"127 hours", "Black Swan", "Winter's Bone" i "The King's Speech", les que em faltaven dels Oscars 2010

Ja sabeu que tinc una certa fixació amb els oscars. Fa alguns anys fins i tot tenia la necessitat de veure les cintes candidates a millor pel·lícula abans de la cerimonia. Clar que hi havia cinc propostes i jo tenia més temps lliure. Ara, des de fa dos anys, son deu les que opten a millor pel·lícula i la feinada es meva. Per això mateix he reduït el nivell d’ansietat fílmic i algunes propostes les deixo per quan surtin en DVD. Així que l’any passat vaig veure al cinema “Inception” (Origen) de Christopher Nolan; “True Grit” (Valor de ley) dels germans Cohen, “The Social Nertwork” (La red social) de David Fincher; i “Toy Story 3” de Lee Unkrich. No és per tirar-me floretes, però vaig tenir un nivell d’encert boníssim. Les quatre pel·lícules em van fer gaudir de debò.

Arribat el temps del DVD, he de dir que he fet el visionat de “127 hours” de Danny Boyle; “The King’s speech” (El discurs del rei) de Tom Hooper, “Black Swan” (Cisne Negro) de Darren Aronofsky;  i “Winter’s Bone” de Debra Granik. I, de moment, confesso que m’han fet una mandra horrible – que ja superaré – “The Figther” de David O. Russell, i “The Kids are all right” (Los chicos están bien) de Lisa Cholodenko.

Si n’haig d’escollir una de la que me n’hauria de penedir de no haver-la vist en pantalla gran, aquesta és, sens cap mena de dubte, “Winter’s Bone”. El fals thriller rural intimista de Debra Granik és una lliçó de bon cinema que no només és un retrat cruel de l’Amèrica del ”white trash”, sinó que sap treure partit d’una petita anècdota argumental per construir un drama molt poderós amb un conjunt d’actors en estat de gràcia. Especialment la jove i prometedora Jennifer Lawrence.

De “127 hours” val a dir que és una pel·lícula basada en fets reals i que això, a mi, em tira enrere. És un telefim de mitja tarda que Danny Boyle roda com un videoclip amb força gràcia i amb moments prou potents com un diàleg esquizofrènic del protagonista davant una càmara de video i, naturalment, l’escena de l’amputació de mig braç de l’escalador després de passar-se les 127 hores del títol atrapat per una pedra. L’habilitat de Boyle i la professionalitat de James Franco – protagonista total del metratge – salven la funció amb dignitat però sense tirar cohets.

Sobre “Black Swan” només una consideració. A mi Aronofsky no em torna a enredar. És evident que Natalie Portman està estupenda i que la banda sonora és insuperable: Txaikovski!!! La resta és cursi i pretensiós. O sigui, les marques d’identitat d’un director sobrevalorat.

I he deixat pel final la guanyadora de la nit, “The King’s Speech” és una pel·lícula tan correcta, academicista i ben feta, com plana i escassament sorprenent. Ideal per a una tarda de diumenge. Deixa bon gust de boca i ajuda a fer una digestió plàcida. I Colin Firth ha estat millor a altres bandes. Sense anar més lluny a la magnífica “A single man” de Tom Ford. 

Amb la qual cosa segueixo pensant que "Inception" i "Toy Story 3" van ser el millor de 2010.  I el millor director Cristopher Nolan. I no estava ni nominat. M'encanta estar de la banda dels "loosers".