Tenia moltes ganes de veure la nova pel·lícula de Neil Burger i el cert és que no en vaig sortir gens defraudat. “Limitless” (Sin Limites, 2011) és un compte de fades postmodern molt ben explicat, ben dirigit, ben interpretat, ben fotografiat, ben musicat, ben muntat, ben planificat i molt ben resolt, tot i que aquest punt final tenia la seva complicació. Ó sigui, que em vaig trobar davant una molt bona pel·lícula. És una obra mestra? No, només és cinema ben fet. I això és tant difícil i complex de trobar, que cal valorar-ho en la seva justa mesura i cal reivindicar-lo quan toca. I avui toca.
De Neil Burger confesso que només he vist “The Illusionist” (El ilusionista, 2006) i encara em queda pendent la seva òpera prima “Interwiew with the Assassin” (2002) i “The Lucky Ones” (Tipos con suerte, 2008). Val a dir que a “The Illusionist” el director ja apuntava maneres força interessants. Un amic meu, quan la va veure, em va fer una definició prou interessant. “La pel·lícula Shyamalaneja molt”. A part de crear un neologisme enginyós per referir-se a la manera de dirigir del director indi M. Night Shyamalan, crec que volia posar l’accent en la manera pausada i inquietant d’explicar una història que acaba esclatant en un final pirotècnic. És una manera de narrar poc comú perquè requereix d’una lectura intel·ligent, de paciència i d’un cert coneixement per part de l’espectador. I això està renyit amb la taquilla segons alguns productors. Però resulta gratificant que les pel·lícules de Shyamanlan i les de Burger funcionin be – majoritàriament - a l’hora de recaptar i, tanmateix, s’escapoleixin de la norma i gaudeixin d’una certa independència creativa.
No voldria seguir comparant ambdós directors perquè Neil Burger demostra una personalitat pròpia a “Sin limites”, i sembla haver perfeccionat la fórmula ja usada a “The Illusionist”. És un director a seguir i a tenir en compte però potser encara li cal una mica més de recorregut per arribar a l’excel·lència. Només desitjar que no s’esgarri pel camí.
De l’argument de “Sin Limites” poca cosa us explicaré. O res. Gaudiu-la i no la llegiu exclusivament com una pel·lícula d’intriga i acció, sinó també com a una reflexió sobre la societat de la informació. I destacar a Bradley Cooper que està resultant un actor força versàtil i apte per a tot tipus de projectes. A “Resacón en Las Vegas” ja el vam veure fi, però és que fins i tot a “The A Team” va saber-ne sortir amb dignitat. A “Sin límites” està fantàstic.
I l’apunt final és el de sempre, dissortadament. Ni una còpia en català de “Sin Límites”. Ni una. Ni l’opció de veure-la en versió original amb subtítols en català. La Llei del Cinema està resultant ser un dels papers mullats més mullats de la història. Ens prenen per tontos o per illetrats. A tots. I això em molesta en qualsevol idioma.
3 comentaris:
Encara no hi he anat. Però sí que he vist "codigo fuente", que m´ha semblat una interessant reflexió sobre les paradoxes temporals i la vida despres de la mort. ¿què m'en pots dir?.
Això dels doblatge al català o les VOS son una batalla perduda en aqust pais d´indocumentats. I les lleis de doblatge apart de paper mullat, una estafa "sin límites" dels senyors que van fent les lleis i dels empreasrai que se les passen pel "código fuente".
Una de polémica i que potser cou i que no cal que contestis en públic ¿com és que el cinema Bosc fan exclusivament pelis ultracomercials? ¿que no és propietat de l ajuntament? i si ho és ¿que vol fer negoci? Puc celebrar que el liberalisme económic hagi arribat a les institucions locals en alguns temes, però ¿en el cultural? em sembla un canvi massa brusc passar del cinema d´autor iranià a les crispetes.
De "Código fuente" faré un post ben aviat. Com a prèvia puc dir que no està gens malament i que Ducan Jones es un altre director força interessant.
Sobre el català al cinema - ja siguidoblat com subtitolat - no renuncio a seguir protestant fins que ho cregui convenient. No em penso rendir fàcilment i crec que és un dret que tenim totes i tots.
I sobre el Cinema Bosc jo només tinc bones paraules. El que caldria explicar a tothom - i potser jo em decideixo a fer-ho un dia d'aquests - és el difícil que resulta per a un petit exhibidor, com és el cas, tenir accés a pel·lícules que no es poden programar perquè no t'ho permeten les distribuidores, o et venen la pel·lícula que tu vols acompanyada d'un paquet comercial, o com altres grans exhibidors segresten les pel·lícules descaradament, o de com hi ha pel·lícules de les que només existeix una - i només una - còpia per a tot l'Estat. O de com les còpies en català no son facilitades malgrat siguin demanades insisitentment... O com la Filmoteca de Catalunya no te cap interés en el cinema fora de Barcelona capital... Negoci? Jo diria que no. Però, insisteixo, no tardaré massa en explicar-ho tot amb pels i senyals. I fa esgarrifar.
Gràcies per mullar-te sobre la crotica que feia als responsables dels cinema Bosc. Ens has explicat qui son el Bó i el Dolent. Falta el Lleig. La pregunta és : si tu fas de bó en aquest peli truculenta ("les malvades distribuidores contra les bones intencions del cINEMA bOSC") de manera que un dia ens ho expliques amb pèls i senyals, què hi guanyarem els espectadors? Apart d´indignar-nos més, es clar. Vull dir, si ho pulbliques al Diari de Vilanova, canviaran gaire les coses? Amic Carles, espero que no et quedis curt quan facis les pertents denuncies. L´ideal seria fer-ho a Cartes al Director de la Vanguardia, la vesrió nostrada del Washington Post. El teu blog és una altra opció, però els teus amics cinefils de Vilanova t´agrairan que , més enllà de les xplicaions , moguis algun fil, fins allà on puguis. No cal que digui noms, ni tu tampoc, que seria lleig.
Publica un comentari a l'entrada