Una pel·lícula muda i en blanc i negre al segle XXI? Aquesta és la proposta del francès Michel Hazanavicius que ja va enlluernar al darrer festival de Cannes i que podrem començar a veure a finals d’any o a principis del que ve. Es tracta de “The Artist”, un film que parla del món del cinema quan aquest va patir un canvi que el marcaria per sempre: la transició del cinema mut al cinema sonor. És a dir, la vella forma, sempre funcional. del cinema dins del cinema. L’excusa argumental és simple i també ja coneguda. La d’un actor estrella indiscutible del cinema mut que s’enamora d’una jove que acabarà triomfant posteriorment al cinema sonor, i la crisi sentimental, emocional i artística que aquest fet provocarà entre ambdós. Be vaja, un melodrama com manen el cànons.
És un recorregut que ja hem pogut veure a altres pel·lícules com “A Star is Born” (Ha nascut una estrella, 1954) de George Cukor, o a “All About Eve” (Eva al desnudo, 1950) de Joseph L. Mankievicz, o a “The Bad and The Beautiful” (Cautivos del mal, 1952) de Vicente Minelli o, per posar un darrer exemple tot i que en podríem trobar molts més, “La Nuit Americaine” (La nit americana, 1973) de François Truffaut. I sempre – o gairebé sempre – amb resultats esplèndids a la pantalla. Val a dir però que aquesta fórmula no ha estat gens freqüentada en els darrers anys i sembla que hagi passat de moda. Potser per això, Hazanavicius fa un exercici de recuperació vintage i rendeix homenatge no només a una forma de fer cinema, sinó també a una forma d’entendre el cinema que no per antiga segueix mantenint una modernitat absoluta i segueix sent capaç de connectar amb tota mena de públics.
No se si la seva oferta serà captada per un públic majoritari. En tot cas em sembla una proposició interessant i una bona manera de recordar-nos que el cinema segueix sent un art carregat de possibilitats que cal seguir explorant de forma valenta, com és el cas de “The Artist”. Destacar que Jean Dujardin es va endur el guardó a millor actor del festival de Cannes i que a la cinta el podem veure acompanyat de joies com Malcolm McDowell, John Goodman, James Cromwell, Ed Lauter, Penelope Ann Miller, Bérénice Bejo o Missy Pyle. La fotografia és de Guillaume Schiffman, que ja ha col·laborat amb anterioritat amb Hazanavicius i que te un veritable do per tot allò que es vintage.
I el darrer apunt com sempre. Parlant de “The Artist” és inevitable que em vingui al cap “Silent Movie” (La última locura, 1976) de Mel Brooks. Reivindico aquesta divertidíssima pel·lícula de cinema dins del cinema, que explica com un director, el propi Mel Brooks, vol fer una pel·lícula muda als anys setantes i intenta convèncer a productors i actors per tirar endavant el projecte. No cal dir, o sí, que “Silent Movie” és una pel·lícula muda – en color, això sí - i que conté alguns dels millors moments del millor cinema de l’inoblidable creador de “The Young Frankenstein”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada