"Novecento" i l'esperit de contradicció de Bernardo Bertolucci durant més de cinc hores

Hi havia un temps en el que si volies veure una pel·lícula d’estrena havies d’anar a Barcelona capital. Unes setmanes després aquestes pel·lícules arribaven a capitals de comarca,  o als cinemes de barri de la capital. Després passaven a un circuit, ara inexistent, de cinemes de petites viles o pobles que oferien programes dobles. Es a dir, pel preu d’una entrada, veies dues pel·lícules. I un cop exhaurit aquest cicle vital, que podia arribar a durar alguns mesos, al cap d’uns anys, les podies veure per televisió. Per l’única televisió que hi havia. I no totes, es clar. Per a les pel·lícules no comercials o d’origen exòtic, hi havia els Cine Clubs, agrupacions d’afeccionats al cinema que amb molta dedicació i esforç feien arribar al públic filmografies majoritàriament de països de l’Est, i asiàtiques, principalment del Japó, i fins i tot alguna peça underground americana.

Aquest era l’escenari exhibidor entre nosaltres quan es va estrenar “Novecento” (1976) de Bernardo Bertolucci. La seva anterior pel·lícula “The Last Tango in Paris”(1972) el va donar a conèixer definitivament arreu del mon i això li va facilitar enormement el poder rodar “Novecento”. Val a dir que la primera vegada que vaig poder veure aquesta pel·lícula, la seva durada era de 245 minuts. És a dir, una mica més de quatre hores. La censura va fer molta feina aquells temps. Ara, fa pocs dies, he pogut accedir a la versió íntegra de 317 minuts – més de cinc hores de pel·lícula – que va posar a prova la meva capacitat de resistència cinematogràfica. I si ja recordava “Novecento” com una pel·lícula irregular, benintencionada i un xic naïf ideològicament, la versió íntegra no ha fet més que accentuar aquella ja llunyana impressió.

Bertolucci, que militava al Partit Comunista d’Itàlia, construeix un fresc històric del seu país, que també vol ser una reflexió sobre Europa al llarg del segle XX. La pel·lícula comença el 27 de gener de 1901 – data en que mor el compositor Giussepe Verdi – i en la que neixen dos nens a una hisenda camperola del nord d’Italia – un, fill de l’amo i l’altre fill d’un camperol – i l’acaba el dia de l’alliberament de la Segona Guerra Mundial, tot i que hi ha un curiós i estrany epíleg gairebé surrealista per cloure el film que va donar molt que parlar. Tot sempre al voltant d’aquests dos personatges i d’un escenari gairebé únic.

Son cinc hores plenes d’encerts i d’errors. Formalment, Bertolucci juga a ser el Visconti detallista i luxós de “Il Gattopardo” (1962) o de “Morte a Venezia (1971), però també el Passolini hiperrealista i dur de “Il Vangelo secondo Mateo” (1964) o de “Il Decameron” (1971) o de “I Racconti di Canterbury” (1972). Son unes mitges tintes, perquè al costat de Burt Lancaster, Sterling Hayden, Rober deNiro, Gerard Depardieu, Donald Sutherland, Dominique Sanda, Stefania Sandrelli o Alida Valli; Bertolucci dona protagonisme a un amplissim grup d’actors no professionals que interpreten el paper de camperols perquè, en realitat, son camperols. Ideològicament, Bertolucci s’inclina per la defensa utòpica d’un comunisme utòpic, i mostra les seves virtuts, però també les seves contradiccions. És crític i amable alhora. No ho és ni amb els terratinents, ni amb els patrons, ni amb els feixistes, ni amb l’església, ni amb la dreta. Aquí és on es mostra més contundent i segur, i és on la pel·lícula te els seus millors moments. És on Bertolucci no es mostra ni contradictori, ni infantil, ni insegur.

Segurament “Novecento” hauria d’haver estat carn de Cine Clubs. Però en mans de Bertolucci va esdevenir una superproducció europea amb distribució mundial a càrrec d’una “major” com la ja desapareguda United Artists.  Als Oscars però, va passar desapercebuda. Massa comunisme per a una societat tan benestant i conservadora com la nordamericana. Així que, molt més tard, va haver de construir una altra superproducció per aconseguir la consideració el respecte de la indústria de Hollywood. “The last emperor” (1987) va aconseguir nou Oscars i va posar en evidència la necessitat permanent de protagonisme i reconeixement de Bertolucci. Era també el principi de la transformació ideològica que el va dur de la seva militància comunista al busdisme. Si més no Bertolucci ha estat fidel al seu permanent esperit de contradicció.

El més curiós de tot és que “Novecento”, sense ser una pel·lícula rodona, sense ser l’obra mestra que molts pretenen, te moments de bon cinema que cal gaudir. Es un retrat partidista i reduccionista del segle XX, però també és una bona manera de veure un cinema que segurament mai no tornarà a ser. Fins i tot, ideològicament, té un punt pedagògic encara vàlid. Només cal que trobeu una mica més de cinc hores per decidir si val la pena o no...