Reivindicació de l'artesania. "Memòries d'Àfrica" i la collita del 85

La nit dels oscars de 1985 va haver-hi un combat molt interessant entre dos pesos pesants. Per una banda, Sidney Pollack amb “Out of Africa” (Memòries d’Africa) i, per l’altra, Steven Spielberg amb “The color purple” (El color porpra). Va ser un any d’una collita excel·lent. Acompanyant aquest dos films – que partien amb onze candidatures cadascun – hi havia joies com “Ran” d’Akira Kurosawa, “L’honor dels Prizzi” d’un rejovenit John Huston, o les inoblidables “Únic Testimoni” de Peter Weir, “Brazil” de Terry Gillian, “Retorn al futur” de Robert Zemeckis, “Cocoon” de Ron Howard, “Silverado” de Lawrence Kasdan, o les ja no tan recordades però apreciables “El petó de la dona aranya” d’Hector Babenco, o “El tren de l’infern” d’Andrei Konchalovsky.


No cal mantenir el suspens. El guanyador d’aquella nit va ser Sidney Pollack. “Memòries d’Àfrica” es va endur un total de set estatuetes daurades de l’oncle Oscar. Spielberg se’n va anar amb les mans buides. Zero d’onze possibilitats. La indústria el castigava per tenir èxit, o per fer una pel·lícula tan estranya i personal com “El color porpra”? Ves a saber. El que si recordo d’aquella nit va ser el gest de Pollack cap a Spielberg. En el moment d’anar a recollir l’Oscar al millor director, Pollack va saludar a Spielberg. Va ser un copet a l’espatlla. Spielberg admetia la seva derrota total i Pollack animava esportivament al seu contrincant abans de recollir el premi de mans de Barbra Streisand. Els oscars son força compensatoris però. Spielberg no va tenir una nit. Anys després en tindria dues amb “La llista de Shindler” i “Saving private Ryan”.

Com a seguidor incondicional d’Spielberg, aquella nit em va saber greu. Tant, que em va costar anar al cine a veure “Memòries d’Àfrica”, tot i que l’obra de Pollack em sembla decididament interessant i que havia gaudit, en aquell moment amb peces com “Les aventures de Jeremiah Johnson”, “Tootsie” (on a més apareix d’actor), “Absència de malícia”, “Yakuza” o la brutal “They shot horses, don’t dey?” traduïda aquí per “Danzad, danzad, malditos”. Pollack era el director “tot terreny” dels vuitantes. Podia fer un western ecològic, una de gànsters japonesos, una comèdia moderna, o un retrat cru de la gran depressió. I amb bons resultats econòmics. I això a Hol·lywood ho és tot. Pollack no era un autor. Era allò que els crítics en denominen un artesà. Un home capaç de donar-li força, ritme i personalitat a qualsevol guió, a més de saber tractar amb estrelles com Robert Redford, Jane Fonda, Dustin Hoffman, o Meryl Streep. No calia fer obres mestres, calia professionalitat


Així doncs, vaig entrar a la sala amb el cor partit, i en vaig acabar sortint entusiasmat. Què és el que t’enamora de “Memòries d’Àfrica”? La música de John Barry? Les interpretacions de Robert Redford, Meryl Streep i Klaus Maria Brandauer? La recerca del classicisme narratiu de Pollack? La fotografia de David Watkin? L’acurada adaptació de la novel·la d’Isak Dinesen? Crec que és tot plegat, i una mica més. És el que fa que una pel·lícula de dues hores i mitja se’t faci curta. És la màgia del cinema. És allò que no es pot explicar. És allò que s’ha de sentir.