Fa gairebé una setmana que vaig anar a veure “The Tree of Life” (El àrbol de la vida, 2011) de Terrence Malick. Era segurament una de les pel·lícules que em venia més de gust gaudir aquestatemporada i ja a principis d’any veig rebre amb il·lusió el fet que Malick presentés la seva cinquena obra en gairebé quaranta anys. I he passat aquests dies posteriors a la seva visió fent una mena de digestió lenta, tot reflexionant sobre la pel·lícula.
I després de pensar-m’ho molt, he vist que la meva primera impressió sobre “El àrbol de la vida” va ser la bona. És a dir, és un totxo de dimensions bíbliques. Malick s’ha passat de llest i ens ha volgut vendre un pamflet entre creacionista i new age, embolicat en forma de poema visual. Però la seva poesia visual és simplement un exercici formal que no va més enllà del que podem veure a un documental de National Geographic. Bé, els de National Geographic son molt millors.
Ideològicament la pel·lícula aposta descaradament per fer un panegíric d’allò que els creacionistes anomenen “disseny intel·ligent”. Ben bé es pot dir que “El àrbol de la vida” és l’antítesi del que Kubrick ens va voler mostrar, amb molt més encert, a “2001: A Space Odyssey”. La proposta de Kubrick segueix sent un meravellós poema visual, segueix sent moderna i trencadora, i segueix oferint una visió de la humanitat demolidora però alhora carregada d’esperança. Sense necessitat de cridar únicament a les divinitats, i sense necessitat de subratllar permanentment el relat amb monòlegs interiors extrets dels més abjectes manuals d’autoajuda. Mentre Kubrick s’obria a totes les possibles lectures – tant de les divines com de les humanes – i deixava la porta oberta a tota mena d’interpretacions, Malick ens alliçona i ens condueix en un únic camí, en una sola lectura, en una immersió en el dogma més discutible i reaccionari.
I per si el missatge de Malick no queda clar, fa que uns dels actors més progressistes i compromesos de Hollywood, com es el gran Sean Penn, protagonitzi una de les actuacions més lamentables de la seva carrera, no pas per culpa seva, sinó per les argúcies del muntatge del director, que redueix el seu personatge a unes cotes de patetisme i de inutilitat narrativa poques vegades vista. Brad Pitt i Jessica Chastain es limiten a ser fotografiats i a declamar uns diàlegs i uns pensaments que oscil·len entre la transcendència naïf,la psicoanàlisi de saló i la tonteria supina.
No ens enganyem. “El àrbol de la vida” no és queda a mig camí de res. Es contundent en el seu fons i intenta un exercici d’hipnosi en la forma. Explica la creació del nostre planeta i pronostica la seva destrucció inexorable per raons purament científiques – la mort del sol com a estel - però fa que la humanitat estigui sotmesa al designi d’un concepte de Deu – del panteisme que Malick preconitza descaradament i oberta – que finalment s’erigeix en el protagonista de tot i, el més lamentable, en l’única solució i en l’única sortida possible. Tot això, adornat amb una història sobre els dinosaures entre patètica i ridícula, i les desventures quotidianes d’una família nord-americana de classe mitja dels anys 50 del segle passat que experimenta el sempre antinatural tràngol de veure com mor un dels seus tres fills, cosa que serveix a Malick per arribar a una conclusió final d’aparença poètica però que en realitat és un dard enverinat que provoca vergonya aliena.
Però si la pel·lícula en si em causa un rebuig tan vehement i ferotge, el que m’emprenya de veritat és que Terrence Malick és dels pocs directors que te el dret al “final cut”. És a dir, es amo i senyor absolut del muntatge final de la pel·lícula, sense que hagi de rendir comptes a productors i altres factòtums de la indústria. Això, que hauria de ser normal, és quelcom inusual i ha provocat que molts directors hagin vist les seves obres altament perjudicades a la taula de muntatge al llarg de la història. I no parlem de qualsevol. Des de “Major Dundee” de Sam Peckinpah, passant per “The Magnificient Ambersons” d’Orson Welles, fins “Gangs of New York” de Martin Scorsese, les mans dels productors han desgraciat el que podrien haver estat obres mestres absolutes del setè art. Mallick però, usa aquest privilegi d’una manera messiànica que em sembla insultant per a la resta de la professió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada