"You talking to me?" "Taxi Driver", el punt d'inflexió d'Scorsese

Aquí al bloc, ho podeu veure a una de les pestanyes de dalt, hi ha una secció que he anomenat “Hauríeu de veure”. És un recull de pel·lícules que, des d’una visió absolutament personal i intransferible, en algun moment m’han deixat petjada. El llistat es construeix poc a poc, de manera meditada. Durant aquest dies hi ha hagut noves entrades, però haig de dir que em vaig quedar encallat quan vaig pensar que hi hauria de figurar alguna pel·lícula de Martin Scorsese. Potser el més fàcil és posar-ne unes quantes. El director de “Racing Bull (“Toro Salvaje” 1980), “Goodfellas” (“Uno de los nuestros”,1990), Cape Fear (“El cabo del miedo”, 1991), The Age of innocence” (1993), Casino (1995),  “The aviator” (2004), “The Departed (“Infiltrados”, 2006) o “Sutter Island” (2010), s’ha guanyat a pols el dret a figurar entre els noms dels millors directors contemporanis. Segurament, i aquí és on entra la part personal i intransferible, m’acabi decantant, en principi, per “Casino” o per “The Age of Innocence”. Ja ho veurem.

Mentre repassava mentalment la filmografia d’Scorsese però, el primer títol que em va venir a la memòria va ser “Taxi Driver” (1976). A la seva estrena Scorsese ja havia rodat dues pel·lícules. La primera, “Main Streets” (“Malas calles”, 1973), amb una bona acollida de la crítica i desapercebuda pel públic, va servir per a que Ellen Burstyn es fixés en ell i l’exigís com a director per al melodrama “Alice doesn’t live here anymore” (“Alicia ya no vive aquí”, 1974). L’aposta de Burstyn no li va sortir gens malament. Aquell any va guanyar l’Oscar a la millor actriu principal i el nom del director novaiorquès va començar a sonar una mica més.

En aquell moment clau per a la seva carrera naixent, Scorsese va topar amb el guió de “Taxi Driver” escrit per Paul Schrader. Trobem aquí junts per primera vegada a Scorsese, que de petit havia estudiat a un seminari i que semblava destinat a ser capellà catòlic; i a Schrader, que havia estat educat en la fe calvinista i no havia vist mai una pel·lícula fins els 16 anys. I senyalo aquest fet perquè “Taxi Rider” és una pel·lícula sobre la redempció i la salvació que només pot ser entesa a partir de les poderoses creences de director i guionista, sinó també des de la seva visió crítica  i moderna d’una societat que acabava de sortir de la guerra del Vietnam de la manera més traumàtica possible, i que políticament vivia enmig de l’escàndol Watergate.

Per a dur a la pantalla gran tota aquesta càrrega filosòfica i ideològica, Schrader crea un personatge atípic, mai vist abans. Un ex-combatent del Vietnam que a causa del seu insomni condueix un taxi pels carrers d’una Nova York decadent i sense rumb. Un personatge que intenta adaptar-se a la realitat que l’envolta però que aquesta el supera constantment. Un personatge que no pot escapar del seu destí – aquí el calvinisme d’Schrader és manifesta obertament – i que malgrat la seva psicosi evident, no només es capaç de redimir-se sinó que, a més, esdevé salvador a través d’una violència incontrolada aplaudida per la societat.

La complexitat del guió d’Schrader – un nom que reivindicaré en un altre ocasió des de la seva vessant com a director – va ser captada a la perfecció pel sempre exigent i perfeccionista Scorsese que, com a gran coneixedor de la història del cinema, va construir una obra de difícil classificació, aprofitant una mitologia pròxima al western, dotant al conjunt d’un realisme gairebé documental, i imprimint un ritme lent que accentua de manera brutal la sensació d’angoixa i de bogeria.

Robert de Niro, que ja havia actuat amb Scorsese a “Main Streets” i que acabava de guanyar l’Oscar al millor actor secundari per la segona part de “The Godfather” (El Padrino, 1974), va confirmar l’evidència que ens trobàvem davant un actor que marcaria una època. El pes de de Niro és completament abassegador i la seva actuació va arribar a crear escola més enllà de ser un altre brillant actor del Mètode. L’escena davant del mirall amb la famosa frase “You talking to me?” ha estat tantes vegades homenatjada i imitada que és impossible fer un llistat. Harvey Keitel, Cybill Shepherd i una joveníssima Jodie Foster completen un càsting de luxe.

Guió, direcció i interpretació son també sustentats per la que va ser la darrera partitura de Bernard Hermann. El gran compositor, que havia treballat amb Hitchcock de manera gairebé contínua, va arribar a Taxi Driver perquè Scorsese es va presentar a la casa londinenca del músic i, davant l’estupefacció del director, va acceptar la proposta d’aquell jove desconegut. Hermann va morir molt poc després d’estrenar-se la pel·lícula. La seva partitura per a “Taxi Driver” és un dels cims de la seva dilatada i àmplia carrera que es va iniciar el 1941 amb “Citizen Kane” (“Ciutadà Kane”) d’Orson Welles.

Revisar “Taxi Driver” és un dels plaers que el setè art ens deixa practicar als amants del gran cinema. A Cannes li van donar la Palma d’Or. A Hollywood, quatre nominacions i cap premi. El reconeixement de l’acadèmia li arribaria a Scorsese el 2006 amb “The Departed”. Van tardar 30 anys en premiar un dels millors directors de la història. Em venen ganes de ser sarcàstic, però per una vegada em contindré.