"Bring me the head of Alfredo Garcia", l'obra més personal i desconeguda de Sam Peckinpah

Sam Peckinpah. Aquest era un tipus alcohòlic, drogaaddicte, caragirat, violent, groller i sentenciós. I alhora, era un poeta, un creador, un director de cinema atípic en una època on els grans estudis ja no tenien el pes del passat i on la televisió semblava guanyar terreny al cinema. Era incomprès i maltractat per crítica, el públic conservador i, sobretot, pels productors de les seves pel·lícules que s’esgarrifaven per tota mena de motius: per una violència extrema i explícita, pel metratge excessiu, pels seus muntatges revolucionaris, pel seu caràcter impossible. I tot i això, i malgrat tenir una carrera relativament curta, la seva influència en el cinema contemporani és tan gran, tan contundent i tan visible, que segurament no l’entendríem com l’entenem ara sense la seva obra.

Té a la seva intensa filmografia pel·lícules deficients, pel·lícules notables i també obres mestres indiscutibles. Entre aquestes últimes destaquen “The wild bunch” (Grupo Salvaje, 1969), “Major Dundee” (1964) o “Ride the High Country” (Duelo en Alta Sierra, 1962).  Tres westerns. I tots tres, crepusculars. Perquè va ser ell qui va crear aquest nou tipus de western quan el gènere semblava morir – és el gènere que juntament amb el musical sempre pateixen una eterna mala salut de ferro – i el va regenerar amb un estrany equilibri de violència extrema i poesia carregada de nostàlgia.

Però hi ha una pel·lícula de Sam Peckinpah per a la que sento una especial debilitat. Suposo perquè és segurament la seva obra més personal ja que va ser l’única de les seves cintes on el director va tenir el raríssim privilegi de fer-ne el muntatge final, cosa que no se li va permetre en cap dels seus altres treballs. Es tracta de “Bring me the head of Alfredo Garcia” (Vull el cap d’Alfredo García, 1974).

Probablement és la pel·lícula menys coneguda del director californià i, alhora, és segurament el seu treball més personal. Molt complicada de trobar, poc programada per les televisions, i oblidada per les filmoteques, “Bring me the heat of Alfredo García” és un western contemporani, extremadament violent, gairebé surrealista, amb moments d’una tendresa esfereïdora, on un seguit de personatges es llença a cercar l’Alfredo Garcia del títol ja que un terratinent mexicà ofereix una substanciosa recompensa per la seva captura – viu o mort – per haver deixat prenyada la seva filla. Dissortadament Alfredo García és mort i el protagonista de la pel·lícula – un incommensurable Warren Oates – és veu obligat a desenterrar-lo, tallar-li el cap i iniciar un viatge infernal amb aquest paquet mentre és perseguit per la resta de caça recompenses que volen desposseir-lo del trofeu per tal de cobrar. Aquest fet deslliga una espiral de violència al bell mig d’un Mèxic calorós, brut i humit, mentre el personatge protagonista s’endinsa en una bogeria paranoica que el dur a mantenir unes converses extravagants i inquietants amb el cap decapitat d’Alfredo Garcia, que porta al seient de l’acompanyant del seu cotxe, embolicat amb un drap que no evita la seva ràpida descomposició, ni la presència constant de les mosques. És a dir, Peckinpah en tota la seva intensitat. Un Peckinpah pur que al bell mig d’aquesta bogeria s’atura a construir moments d’un romanticisme sense igual.

Però a més de director, guionista – juntament amb Gordon Dawson – i muntador, Peckinpah s’envolta d’un grup d’actors a reivindicar. El ja citat i mai prou elogiat Warren Oates, Isela Vega, Kris Kristopherson, Robert Webber, Gig Young, Helmut Dantine i el gran, grandíssin, Emilio “Indio” Fernández.

Violenta, crepuscular, romàntica, hiperbòlica, iconoclasta, dura, angoixant, incòmode, “Bring me the head of Alfredo García” és un d’aquells títols que cal veure alguna vegada, costi el que costi, i reivindicar la figura de Sam Peckinpah com un director complex i certament fascinant.