Alex de la Iglesia és, sense cap mena de
dubte, un dels directors espanyols més interessants dels darrers vint anys. Es
posseïdor d’una signatura pròpia, d’un estil propi – cosa que pocs poden dir –
però no acaba de fer la pel·lícula rodona que tothom espera d’ell. Segurament,
la seva proposta cinematogràfica més aconseguida va ser l’esplèndida “El dia de
la bestia” (1995) on va desplegar la seva iconografia gòtica, gamberra,
esperpèntica i violenta en tot el seu esplendor. A partir d’aquí la seva
carrera es mou entre les ànsies de reconeixement internacional – “Perdita
Durango” (1997) o “Los crímenes de Oxford” (2007) – la voluntat de tornar als
orígens – “La Comunidad” (2000) – o la seva ja manifesta irregularitat sempre
carregada de bones intencions i de millors propostes – “800 balas” (2002),
“Crimen Ferpecto” (2004) o “Balada triste de trompeta” (2010) -.
Malgrat tot, aquesta irregularitat acompanyada
sempre de l’esperança d’acabar veient una pel·lícula perfecte, o gairebé
perfecte, d’Alex de la Iglesia fa que sigui un d’aquests autors que em criden
sempre l’atenció i que em generen ganes de veure cinema. Potser el seu encant –
que el te i a dojo – rau precisament en aquesta contradicció permanent de voler
anar sempre més enllà i de no ser capaç d’arribar-hi, malgrat es pot veure per
totes bandes el seu amor pel cinema, pel detall, i per la perfecció.
M’he deixat tres obres seves al calaix
expressament. La primera el seu curtmetratge “Mirindas Asesinas (1991).
Deliciós i espetarrant, va aconseguir cridar l’atenció de Pedro Almodóvar i de
El Deseo Films que es van llançar a produir-li “Acción Mutante” (1993). “Acción
Mutante” és una de les poques pel·lícules espanyoles que aborda sense complexes
ni vergonyes el sempre complex i difícil gènere de la ciència ficció.
Irregular, com la majoria de la seva obra, la pel·lícula te una de les
seqüències inicials més impactants, divertides, desmarxades, violentes i
castisses de la història del cinema hispà. Només per aquests cinc minuts, i per
alguns gags certament brillants, ja val la pena i albira un estil que no ha
abandonat mai. La tercera és “Muertos de risa” (1999). Massacrada per la
crítica, i també pel públic, el cert és que és una de les obres d’Alex de la
Iglesia que mereix més revisió i una reivindicació més decidida.
Fidel al seu estil, Alex de la Iglesia torna
ara a l’humor negre i a l’esperpent - terrenys que trepitja amb força – per
oferir-nos una pel·lícula sobre la crisi. Però no només sobre l’econòmica, sinó
també sobre la humana. Com a bon constructor de títols, “La Chispa de la vida”
– que te algunes semblances argumentals amb la magistral “The Big Carnival” (El
gran carnaval, 1951) del gran Billy Wilder – relata la història d’un executiu
que acaba a l’atur i que veu la possibilitat de treure profit econòmic de la
seva mort donant l’exclusiva d’aquest fet a una televisió. Aquest punt de
partida serveix a Alex de la Iglesia per parlar del bancs, de la crisi, de la
televisió i dels mitjans de comunicació, de la política, de la societat
permanentment endormiscada i de tot plegat. És a dir, torna a tenir massa coses
a dir. El guió és del mateix Alex de la Iglesia i de Randy Feldman, i en
l’apartat actoral el protagonisme absolut se l’endú José Mota – en el seu
primer paper seriós al cinema – i una recuperada Salma Hayek a la que feia
massa temps que no veiem a la gran pantalla. A partir d’aquí un cabdal de
secundaris absolutament impressionant com Fernando Tejero, Santiago Segura,
Carolina Bang, Juanjo Puigcorbé, Nacho Vigalondo, Blanca Portillo, el gran
Antonio de la Torre, Guillermo Toledo, Juan Luís Galiardo o Joaquín Climent. Un
luxe.
L’enigma de “La chispa de la vida” és
desxifrarà el divendres 2 de desembre. Jo estaré allí.
