressupost quedava més per a actors coneguts o de primera fila. Això però, lluny de ser un handicap, va donar l’oportunitat de donar-se a conèixer al britànic Alan Rickman que va composar un dels malvats més entretinguts, sarcàstics i cruels dels vuitantes, obrint-li les portes de Hollywood de bat a bat.

I dirigint la festa, John McTiernan, que tenia només dues pel·lícules a l’esquena, però una d’elles era “Predator” amb Arnold Schawzenegger d’estrella total i amb una recaptació brutal. Tant és així que, tant la franquícia “Die Hard” com la franquícia “Predator”, al segle XXI, encara estan proporcionant seqüeles i ingressos importants a la caixa de la Fox. Així que McTiernan va tenir la ma lliure justa com per composar un simfonia de violència, aventura, i humor, amb una dosi d’adrenalina i d’espectacularitat mai vistes fins llavors a una gran pantalla fora del univers Spielberg. I tot amb un protagonista que es passa tot el metratge descalç a un gratacels ple de vidres trencats, i vestit amb un samarreta imperi, lluitant contra un grup d’atracadors / segrestadors altament preparats i molt germànics (però de l’est).

“Die Hard” es conserva molt i molt be. Segueix tenint molta gràcia, segueix sent molt imitada, i va canviar les regles del cinema d’acció.

Alguna cosa més: La banda sonora de Michael Kamen és molt més nadalenca del que podria semblar. Escolteu-la detingudament. La direcció de fotografia és de Jan de Bont que, més tard,  va saltar a la direcció amb la notable “Speed”  (després va fer “Twister” i poca cosa més). I la darrera frase de la pel·lícula, pronunciada per De’voreaux White, és  de les que resultem premonitòries: “Si aquest paio passa el Nadal així, jo no em perdo el Cap d’Any”. La segona part de Die Hard passa a l’aeroport Dulles de Whashington el dia de Cap d’Any (amb només dos anys de diferència). Veieu com és una pel·lícula amb esperit nadalenc...