"In Time", ciencia ficció per a "dummies"

Abans d’anar a veure la pel·lícula vaig llegir a alguna banda que “In Time” era la ”Inception” de 2011. Sort que no faig cas de la majoria de coses que llegeixo en aquest temps plens d’afirmacions i sentències que duren el que dura una mosca del vinagre. Així que vaig a anar a veure ”In Time” sense massa complexos. Be, potser si que algun. El director de “In Time” és Andrew Niccol i entre la seva obra irregular però intensa hi ha una peça de ciència ficció que traspassa la frontera del notable alt com és “Gattaca” (1997). I tractant-se “In Time” d’una peça de gènere, potser si que m’esperava trobar amb quelcom prou interessant.

El cert és que de cinema no vaig sortir gens decebut, però tampoc entusiasmat. “In Time “ està feta amb certa gràcia, té algunes coses intel·ligents i és ciència ficció pura que ens explica amb quatre pinzellades una potser no massa estranya societat on tot és compra amb temps vital, des d’un cafè fins un dinar, i que el temps es guanya treballant. La premissa inicial és força vàlida, i més enmig de la crisi que vivim perquè aborda temes com el repartiment de la riquesa, l’avarícia, i la manca d’escrúpols. Però tot està dibuixat amb un traç certament gruixut. No hi ha massa, o gens, subtilesa; ni la metàfora està duta a les seves darreres conseqüències. És a dir. No és ni “Inception (Origen, 2009) de Christopher Nolan, Ni és “Blade Runner (1982) de Ridley Scott. Ni és l’oblidada però imprescindible “Soylent Green” (Hasta que el destino nos alcance, 1973) de Richard Fleisher. Ni, dissortadament, és “Gattaca” (1997) del mateix Andrew Niccol.

“In Time” es queda com una mena de barreja de totes les anteriors, però sense profunditat ni massa pretensions, i afegeix unes dosi de Bonnie & Clyde, i de Robin Hood perquè sense acció sembla ser que no hi ha venda. En resum, acció descarada i missatge ben subratllat no sigui que algú perdi la pista de l’evolució de la pel·lícula. Be vaja, ciència ficció per a “dummies”.

Dit això, com a pel·lícula d’evasió “In Time” funciona be. A estones molt be. Andrew Niccol construeix un relat simple però entretingut. Quant a repartiment Justin Timberlake sembla entrenar-se per a una pel·lícula que ha de venir i que l’ha de dur a un estrellat cinematogràfic que encara no te. Destaca però la presència magnífica d’Amanda Seyfried i d’un Cilian Murphy cada vegada més convincent i poderós a la pantalla. Hi ha dues petites aparicions d’Olivia Wilde, sempre estupenda, i de Johnny Galecki, que per fi arriba al cinema des de la sèrie de televisió “Big Bang”.