Tenia moltes ganes de veure la nova pel·lícula de Neil Burger i el cert és que no en vaig sortir gens defraudat. “Limitless” (Sin Limites, 2011) és un compte de fades postmodern molt ben explicat, ben dirigit, ben interpretat, ben fotografiat, ben musicat, ben muntat, ben planificat i molt ben resolt, tot i que aquest punt final tenia la seva complicació. Ó sigui, que em vaig trobar davant una molt bona pel·lícula. És una obra mestra? No, només és cinema ben fet. I això és tant difícil i complex de trobar, que cal valorar-ho en la seva justa mesura i cal reivindicar-lo quan toca. I avui toca.
De Neil Burger confesso que només he vist “The Illusionist” (El ilusionista, 2006) i encara em queda pendent la seva òpera prima “Interwiew with the Assassin” (2002) i “The Lucky Ones” (Tipos con suerte, 2008). Val a dir que a “The Illusionist” el director ja apuntava maneres força interessants. Un amic meu, quan la va veure, em va fer una definició prou interessant. “La pel·lícula Shyamalaneja molt”. A part de crear un neologisme enginyós per referir-se a la manera de dirigir del director indi M. Night Shyamalan, crec que volia posar l’accent en la manera pausada i inquietant d’explicar una història que acaba esclatant en un final pirotècnic. És una manera de narrar poc comú perquè requereix d’una lectura intel·ligent, de paciència i d’un cert coneixement per part de l’espectador. I això està renyit amb la taquilla segons alguns productors. Però resulta gratificant que les pel·lícules de Shyamanlan i les de Burger funcionin be – majoritàriament - a l’hora de recaptar i, tanmateix, s’escapoleixin de la norma i gaudeixin d’una certa independència creativa.
No voldria seguir comparant ambdós directors perquè Neil Burger demostra una personalitat pròpia a “Sin limites”, i sembla haver perfeccionat la fórmula ja usada a “The Illusionist”. És un director a seguir i a tenir en compte però potser encara li cal una mica més de recorregut per arribar a l’excel·lència. Només desitjar que no s’esgarri pel camí.
De l’argument de “Sin Limites” poca cosa us explicaré. O res. Gaudiu-la i no la llegiu exclusivament com una pel·lícula d’intriga i acció, sinó també com a una reflexió sobre la societat de la informació. I destacar a Bradley Cooper que està resultant un actor força versàtil i apte per a tot tipus de projectes. A “Resacón en Las Vegas” ja el vam veure fi, però és que fins i tot a “The A Team” va saber-ne sortir amb dignitat. A “Sin límites” està fantàstic.
I l’apunt final és el de sempre, dissortadament. Ni una còpia en català de “Sin Límites”. Ni una. Ni l’opció de veure-la en versió original amb subtítols en català. La Llei del Cinema està resultant ser un dels papers mullats més mullats de la història. Ens prenen per tontos o per illetrats. A tots. I això em molesta en qualsevol idioma.
