No soc gens fan de Lars Von Trier. El director danès no ha connectat mai amb la meva manera d’entendre el setè art i sempre l’he considerat un enfant terrible sense massa coses a dir, i les poques que tenia, mai no han captat el meu interès. Aquest fet m’ha dut a tenir enormes, llargues i colossals discussions amb amics i coneguts que sí es declaren seguidors de l’obra de Von Trier. Ara fa uns mesos però, al Festival de Cannes, Lars Von Trier em va acabar de caure als peus quan, sense cap mena de recança, es declarava seguidor del moviment nazi i intentava aportar arguments a tan desafortunada intervenció. Ho va fer al bell mig d’una roda de premsa al Gran Theatre Lumière al costat de les dues protagonistes femenines de la seva darrera pel·lícula, Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg que, tot sigui dit, no sabien quina cara posar. Després ve venir a dir que sortia d’una depressió i que si “patatín i que si patatàn”. Be vaja, se li va veure el “plumero” d’una hora lluny i les excuses van ser més producte de la pressió a la que la direcció de Cannes va sotmetre al director, que no pas per haver-se cobert de glòria.
A Cannes, Lars Von Trier presentava “Melancholia”. Val a dir que “Melancholia” no es aquí un sentiment, sinó un planeta que provocarà la fi del món. És a dir, una mena d’”Armagedon” però amb ínfules pseudointel·lectuals. Per a dur a terme l’obra, Von Trier s’ajuda de banda sonora, fotografia ben il·luminada, efectes especials, guió, i actors molt coneguts i de prestigi. És a dir, envia a fer punyetes les tesis de Dogma que predicaven absolutament tot el contrari. Però coneixent les tendències de “Capità Aranya” de Von Trier – dels que embarca a tothom mentre ell es queda a terra – no és d’estranyar. No és d’estranyar gens ni mica. I no és que jo sigui un defensor del Dogma – tot el contrari – però sí que m’agraden les persones conseqüents amb les seves idees i, sobretot, les persones que sent conseqüents amb les seves idees, posteriorment, si ho creuen convenient, argumenten perquè les deixen de banda. Disculpeu-me el tòpic. Rectificar és de savis. No és el cas de Von Trier. Què es pot esperar d’un simpatitzant nazi? Sentit comú?
Però com que, de moment, encara resten força seguidors de Von Trier, i “Melancholia” s’estrenarà entre nosaltres als voltant de novembre, només referenciar que a més de les ja citades Dunst i Gainsbourg, podrem veure a Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling, John Hurt i Stellan Skarsgard. El guió és del mateix Lars Von Trier, la fotografia és de Manuel Alberto Claro, i la producció és alemanya, danesa i sueca. És a dir, una clara intenció de tenir un reconeixement a taquilla. Cosa gens reprovable, però que després no es queixi. Com tota obra de Lars Von Trier, la discussió està servida. Jo, a la contra. Si cal ja corregiré la meva opinió sobre la pel·lícula posteriorment. Sense problemes.
I l’afegitó final. Kirsten Dunst es va endur de Cannes el premi a la millor actuació femenina. Sona pels oscars de 2012 com a candidata. Però Meryl Streep ha decidit posar-se a imitar Margareth Tatcher a “The Iron Lady”. I això a l’acadèmia li encanta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada