Homenatge a John Hughes (I)

Un amic meu diu que els vuitantes van ser finalistes. És a dir, que la dècada on jo vaig viure la meva joventut més intensa, no va servir de res, ni ha deixat petjada, ni ha creat cap influencia vàlida. El Xavier, que així es diu el meu amic, és molt jove. Amb prou feines supera la trentena i és una persona extremadament activa en el mon cultural i polític. Destaca per la seva sensatesa, pel seu sentit comú, per la seva amabilitat i prudència, per la seva capacitat de reconèixer errors, per un alt sentit ètic i moral de la vida, per una capacitat de treball inabastable, i per tenir molta cura dels seus amics pels quals seria capaç de fer-se donant de ronyó i/o de còrnia ( i no és conya). O sigui, algú que no pots deixar de banda perquè es decididament interessant. Però, ai, quan toquem el tema dels vuitantes surt la fera engabiada.




Jo no és que adori especialment els vuitantes. Només de recordar algunes vestimentes, pentinats i músiques em poden venir esgarrifances. Però no la descarto com a dècada amb virtuts.



Segurament podríem trobar pel·lícules molt millors d’aquesta època, però avui voldria fer un petit homenatge a una comèdia de John Hughes anomenada “Planes, trains and automobils” que entre nosaltres va ser batejada com “Mejor solo que mal acompañado”. La protagonitzava un Steve Martin en plena forma que interpreta un alt executiu que ha de tornar a casa seva per a celebrar Acció de Gràcies amb la seva família, però que comença a trobar-se amb dificultats infraestructurals extremes per a poder-ho fer. A l’aventura l’acompanyarà John Candy – en un dels seus millors treballs – com a extrovertit i desastrós, venedor d’anelles per a cortines de dutxa. Una parella inversemblant ideal per a situacions delirants



No és una comèdia fàcil. Hughes construeix un curiós relat sobre la lluita de classes molt pròxim a les obres de Frank Capra. Tot i els tocs melodramàtics destaquen alguns gags que haurien d’esdevenir històrics. El primer quan Martin i Candy comparteixen habitació a un motel de mala mort. El segon quan Candy intenta encendre una cigarreta mentre condueix un cotxe de nit. N’hi ha més. Molt més. Fins i tot un “cameo” de Kevin Bacon de notable alt.



Ah! I la banda sonora amb musica dels vuitantes que, evidentment, recomano al Xavier.



Per cert, la pel·lícula està descatalogada en DVD i als programadors dels centenars de cadenes de televisió que tenim sembla que se’ls hi ha oblidat la seva existència. O sigui que reclamar-la m’ha semblat d’allò més adient.



PD: Xavier, tinc una bona còpia per deixar-te. Se que tu ets dels que torna el llibres i els DVD. I això t’honora!