A aquestes alçades ja deuríeu saber que soc un gran admirador de l’art del tràiler. Aquest espai no superior a dos minuts que serveix per vendre les pel·lícules abans que les veiem. Val a dir que darrerament s’ha estès una pràctica denunciable que és la de trobar-nos amb tràilers que ens expliquen la pel·lícula des del principi fins al final, la qual cosa treu qualsevol mena de gràcia a l’assumpte. El tràiler ha de seduir però no ens ha de donar tota la informació. Sembla ser que això de seduir, de suggerir, d’insinuar, no està de moda. Trist i lamentable.
Per això quan he vist el tràiler de “The Iron Lady” m’he entusiasmat. Es breu, concís, contundent, divertit, i obre una món de possibilitats dins la nostra imaginació. “The Iron Lady” – que s’estrenarà als voltant de la Nit de Reis de 2012 – és una producció eminentment britànica dirigida per Phyllida Lloyd, escrita per Abi Morgan i protagonitzada per la incombustible i gloriosa Meryl Streep. Un trio interessant, sincerament.
Phyllida Lloyd, la directora, és l’artífex de “Mamma Mia” (2008) la pel·lícula més rendible de la història del cinema britànic. D’acord la pel·lícula es fluixeta i basada en un dels arguments més estúpids de la història del cinema. Però va sintonitzar amb el públic de tot el planeta i, això, per a qualsevol productor és quelcom a tenir en compte. D’Abi Morgan, la guionista, podem dir que està formada a la televisió en series i telefilms però sembla ser que 2011 és el seu any. A més del guió de “The Iron Lady”, enguany també ha escrit el guió de “Shame” (2011) del molt interessant director Steve McQueen (no confondre amb el dissortadament desaparegut actor.
I finalment tenim Meryl Streep interpretant a la que va ser primera ministre del Regne Unit Margaret Tatcher, coneguda pel merescut sobrenom de “La Dama de Ferro”, i d’aquí el nom de la pel·lícula “The Iron Lady”. És a dir, allò que en diem un biopic o una biografia filmada. El cert és que la pel·lícula ja està causant una certa polèmica ja que –malgrat no han transcendit massa coses sobre la producció – es tem que sigui amable i poc crítica amb la carrera de la Tatcher. Però això ja ho veurem quan toqui perquè particularment em resulta difícil fer una pel·lícula, un article o un reportatge sobre aquest personatge complex, estrany i fosc però essencial per entendre la convulsa dècada dels vuitantes del segle XX, sense entrar a fer una crítica ferotge, a no ser que siguis seguidor ideològicament dels de, per exemple, Intereconomia.
Continguts apart, importants però que ja discutirem en un futur, la performance de Meryl Streep és senzillament impressionant. Es força coneguda la versatilitat de l’actriu per a la imitació d’accents de tota mena, però és que en aquest cas, tant la semblança física com la oral son decidídament insuperables. La qual cosa em fa recomanar encesament que si heu de veure aquesta pel·lícula ho feu en versió original perquè sinó em temo que no podrem copsar amb tota la seva intensitat el treball de l’actriu.
I el darrer apunt. Si al darrer post ja dèiem que Michelle Williams tindria rivals d’alçada a la nit dels Oscars, Meryl Streep és una altra de les candidates gairebé segures. Curiós, dues grans actrius nord-americanes s’han de buscar les garrofes a la Gran Bretanya...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada