Trobaré a faltar Jack Bauer

Jack Bauer ha arribat a la vuitena temporada i ens diu adeu. A Estats Units ja fa alguns mesos, aquí s’acaben d’estrenar el vint-i-quatre darrers capítols de “24” per cadena de pagament (Fox Crime). Molts dels seus seguidors ja han vist aquest punt final perquè moltes pàgines de descàrregues d’internet ja fa temps que l’han servit en versió original amb subtítols en castellà.

“24” és una de les sèries pitjor tractades pels programadors de televisió espanyols. Antena 3 va adquirir el seus drets – ara fa vuit anys - i després d’una campanya publicitària molt forta, la cadena no va tenir cap problema per anar-la amagant a la seva graella, fins que va arribar a desaparèixer en horaris de matinada completament inversemblants. Crec que no van emetre més de dues temporades. La resta ha estat boca – orella i internet. I “24” te un molt bon gruix de seguidors i seguidores a Catalunya i a l’Estat. Una altra demostració que la gent no es tonta i que les cadenes de televisió no donen “el que vol l’audiència”. Fan el que els hi dona la gana i, a sobre es treuen les puces de sobre. Aquí hi ha exemples de tots el colors: Telecinco i “Expediente X”, TVE amb “El ala oeste de la Casa Blanca” o amb “Lost”, Cuatro amb “Californication” o amb “Dexter”, o a TV3 que, simplement, no saben de que va això de les sèries i només saben programar “Mr Bean” o “L’escurçó negre” cada dos per tres


Perquè a Catalunya i a l’Estat Espanyol ningú ha programat en condicions obres mestres absolutes com “The Sopranos”, ni “The Wire” o entreteniments notables com “Alias”. No parlem de minisèries. “John Adams”, “Brothers in arms” o “The Pacific”, només s’han vist pel Plus passant per caixa. O sigui, que ens hem quedat – si només érem usuaris de la ja desapareguda televisió analògica o be de l’actual TDT – amb CSI i les seves franquícies, amb “House” i molt poca cosa més.

La segona edat d’or de les sèries americanes és per nosaltres una entelèquia només superada pels qui tenim accés a internet o pels qui compren directament els packs en DVD. I la gent, sortosament, te internet i compra DVD’s.

A “24” hi vaig arribar per un magnífic pack de DVD’s, adquirit al FNAC a molt bon preu, on podia veure les sis primeres temporades. No cal dir que em va hipnotitzat gairebé des del primer moment. És una sèrie que ideològicament no dubtaria en qualificar de feixista, de fer apologia de la tortura, d’aplaudir la llastimosa Llei Patriòtica i de ser filla de les pitjors tendències de l’equip Bush després de l’11-S. “24” no te matisos. Els bons son molt bons i els dolents son molt dolents. Hi ha poc espai pels grisos. El que predomina és l’acció, el gir argumental brutal, la violència crua, el “patapumparriba” i el “todo vale”. O sigui, la proposta que jo mai signaria i la més allunyada del que penso.

És així mateix. Però “24” també revoluciona la narració televisiva amb una proposta inversemblant. Cada temporada explica un sol dia. Cada capítol és una hora d’aquest dia. Una temporada son 24 capítols. La pantalla es fracciona per seguir les diferents trames simultàniament. Un rellotge digital marca el comte enrere obsessivament. Transmet sensació permanent de temps real. Els guions son complexos i trepidants. No hi ha temps per aprofundiments psicològics. La història es dibuixa amb quatre pinzellades gruixudes. L’acció es la protagonista absoluta. Tot es mou en un engranatge de precisió que rebutja qualsevol temps mort i qualsevol aproximació al descans. Això durant vuit temporades que tot i ser cada vegada millors, té un cim indiscutible en el cinquè dia.

Tot i tenir un protagonista omnipresent i omnipotent - Kiefer Sutherland s’ha fet gran interpretant Jack Bauer –l’elenc artístic és extremadament volàtil. Exemple: no queda pràcticament ningú viu de la primera temporada. Alguns actors tenen dues escenes i no es que facin mutis pel forus, és que els pelen directament. Es igual que siguin protagonistes o secundaris, es igual que siguin dels bons o dels dolents. “24” explota tot això fins el paroxisme, fins esdevenir una hipèrbole que, de manera increïble, no ha caigut en la caricatura o en el més absolut dels ridículs. Trobaré a faltar a Jack Bauer, tot i que no em fa cap falta.