“Polar” és la denominació que els amants i seguidors del “noir” donen a un seguit de pel·lícules a través de les quals un bon grapat de directors francesos van oferir la seva particular visió d’aquest gènere tan concorregut. El “Polar” però, donava al gènere negre una característica especial. No eren només detectius espavilats, dones fatals, policies corruptes i malvats neuròtics més o menys encertats. El “Polar” és segurament la més gran expressió de l’existencialisme cinematogràfic. El “Polar” era, sobretot, un retrat cruel i gens esperançat de la societat, realitzat amb una narrativa freda, minimalista en tot. Del “Polar” n’hi ha veritables obres mestres. La que jo sempre recomano és “Le Samurai” (El silencio de un hombre, 1967) del gran i injustament oblidat Jean Pierre Melville.
Aquesta estètica freda, metàl·lica i espartana del “Polar”, juntament amb la seva voluntat existencialista – sovint nihilista - ha anat sobrevivint al llarg dels anys i fins i tot des de Hollywood s’ha volgut copiar – és el que millor fan – aquesta mena de construcció fílmica. Dos exemples. El primer “Bullit” (1968), dirigida per Peter Yates i amb un Steve McQueen absolutament inoblidable, com ho era la mítica persecució de cotxes pels desnivellats carrers de San Francisco. La segona “Driver” de Walter Hill. Film oblidat i reivindicable que homenatjava tan descaradament el “Polar” que fins i tot el protagonisme de Ryan O’neal es veia compromès per Isabelle Adjani, actriu d’origen francès.
I ara el “Polar” torna. Torna amb especialistes de cinema, l’estètica de finals dels seixantes principis de setantes, els cotxes musculosos, les persecucions impossibles, els bons, els dolents i la necessitat de redempció com a protagonista. ho fa de la ma d’un director pràcticament novell com és Nicolas Winding Refn que es va endur la Palma al millor director al Festival de Cannes d’enguany per “Drive” que és la pel·lícula que ens ocupa. “Drive” és lenta, pausada, i continguda per esclatar de tant en tant en un brots de violència ferotge i sense complexes. Rodada amb pocs diners, molta imaginació, i amb un coneixement precís dels mecanismes que necessita el gènere per funcionar com un mecanisme de rellotgeria. “Drive” te tot l’aspecte d’aquestes petites joies que poden passar desapercebudes. Per descomptat, “Drive” no és una pel·lícula de majories, ni per a tots els gustos
Ja estrenada al Estats Units amb unes crítiques excel·lents, nosaltres la podrem veure a finals de novembre. Està protagonitzada per Ryan Gosling – atenció perquè el veurem molt aquest jove actor en els propers anys - i acompanyat per un grup de secundaris de luxe com Bryan Cranston, Albert Brooks, o Ron Perlman, a més de Carey Mulligan i Christina Hendricks.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada