"Pa negre" i el negre panorama de cinema català

Agustí Villaronga és un cineasta mallorquí que fins ara ha estat arraconat a l’indret on van a parar els cineastes rars o de culte. La seva filmografia no és llarga però sí intensa. En destaco dos títols: un de llunyà, dur i primitiu com va ser “Tras el cristal” (1985), i un altre de més proper però igualment de fascinant com va ser “El Mar” (2000). Les dues absolutament recomanables i les dues molt difícils de trobar. Villaronga però, viu en el mon del cinema català i, dissortadament, per defecte, en el món del cinema espanyol. I aquí, o be tens un èxit aclaparador, o be tens un productor / mecenes dels que no es cansen mai, o be una línia de crèdit continua des de qualsevol administració o suma d’administracions, o no hi ha manera de fer cinema. Així que Villaronga, que més d’una vegada ha pensat en deixar el miserable, cruel o poc reconegut ofici de cineasta a casa nostra, ha tingut l’oportunitat d’arribar a això que els crítics i els que posen els diners sobre la taula en diuen “el gran públic”, adaptant pel cinema la novel·la d’Emili Teixidor “Pa Negre”.

I ho ha fet a la catalana, es a dir, com si fos un capítol de “Nissaga de poder”, de “Ventdelplà” o de “La Riera” però amb gairebé dues hores de projecció. Amb els actors de sempre, la narrativa plana de sempre i els llocs comuns de sempre. Una pel·lícula feta pel gust d’un públic que gaudeix majoritàriament d’una televisió antiga, fulletonesca, carca, repetitiva i amb girs de guió subratllats a base de crits i declaracions inversemblansts. Això sí, en català. Com si la llengua ho arreglés tot. Doncs no, no ho arregla tot, ni de lluny. Només fa que accentuar altres misèries del nostre poble, i no precisament sobre les que parla la pel·lícula.

Això sí. Si aquest èxit de públic, de crítica i de recaptació serveix per a recuperar el Villaronga de “El Mar”, ja dono per bona aquesta operació de “Pa negre”. Si això li serveix per a dur a terme projectes més personals, i per a seguir treballant en un univers propi, doncs endavant amb aquest producte que va arrasar als Goya. Però que no ens donin gat per llebre. “Pa Negre” no és una bona pel·lícula – tot i alguns esforços remarcables de Villaronga com el de l’escena inicial, o com el de la violència continguda de la inquietant, poètica i magnífica escena final on es veu la seva indiscutible saviesa fílmica – i pateix de tots els mals endèmics de cinema català.

I un seguit de preguntes. Per a fer cinema al meu país cal ser sempre tan dramàtics i tràgics? Hem perdut el sentit de l’humor definitívament? Es possible trobar un actor de cinema català (i castellà també) que no estigui renyit amb el so directe? Els nostres actors i actrius saben vocalitzar correctament, o és que està de moda arrossegar les paraules i no entendre res? (Toca molt el voraviu que a la versió castellana els diàlegs siguin més clars i comprensibles) Hi ha actors i actrius catalans més enllà dels serials de TV3? I, sobretot, algú li pot donar algun paper amb cara i ulls al Sergi López que és, de lluny, el millor de la pel·lícula i només te tres escenes?

M’emprenya molt que un director com Villaronga, un senyor director amb totes les de la llei, hagi trobat el reconeixement amb aquest telefilm. I m’emprenya que mentre mitja Europa admira a Sergi López com a un dels grans del cinema del continent aquí no se li doni una oportunitat de veritat. El que de veritat és negre és el panorama del nostre cinema.