"The Tree of Life" o "El àrbol de la vida", un totxo impresentable de Terrence Malick

Fa gairebé una setmana que vaig anar a veure “The Tree of Life” (El àrbol de la vida, 2011) de Terrence Malick. Era segurament una de les pel·lícules que em venia més de gust gaudir aquestatemporada i ja a principis d’any veig rebre amb il·lusió el fet que Malick presentés la seva cinquena obra en gairebé quaranta anys. I he passat aquests dies posteriors a la seva visió fent una mena de digestió lenta, tot reflexionant sobre la pel·lícula.

I després de pensar-m’ho molt, he vist que la meva primera impressió sobre “El àrbol de la vida” va ser la bona. És a dir, és un totxo de dimensions bíbliques. Malick s’ha passat de llest i ens ha volgut vendre un pamflet entre creacionista i new age, embolicat en forma de poema visual. Però la seva poesia visual és simplement un exercici formal que no va més enllà del que podem veure a un documental de National Geographic. Bé, els de National Geographic son molt millors.

Ideològicament la pel·lícula aposta descaradament per fer un panegíric d’allò que els creacionistes anomenen “disseny intel·ligent”. Ben bé es pot dir que “El àrbol de la vida” és l’antítesi del que Kubrick ens va voler mostrar, amb molt més encert, a “2001: A Space Odyssey”. La proposta de Kubrick segueix sent un meravellós poema visual, segueix sent moderna i trencadora, i segueix oferint una visió de la humanitat demolidora però alhora carregada d’esperança. Sense necessitat de cridar únicament a les divinitats, i sense necessitat de subratllar permanentment el relat amb monòlegs interiors extrets dels més abjectes manuals d’autoajuda. Mentre Kubrick s’obria a totes les possibles lectures – tant de les divines com de les humanes – i deixava la porta oberta a tota mena d’interpretacions, Malick ens alliçona i ens condueix en un únic camí, en una sola lectura, en una immersió en el dogma més discutible i reaccionari.

I per si el missatge de Malick no queda clar, fa que uns dels actors més progressistes i compromesos de Hollywood, com es el gran Sean Penn, protagonitzi una de les actuacions més lamentables de la seva carrera, no pas per culpa seva, sinó per les argúcies del muntatge del director, que redueix el seu personatge a unes cotes de patetisme i de inutilitat narrativa poques vegades vista. Brad Pitt i Jessica Chastain es limiten a ser fotografiats i a declamar uns diàlegs i uns pensaments que oscil·len entre la transcendència naïf,la psicoanàlisi de saló i la tonteria supina.

No ens enganyem. “El àrbol de la vida” no és queda a mig camí de res. Es contundent en el seu fons i intenta un exercici d’hipnosi en la forma. Explica la creació del nostre planeta i pronostica la seva destrucció inexorable per raons purament científiques – la mort del sol com a estel -  però fa que la humanitat estigui sotmesa al designi d’un concepte de Deu – del panteisme que Malick preconitza descaradament i oberta – que finalment s’erigeix en el protagonista de tot i, el més lamentable, en l’única solució i en l’única sortida possible. Tot això, adornat amb una història sobre els dinosaures entre patètica i ridícula, i les desventures quotidianes d’una família nord-americana de classe mitja dels anys 50 del segle passat que experimenta el sempre antinatural tràngol de veure com mor un dels seus tres fills, cosa que serveix a Malick per arribar a una conclusió final d’aparença poètica però que en realitat és un dard enverinat que provoca vergonya aliena.

Però si la pel·lícula en si em causa un rebuig tan vehement i ferotge, el que m’emprenya de veritat és que Terrence Malick és dels pocs directors que te el dret al “final cut”. És a dir, es amo i senyor absolut del muntatge final de la pel·lícula, sense que hagi de rendir comptes a productors i altres factòtums de la indústria. Això, que hauria de ser normal, és quelcom inusual i ha provocat que molts directors hagin vist les seves obres altament perjudicades a la taula de muntatge al llarg de la història. I no parlem de qualsevol. Des de “Major Dundee” de Sam Peckinpah, passant per “The Magnificient Ambersons” d’Orson Welles, fins “Gangs of New York” de Martin Scorsese, les mans dels productors han desgraciat el que podrien haver estat obres mestres absolutes del setè art. Mallick però, usa aquest privilegi d’una manera messiànica que em sembla insultant per a la resta de la professió.

Em pregunto on està el Terrence Malick de “Bad Lands” (Malas tierras, 1973) i sobretot el de “The Thing Red Line” (La delgada linia roja, 1998). Veritablement a “The Tree of Life” no hi és. L’hem perdut per sempre? Em temo que lamentablement sí.

2011 ens portarà la cinquena pel·licula de Terrence Malick, "The Tree of Life"

 

Quan un director de cinema fa quatre pel·lícules en trenta.vuit anys, i aquestes pel·lícules siguin “Badlands” (Males terres, 1973), “Days of Heaven” (Dies del cel, 1979), “The Thin Red Line” (La prima línia vermella, 1998) i “The New World” (El nou mon, 2005), no hi ha cap mena de dubte que estem davant d’algú que es pren el cinema molt seriosament, i amb molta, molta calma. Terrence Malick estrena pel·lícula el 2011. I això, a més de ser notícia, és una bona notícia. La cinquena pel·lícula de Malick durà per títol “The Tree of life” (L’arbre de la vida) i estarà protagonitzada per Brad Pitt, Sean Penn i Jessica Chastain. Pitt, a més, és un dels productors i, ja puc avançar, que és més una qüestió de mecenatge que no pas de fer negoci. Les pel·lícules de Terrence Mallick no donen diners. O no en donen tant com seria previsible. Donen prestigi.

Malick no és un director massa conegut pel públic. Pel contrari la crítica l’adora i els jurats dels festivals sempre han reconegut la seva tasca. Les seves pel·lícules son difícils de trobar i difícils de digerir. Son volgudament pausades, reflexives, intenses i narrades a través d’un lirisme estrany, inquietant i a la mateixa vegada irresistible i seductor. “The Thin Red Line”, per posar un exemple, explica la batalla de Guadalcanal de la Segona Guerra Mundial a través del tres monòlegs interiors dels seus protagonistes i en gairebé tres hores de projecció. El resultat és segurament una de les pel·lícules més perfectes i crítiques que mai s’han fet no només sobre la guerra, sinó també sobre la condició humana.

Rera el seu preciosisme visual - el gran Nestor Almendros va ser l’encarregat de la fotografia de “Days of Heaven” - que sovint pot resultar enganyós, Malick sempre amaga un discurs profund i ben estructurat. Res no és casual. Tot és producte de la planificació i l’estudi. No és podria esperar altra cosa del qui va voler escriure una tesi doctoral sobre Heidegger després de llicenciar-se en  filosofia a Harward i a Oxford.

Així que tinc gairebé la certesa que “The Tree of Life” serà un dels plats forts d’aquest 2011 i, de moment, el potent trailer que podeu veure en aquest post sembla que ho confirmi. Ens esperarem al mes de maig per veure si les sensacions son certes. Mentrestant, conegueu o no la filmografia de Terrence Malick, feu el petit esforç de localitzar les seves quatre obres anteriors i gaudiu-les amb la calma que ell les construeix. És una bona manera de començar l’any.