Una de les coses bones – segurament l’única – que tenen el caps de setmana sense cap mena de pla a la vista, és el fet que et pots dedicar a veure pel·lícules com si fossis víctima d’una possessió. I en mig d’aquest deliri, vaig tenir l’oportunitat de veure – per primera vegada – el muntatge que el director William Friedkin va realitzar l’any 2000 de la seva pel·lícula “The Exorcist” (L’exorcista, 1973). Haig de confessar que la primera versió la vaig veure a l’època de la seva estrena perquè el film va esdevenir una mena de fenomen de masses arreu del mon i era pràcticament un sacrilegi afirmar que no l’havies vist. Friedkin va aconseguir amb “The Exorcist” que el públic anés a veure una pel·lícula de terror i que, a sobre, la crítica la recomanés amb total convicció. I a mi, em va fer molta por – era jovenet i encara no estava curat d’espants – i potser per això tenia ganes de tornar-la a veure ara que la meva maduresa física – de la mental hi ha dubtes raonables – és més considerable. I haig de dir que aquesta versió de l’any 2000 on Friedkin va remasteritzar i afegir algunes escenes eliminades, m’ha seguit semblant fascinadorament inquietant, i segueix fent molta por.
Hi ha quelcom que manté una frescor envejable a “The Exorcist”. Potser és la delicada frontera que separa una pel·lícula del que acaba esdevenint un clàssic. I “The Exorcist” és un clàssic indiscutible del cinema de terror, però és que també és molt bon cinema. Friedkin va saber veure el potencial del Best-Seller de William Peter Blatty que l’autor va publicar el 1972 i que ràpidament va ser un dels èxits de vendes d’aquell any. La seva carrera cap a la pantalla gran va ser beneïda pel mateix Blatty que s’encarregà d’escriure el guió, mentre que la Warner li oferia a Friedkin la direcció després de guanyar els Oscar a la millor pel·lícula i al millor director per “The French Conection” (1971), un thriller que també va saber canviar les regles del joc al gènere i que va marcar la dècada dels setantes.
Del rodatge de “The Exorcist” se n’han explicat centenars d’anècdotes. Algunes son certes, altres son màrketing, i altres son un poti poti de les dues anteriors. Cert és que Ellen Burstyn va tenir una lesió perenne a la seva espatlla degut a una caiguda durant una escena de lluita amb la seva filla a la ficció i que el crit que emet al caure és real i que, a sobre, Friedkin el va aprofitar al muntatge final. Cert és que el decorats es van cremar misteriosament, cosa que va fer endarrerir el rodatge nou setmanes. Cert és que l’actor Jack MacGovran va morir dies després d’acabar el seu paper al rodatge degut a una pneumonia (tenia 56 anys) i que també va morir l’actriu que feia de mare del pare Karras, Maliarus Vasíliki (clar que tenia 89 anys). De l’apartat Marketing destaca la falsedat que la nena protagonista, l’oblidada Linda Blair, quedés traumatitzada per culpa del rodatge, cosa que ella va desmentir més que sovint. I del poti poti n’hi ha de tots colors. Es diu que la pel·lícula va ser oferida a Stanley Kubrick però que la ve refusar quan Blatty no li va voler atorgar el paper de productor; o que el set de rodatge era beneït cada dia per un capellà catòlic per calmar l’equip de treballadors; o que la gran actriu Mercedes McCambridge – encarregada de doblar la veu diabòlica de la nena protagonista – es confessava cada dia i demanava ajut i consell al seu confessor.
Però el misteri més gran és el de William Friedkin. Després de “The French Connection” i de “The Exorcist”, res de res. Alguna pel·lículeta interessant però res que s’aproximés, ni mínimament, a la potència d’aquestes dues pel·lícules inoblidables i de referència
Anecdotari al marge, si que cal destacar les interpretacions de les ja citades Burstyn i Blair, i també les dels enormes Max Von Sydow i Lee J. Cobb, i la del desconegut, però més que efectiu, Jason Miller en el paper crucial de mossèn Karras. Afegir la música de Mike Oldfield i, sobretot, el meravellós cartell de cinema que ja forma part dels millors del setè art.
Així que si teniu temps, l’hagueu vist o no, torneu a revisar “The Exorcist” Us farà passar una molt mala estona. I no hi ha res com passar una mala estona amb una bona pel·li de terror.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada