Meryl Streep es posa a la pell de Margaret Tatcher a "The Iron Lady"

A aquestes alçades ja deuríeu saber que soc un gran admirador de l’art del tràiler. Aquest espai no superior a dos minuts que serveix per vendre les pel·lícules abans que les veiem. Val a dir que darrerament s’ha estès una pràctica denunciable que és la de trobar-nos amb tràilers que ens expliquen la pel·lícula des del principi fins al final, la qual cosa treu qualsevol mena de gràcia a l’assumpte. El tràiler ha de seduir però no ens ha de donar tota la informació. Sembla ser que això de seduir, de suggerir, d’insinuar, no està de moda. Trist i lamentable.

Per això quan he vist el tràiler de “The Iron Lady” m’he entusiasmat. Es breu, concís, contundent, divertit, i obre una món de possibilitats dins la nostra imaginació. “The Iron Lady” – que s’estrenarà als voltant de la Nit de Reis de 2012 – és una producció eminentment britànica dirigida per Phyllida Lloyd, escrita per Abi Morgan i protagonitzada per la incombustible i gloriosa Meryl Streep. Un trio interessant, sincerament.

Phyllida Lloyd, la directora, és l’artífex de “Mamma Mia” (2008) la pel·lícula més rendible de la història del cinema britànic. D’acord la pel·lícula es fluixeta i basada en un dels arguments més estúpids de la història del cinema. Però va sintonitzar amb el públic de tot el planeta i, això, per a qualsevol productor és quelcom a tenir en compte. D’Abi Morgan, la guionista, podem dir que està formada a la televisió en series i telefilms però sembla ser que 2011 és el seu any. A més del guió de “The Iron Lady”, enguany també ha escrit el guió de “Shame” (2011) del molt interessant director Steve McQueen (no confondre amb el dissortadament desaparegut actor.

I finalment tenim Meryl Streep interpretant a la que va ser primera ministre del Regne Unit Margaret Tatcher, coneguda pel merescut sobrenom de “La Dama de Ferro”, i d’aquí el nom de la pel·lícula “The Iron Lady”. És a dir, allò que en diem un biopic o una biografia filmada. El cert és que la pel·lícula ja està causant una certa polèmica ja que –malgrat no han transcendit massa coses sobre la producció – es tem que sigui amable i poc crítica amb la carrera de la Tatcher. Però això ja ho veurem quan toqui perquè particularment em resulta difícil fer una pel·lícula, un article o un reportatge sobre aquest personatge complex, estrany i fosc però essencial per entendre la convulsa dècada dels vuitantes del segle XX, sense entrar a fer una crítica ferotge, a no ser que siguis seguidor ideològicament dels de, per exemple, Intereconomia.

Continguts apart, importants però que ja discutirem en un futur, la performance de Meryl Streep és senzillament impressionant. Es força coneguda la versatilitat de l’actriu per a la imitació d’accents de tota mena, però és que en aquest cas, tant la semblança física com la oral son decidídament insuperables. La qual cosa em fa recomanar encesament que si heu de veure aquesta pel·lícula ho feu en versió original perquè sinó em temo que no podrem copsar amb tota la seva intensitat el treball de l’actriu.

I el darrer apunt. Si al darrer post ja dèiem que Michelle Williams tindria rivals d’alçada a la nit dels Oscars, Meryl Streep és una altra de les candidates gairebé segures. Curiós, dues grans actrius nord-americanes s’han de buscar les garrofes a la Gran Bretanya...

Michelle Williams espectacular a “My Week With Marilyn”, l’aposta britànica pels Oscars

El rodatge de The Prince and the Showgirl (El Príncipe y la corista, 1957) va ser un veritable focus de tensions que ha passat  a formar part de la història del cinema. El xoc de personalitats antagòniques de Laurence Olivier i Marilyn Monroe va ser evident i, dissortadament, va ressentir al resultat final de la pel·lícula que no es troba, ni de lluny, en el millor de les seves filmografies. Laurence Olivier volia demostrar que es podia moure per la comèdia romàntica i Marilyn necessitava posar-se a prova com a actriu al costat d’un dels més grans actors del segle XX. Hauria pogut existir una simbiosi gairebé perfecta, però no va ser així. Olivier va qualificar Marilyn com “amateur professional”, i Marilyn va exhibir totes les seves inseguretats i neurosi en un moment on estava permanentment acompanyada de  la seva professora d’art dramàtic, Paula Strasberg – dona de Lee Strasberg, fundador de l’Actor’s Studio –  i mentre mantenia una relació amb l’escriptor Arthur Miller que acabaria esdevenint un dels seus marits.

Ni el guió del britànic Terence Rattigan – no excessivament brillant – ni la direcció d’Olivier, ni l’atractiu dels protagonistes van aconseguir aixecar el projecte. Tot sigui dit, i malgrat que tothom preveia que Marilyn no estaria a l’alçada d’Olivier, l’actriu va aconseguir robar-li la pràctica totalitat dels plànols de la pel·lícula, mentre que el britànic no aconseguia moure’s amb comoditat pel sempre complex – i mai prou valorat – terreny de la comèdia, cosa que encara va encendre més el seu ja de per si inflamable ego. I és que Sir Laurence Olivier no era cap angelet, i el seu caràcter i el seu excés d’autoestima son també llegendaris.

Ara, aquest episodi de la història del cinema és l’excusa argumental central de “My Week With Marilyn” de director novell Simon Curtis i que s’erigeix com l’aposta britànica al seu assalt als Oscars després d’haver triomfat aclaparadorament la passada edició amb “The King’s Speech” (El discurs del rei, 2010). L’aposta de qualitat del cinema britànic, tan academicista i tan donada a la cura del detall – resulta força evident. Amb producció de la BBC Films i distribució de The Weinstein Company, no s’han escatimat esforços en construir un repartiment més que llampant encapçalat per Kenneth Branagh, Emma Watson, Judi Dench, Derek Jacobi, Eddie Redmayne, Julia Ormond i Dougray Scott.

Però el plat fort de la funció és Michelle Williams. L’actiu nord-americana a qui recordem per haver-la vist créixer a la insuportable - però exitosa - sèrie de televisió “Dawson’s Creek”, molt després ens va sorprendre a tots a “Brokeback Mountain” (2005) d’Ang Lee en un deliciós paper secundari. Amb una carrera relativament curta – i segurament més coneguda per ser la vídua de Heath Ledger – Michelle Williams és l’encarregada de posar-se en la pell i en la complexa ànima del més gran mite sexual del segle XX: Marilyn Monroe. I el resultat és absolutament espectacular. Segurament serà una de les candidates a l’Oscar a millor actriu. Però ja avanço que aquest capítol enguany serà força disputat i que alguns pesos pesants com Meryl Streep preparen armes.

“My Week With Marilyn” és un drama romàntic que juga amb la història tot proposant una història d’amor impossible entre l’actriu i un jove ajudant de Laurence Olivier. Tot plegat ha estat rodat amb un cert hermetisme ja que la pel·lícula no ha volgut ser presentada a l’habitual circuit de festivals i només ha pogut ser vista al Festival de Cinema de Nova York abans que sigui estrenada definitivament el novembre.