Sí que hi ha sorpreses

Dimarts vam a sopar a casa d’una amiga molt estimada. Érem el grup tradicional que cada dimarts o dimecres ens reunim a casa d’algú per tal de veure el partit de la Champions League del Barça . El futbol va anar molt bé. 5 a 1 contra uns grecs despistats i marejats pel joc dels catalans. El cert és que el partit te la seva importància, però crec que també la te el fet de la tertúlia que es treballa al voltant del menjar i de la sobretaula posterior. Val a dir que no sempre es produeix. Tots treballem i al matí ens hem de llevar aviat i ja no aguantem – coses de l’edat – el ritme de la nocturnitat com abans. Però hi ha nits, com la de dimarts, que fas una excepció perquè l’interès de la conversa resulta gairebé hipnòtic.


Vam parlar de política. No revelaré més de la conversa. El que si puc dir es que la majoria vàrem arribar a una conclusió. No és pot generalitzar. No és gens recomanable, ni es convenient, ni, sobretot, és just.

Així que entono un “mea culpa” pel darrer post, perquè deixo anar algunes generalitzacions de les que no em sento orgullós.

I sí, he tingut sorpreses darerament. I les cito. “Celda 211” de Daniel Monzón (una d’espanyola, que no sigui dit), “Gordos” de Daniel Sánchez Arévalo (una altra), “Resacón en las Vegas” de Todd Philips (brutalment divertida), “District 9” de Neil Blomkamp (inquietant metàfora de l’apartheid amb extraterrestres), “El secreto de sus ojos” de Juan José Campanella (l’Òscar no li van donar de casualitat), “RocknRolla” de Guy Ritchie (divorciar-se de Madonna l’ha fet tornar molt en forma), “Los hombres que miraban fijamente las cabras” de Grant Heslow (no tothom l’ha entés i això diu molt a favor d’ella), “La familia Savages” de Tamara Jenkins (un drama amb un Philip Seymour Hoffman i una Laura Linney en estat de gràcia), “El desafio: Frost contra Nixon” de Ron Howard (és una sorpresa que Howard ho faci tan i tan be) o, i per concloure, de moment, “El luchador” de Darren Aronofsky (estem recuperant Mickey Rourke?).

Me n’he deixat moltes més. No vol dir que no hi hagi una crisi creativa. Si mireu la cartellera és bastant obvia. Però no cal generalitzar. Prefereixo dir-vos el que m’ha agradat i el que no m’ha agradat. Vosaltres heu de fer la resta.