La síndrome d'Stendhal i "El secreto de sus ojos"

Hi ha persones que quan estan exposades durant un breu període de temps a una acumulació de bellesa, pateixen alteracions del ritme cardíac, vertigen i, fins i tot al·lucinacions. A això se l’anomena la síndrome Stendhal perquè l’escriptor francès del mateix nom va experimentar aquesta sensació després de visitar la basílica de la Santa Croce de Florència l’any 1815. Es tracta d’un trastorn de tipus psicosomàtic que ha acabat esdevenint un referent romàntic. La cosa te la seva gràcia perquè Stendhal està considerat com un dels màxims precursors del realisme, en contraposició a les tendències romàntiques majoritàries d’aquells temps. Així doncs, l’autor de “La cartoixa de Parma” o de “El roig i el negre” és més recordat hores d’ara per un comportament molt més proper al d’un protagonista d’una novel·la romàntica – la major importància del sentiment enfront la raó – que no pas pel seu magnífic i reivindicable llegat literari.


Aquest preàmbul ve al cas perquè em fa l’efecte – mai diagnosticat - que he estat víctima de la síndrome d’Stendhal. El pateixo quan surto d’una sala de cinema després de veure determinades pel·lícules, malgrat que no tantes vegades com voldria. No és que tingui taquicàrdies, ni vertigen, ni al·lucinacions. No. La meva síndrome d’Stendhal particular té una altra simptomatologia. Es una suma d’eufòria, felicitat, alegria, flotabilitat, i papallones a l’estómac. Potser és més similar a un enamorament. No ho se. M’agrada pensar que és la meva adaptació única i intransferible de la síndrome d’Stendhal.

La darrera vegada que vaig tenir aquesta sensació va ser després de la projecció de “El secreto de sus ojos” de Juan José Campanella. El director argentí ja havia captat la meva atenció, i la de molts més, amb “El mismo amor, la misma lluvia”, “Luna de Avellaneda” i sobretot amb “El hijo de la novia”. Les tres pel·lícules tenen força trets en comú. Hi ha una clara aposta pel classicisme narratiu; el gust pel sentimentalisme a estones un xic hiperbòlic combinat amb tocs d’humor molt ben dosificats; una certa voluntat crítica de mostrar la història argentina recent, una capacitat inusual de construir un guió fort i, sobretot, Ricardo Darín. Però a “El secreto de sus ojos”, sense renunciar a cap d’aquestes premisses, Campanella construeix una obra de múltiples lectures i amplis registres. Es tracta d’una comèdia romàntica, d’un drama, d’un film noir, o d’una crònica política d’un temps cruel? Campanella també renuncia a la narració lineal per oferir-nos un mosaic de diferents entorns històrics on els personatges es mouen i evolucionen, introdueix algun fals flashback, i fins i tot arriba a autocriticar-se pel seus excessos sentimentalistes.


Però l’estat de gràcia no es remet solament a una magistral escriptura i direcció. El casting és absolutament sensacional. Ricardo Darín ofereix un “tour de force” previsible, però és que la companyia de Soledad Villamil, Pablo Rago, Javier Godino (actor a seguir de molt a prop) i de Guillermo Francella resulta un encert total, sense fisures, sense estridències.

Tinc la sensació però, que molt poca gent l’ha vist. Tot hi comptar amb el benefici indiscutible d’haver assolit enguany l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, pocs s’han decidit a veure-la. Però dels qui l’han vist, no conec ningú que parli malament d’ella. “El secreto de sus ojos” genera una unanimitat poc comú. Potser per això, Campanella ha de sobreviure – dignament – als Estats Units dirigint a la televisió capítols de “House”, “Law & Order” o “Rockefeller Plaza”. Entre “Luna de Avelaneda” i “El secreto de sus ojos” han passat sis anys. Costa molt fer una pel·lícula, però em molesta sobiranament que Campanella no tingui més oportunitats de provocar-me la síndrome d’Stendhal.