"Red Riding". El millor cinema és fa a la televisió?

Porto alguns dies donant tombs a aquest post. I la veritat és que no se encara massa be com mostrar el més absolut entusiasme que m’ha produït la visió d’una mini sèrie de televisió anglesa presentada per Channel 4 anomenada “Red Riding”. No se si la terminologia “mini sèrie” és la més adequada per a aquesta trilogia basada en quatre novel·les de l’escriptor britànic David Peace publicades entre 1999 i 2002. Les novel·les porten per títol “1974”, “1977”, “1980” i “1983”. A la seva adaptació per a la televisió, que va escriure el mateix David Peace, “1977” desapareix, tot i que es mantenen les línies argumentals, per la qual cosa el quartet literari “Red Riding” passa a ser trilogia cinematogràfica amb “1974”, “1980” i “1983”. I tant puc dir adaptació televisiva com cinematogràfica, ja que en principi “Red Riding” es va estrenar a Channel Four al Regne Unit, però davant l’èxit, la productora va decidir portar-la a uns pocs cinemes dels Estats Units amb molt bon èxit de crítica. Tant és així, que Columbia ha comprat els drets de la novel·la per fer la pel·lícula “a l’americana” i ja ha parlat, en primera instància, amb – ai! – Ridley Scott. És a dir, una mica el que ha passat amb la trilogia “Millenium” d’Stieg Larsson, que ha estat molt ben distribuïda per Europa, mentre que els americans es reserven els drets de fer-ne una adaptació més luxosa, sembla que protagonitzada per Daniel Craig, actor que es troba lliure ja que la Metro no pot produir la nova pel·lícula de James Bond per problemes econòmics.

Però tornem a “Red Riding”. Entre nosaltres la podem veure a Canal Plus, i al vídeo club d’Imagenio també et donen l’oportunitat de comprar els tres capítols, o les tres pel·lícules, per taquilla, almenys fins fa poc. Sobretot veieu-les en ordre cronològic.

Carlos Boyero, el sempre mordaç crític de cinema, ha afirmat més d’una vegada, en els darrers temps, que el millor cinema d’ara és fa a la televisió. Pot semblar una exageració, però no li manca ni una engruna de raó. Podríem citar clàssics com “The Sopranos”, “Lost”, “The Wire”, “The West Wing” i tantes altres sèries a les que algun dia haurem de dedicar més temps i espai. La trilogia “Red Riding” entra amb totes les de la llei en aquest en aquest mont Olimp tan especial on els llenguatges televisiu i cinematogràfic han assolit finalment una entesa inevitable.

“Red Riding” és cinema negre. Negríssim. Retrata amb una fredor i un realisme esfereïdors la corrupció policial i la misèria d’una societat perduda. El paisatge és l’industriós i gris comptat de Yorkshire. El detonant és l’assassinat brutal d’una nena que apareix morta amb unes ales de cigne cosides a l’espatlla. Però això és només una excusa per a que David Peace teixeixi una xarxa de personatges i situacions, absolutament inquietants, per tal de construir un retrat crític d’un Regne Unit trist, fosc, cínic i amoral.  Però sobretot parla de la condició humana. I això l’esdevé en una obra universal i comprensible en qualsevol context.

Tenim doncs un guió excel·lent a mans. I venint d’on ve, l’escola d’actors i actrius britànics fa la resta: Mark Addy, Sean Bean, Warren Clarke, Paddy Considine, Rebecca Hall, Peter Mullan, David Morrissey, Gerard Kearns, Shaun Dooley, Robert Sheehand, Jim Carter, Lesley Sharp, Danny Mays o Laura Carter – i me’n deixo uns quants – esculpeixen unes interpretacions que només estan a l’abast dels millors.

No puc oblidar els directors. Julian Jarrold és l’encarregat de “1974”, James Marsh de “1980” i Anand Tucker de “1983”. El treball de tots tres és impecable. I malgrat les seves diferents mirades, tots tres assoleixen una unitat estètica i narrativa tant contundent en tot moment que resulta sorprenent. Sortosament sorprenent.

“Red Riding” és una obra mestra. Així com sona. I és possible que passi desapercebuda o que cap televisió generalista i de no pagament s’atreveixi a programar aquests 295 minuts de glòria visual, no apta, ni de lluny, per a tots els paladars. Cine? Televisió? És igual, ho acabarem veient tot amb un Ipad... I seguirà sent igual de meravellós.