La tercera pel·lícula de Ridley Scott va ser “Blade Runner” (1981), obra mestra absoluta i cim indiscutible de la seva cada vegada més irregular filmografia. Només cal recordar que Scott és el director de coses tan infumables com “Legend”, “Someone to watch over me” , “Tempesta blanca”, “El regne del cel”, “1942, La conquesta del paradís”, o la decidídament abominable “La tinent O’Neil” també coneguda per “G.I. Jane”.
Llavors cal fer-se una pregunta. És “Blade Runner” producte d’una casualitat, o be Ridley Scott és una altra joguina trencada de la indústria que no va saber superar un inici tan esplèndid i prometedor? Jo penso, sincerament, que Scott es va perdre en un mar d’afalagaments i de megalomania i que han hagut de passar gairebé vint-i-cinc anys per tornar a trobar a la seva obra dues pel·lícules certament interessants, com son “Black Hawk Down” (2001) i “American gangster” (2007). (I ja veieu que no cito ni “Thelma & Louise”, ni “Gladiator” perquè les considero extremadament sobrevalorades i avorrides).
I torno a “Blade Runner”. Què te aquesta pel·lícula per a que ens marqués tant? Crec que “Blade Runner” és una experiència íntima. Tots ens hem formulat alguna vegada una o més de les preguntes que planteja el film. Qui soc? D’on vinc? Què he fet pels altres? Com afrontaré la mort? Soc una titella en mans d’un creador? ... Però també parla de manipulació genètica, d’intel·ligència artificial, de la visió d’un mon global que s’autodestrueix, del poder de les multinacionals i de les corporacions, del desequilibri social...
A tot això cal afegir que Scott crea una atmosfera especial. Una ciutat nocturna i plujosa, un idioma propi, una arquitectura decadent, un entorn tenebrós i sense esperança, una ciència malbaratada. I a més Rutger Hauer, Harrison Ford, la música irrepetible de Vangelis i la papiroflèxia. Perquè al final, mai un unicorn de paper ha significat tant al cinema, ni mai unes llàgrimes s’han perdut tan dolçament entre la pluja
Què difícil es parlar de “Blade Runner”.
5 comentaris:
Estimat Carles: no podia estar més d'acord amb tu, sobretot pel que fa a la valoració de Blade Runner com la millor producció d'aquest director,sino com una fita del setè art. I la figura de l'unicorn pren tota la seva significació quan resulta que en la cultura celta, feta de fades i gnoms, l'unicorn és símbol de vida eterna. Molt escaient,dons, l'unicorn de paper.
Caram, veig que m´has tirat l´esquer molt depressa. No et coneixia com a crític de cinema, però podries ben bé substituir l´Alex Gorina. Jo la primera vegada que vaig veure Blade Runner, 1983 al Diana, anava amb la primera novieta i es no estva per l´"asuntu". He necessitat nous visonats per entendre que és una peça rodona. Que tal com dius, toca les grans preguntes. Si més no, les cordes sensibles de tothom amb un minim de sensiblitat i autoconeixament. Per altra banda, com a obra mestra del marketing, també pot agradar als fans de les crisptetes o de Rocky, estic pensant en les persecussions amb els replicants: per gaunyar-se la vida un ha de pensar en tots els clients potencials! Desconeixia tot aquest currculum del Ritley Scott. Suposo que un artefacte tan complicat de fer com una peli reuneix massa perills com per acabr sent el que un es prposava que fos al principi, amb el guió a les mans. tenen vida propia, com Alien, i la majoria de vegades els grans guions acaben en fiascos, cosa que no es pot dir dels grans guions, que rarament acaben en obres mestres (però haberlos aylos). Suposo que hi ha molta peli "alimenticia" i molt de mercenari, com a tot arreu, no? El Ritley Scoot deu tenir fills o hipoteques, dic jo.
Jo crec que el més inquietant de Blade Runner és que ja no és ciencia ficció. Ja el tenim aquí. En parlem
Hola, Carles. Tot el que dius és cert. Per cert, la diferència entre el muntatge del director i la primera versió és només el final, és a dir, aquella imatge nyonya del cotxe per una carretera voltada de verd, que es carregava tot l'ambient tenebrista de la pel·li? O hi ha alguna altra diferència?
La clau de que Blade Runner sigui una obra mestra és la inspiració que dona una molt bona història i un excellent script (la mateixa raó per la que Avatar no ho és). Scott (parlem del bó) es una mena de Mike Oldfield del cinema, el geni que va donar a les seves primeres obres s'ha anat diluint com si ja no tingués res més que oferir i ell mateix estigués convençut d'això.
En referència a l'herencia de l'audiencia de Lost, no pateixis, t'en oblides de FRINGE, qui millor que novament J.J Abrams?
Guillem: a la versió del director canvia el final i s'anula la veu en off del protagonista (una de les gràcies de la pel·li, per cert).
Coco: Gran comparació / vida paral·lela amb Mike Oldfield. I sí "Fringe" és bestial. Estic a la primera temporada i no para de millorar. I em dien que la segona i tercera temporades son de "aupa". Ja veurem si és o no és "Lost". Això son paraules majors. Pero no perdo l'esperança.
Daniel i Jordi: Un dia heu de fer un article dels vostres al Diari de Vilanova parlant de Blade Runner.
Publica un comentari a l'entrada