Holmes, House i Sherlock

Sir Arthur Conan Doyle va arribar a odiar tant el personatge de Sherlock Holmes que el va matar – literàriament - a mans del Doctor Moriarty als peus de la cascada suïssa de Reichembach. Aquest fet va provocar una catarsi tal a la societat britànica, que els innumerables seguidors del detectiu van pràcticament obligar – passejant-se pels carrers de Londres amb cintes negres als barrets en senyal de dol - a que l’autor ressuscités l’inquietant inquilí del 221B de Baker Street. Així doncs, Sir Arthur Conan Doyle va acabar sent superat pel seu propi personatge i no prou reconegut per la seva obra restant.

Sherlock Holmes, des de llavors, té una salut de ferro. El cinema, el teatre i la televisió s’han encarregat de mantenir viu l’esperit i l’essència del personatge al llarg de més d’un segle. I no sembla defallir, ans el contrari. Hi ha exemples notables. En cinema, Basil Rathbone va protagonitzar una franquícia de catorze pel·lícules sobre el detectiu, a més de nombrosos serials radiofònics a les dècades dels trentes i dels quarantes del segle passat. També Billy Wilder va fer una adaptació lliure del personatge a “The Private Life of Sherlock Holmes” (1970). Bob Clark, el 1978, va fer que Christopher Plummer (Holmes) i James Mason (Watson) investiguessin els crims de Jack the Ripper amb final sorprenent a “Murder by Decree”. El 1985 Barry Levinson, amb producció d’Steven Spielberg, va recrear la joventut de Sherlock Holmes a “Young Sherlock Holmes” que entre nosaltres coneixem com “El secret de la Piràmide”. A la televisió cal recordar la sèrie protagonitzada per Peter Cushing a finals dels seixantes i principis dels setantes i, naturalment, el magnífic treball de Jeremy Brett a “The adventures of Sherlock Holmes” entre 1984 i 1994. I això és només una petita mostra de la vigència del personatge.

El segle XXI està rejovenint el més famós detectiu de tots els temps. Segurament l’intent menys reeixit, però cal dir que força voluntariós, ha estat el de Guy Ritchie al cinema amb “Sherlock Holmes” (2009). De tota manera, ni la sempre recomanable presència de Robert Downey Jr, Jude Law, Rachel McAdams i sobretot del gran Mark Strong, ni una producció excel·lent, acaben salvant el sempre perillós escull d’un guió fluix i decebedor, només esquivat per la més que demostrada perícia visual i narrativa de Guy Ritchie.. Tot i això, el film va recaptar més de 500 milions de dòlars arreu del mon i va ser la vuitena pel·lícula més vista aquell any. La seva carrera en DVD també ha estat fulgurant.

La sorpresa però ha saltat des de la televisió. Steven Moffat, el prestigiós guionista i productor britànic, i Mark Gatiss van fer-se càrrec de la proposta de la BBC d’adaptar les aventures de Holmes al Londres actual, però respectant l’esperit de Conan Doyle. El resultat ha estat “Sherlock” (2010) una minisèrie de tres capítols de gairebé 100 minuts cadascun que, degut a l’èxit obtingut, tindran continuïtat aquesta tardor amb tres lliuraments més. “Sherlock” l’hem pogut veure al canal de pagament TNT i és francament recomanable. Està protagonitzada per Benedict Cumberbatch com Holmes i Martin Freeman com Watson. Val a dir que Cumberbatch, una de les revelacions de la temporada, va acceptar anar al càsting de la sèrie degut a la insistència de Hugh Laurie (House). A “Sherlock” el protagonista te un bloc sobre la ciència de la deducció, usa internet i els mòbils amb freqüència, es droga amb pegats de nicotina, experimenta amb qualsevol cosa inversemblant, toca el violí, viu a la casa de la senyora Hudson amb un Doctor Watson que ha tornat de la guerra a l’Afganistan, te un germà que sembla controlar el govern britànic – de nom Mycroft – i un arxienemic que es diu Moriarty. Una meravella imprescindible.

L’apunt final sobre Sherlock Holmes i l’herència secular que ens ha deixat Sir Arthur Conan Doyle va a parar a una altra sèrie televisiva de renom global: “House”. I és que David Shore, el creador de la sèrie, ha confessat obertament que “House” és un subtil homenatge a “Holmes”. Voleu veure les similituds? House / Holmes tenen com a millor amic al doctor Wilson / Watson. House i Holmes son addictes a les drogues, el primer a la vicodina, el segon als opiacis. La primera pacient de la sèrie es diu Irene Adler, com la protagonista del relat de Conan Doyle “Escàndol a Bohèmia”. Al final de la segona temporada House rep un tret de pistola d’un pacient anomenat Moriarty. House resideix a l’apartament 221B. House i Holmes viuen per a resolució d’enigmes gràcies a la lògica. La manca d’enigmes els deprimeix. Tots dos tenen problemes amb les dones i algunes tendències sociòpates. Holmes toca el violí i House la guitarra i el piano per a relaxar-se.

House ha arribat a la setena temporada, i sembla ser que serà la darrera. Hugh Laurie te ganes de canviar d’aires. Deixaran que això passi, o d’aquí poc veurem pels carrers de les nostres ciutats fans amb cintes negres en senyal de dol? El paral·lelisme obligarà a ressuscitar el personatge? El personatge tornarà a vèncer al seu creador? Llarga vida a Sherlock Holmes!