dilluns, 18 d’octubre del 2010

El Resplandor compleix trenta anys. Feliç aniversari!

Quantes vegades puc veure una pel·lícula? Quantes vegades puc llegir un poema de Leopoldo Maria Panero? Quantes vegades puc observar el Mar des de la riera del Foix? Quantes vegades puc fer l’amor amb la dona que estimo? Quantes vegades puc abraçar els meus fills? Quantes vegades puc gaudir de la companyia dels amics? Doncs fins que el cor em falli o el cervell s’encalli. Així de simple.

Confesso, sense dificultat ni remordiment, que fa unes nits, malgrat tenia son, em vaig quedar enganxat pel Plus i en HD amb “El Resplandor”, tot i que l’ha he vist, no se, unes deu o dotze vegades? És una cosa inherent a la meva manera de ser, suposo. No cal que sigui una obra mestra, ni cap peça fonamental. Sovint son rareses meves. Però “El resplandor” son paraules majors. Un Kubrick! El novaiorquès autor de “Paths of glory” (Camins de glòria), “Barry Lyndon”, “Lolita”, “A Clockwork Orange” (La taronja mecànica), “Full metal jacket” (La jaqueta metàl·lica), “Dr. Strangelove or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb” (Dr. Strangelove, o també “Teléfono rojo: Volamos hacia Moscú”), “2001, a space odyssey”, “Spartacus”, “Eyes Wide Shut”, o “The Killing” (Atracament perfecte).

“El resplandor” d’Stanley Kubrick ha complert trenta anys. (Com passa el temps!!!). Fa ara trenta anys que la crítica americana va destrossar aquesta pel·lícula. La ferocitat dels experts va ser tan brutal que un perfeccionista com Kubrick va optar per tallar la durada dels 147 minuts de la versió americana als 119 minuts que vàrem poder veure a Europa. Be, a l’Europa continental, perquè a Gran Bretanya “El Resplandor” va ser considerada com a pel·lícula “X”. Entre nosaltres la cosa no es que funcionés molt bé. Kubrick va seleccionar els actors de doblatge i li va donar la direcció de la feina a Carlos Saura. El resultat: un dels pitjors doblatges de la història de cinema que ha acabat esdevenint exemple de com no s’han de fer les coses. A tot això, l’autor de la novel·la original, Stephen King, va mostrar el seu desacord amb l’elecció de Jack Nicholson com a protagonista (volia a John Voight) i va manifestar, un cop vista la pel·lícula, que Kubrick no entenia la mecànica del gènere i que el resultat li semblava buit de contingut. El cabdal d’anècdotes i històries diverses entorn el rodatge, la producció i la post producció de “El resplandor” és tan gran, que si navegueu una miqueta per internet podreu trobar pàgines i més pàgines només dedicades a aquest fet.

I trenta anys després què? Trenta anys després aquell acarnissament sembla haver desaparegut, almenys de manera tan evident, i només ja és cosa dels detractors de Kubrick que, a mi em sembla increïble, però n’hi ha. Hores d’ara “El resplandor” és un clàssic. Una obra mestra. Una pel·lícula que reinventa el gènere. Una pel·lícula que ha sabut vèncer el pas del temps. Potser era una proposta massa moderna per la seva època. Potser encara és una pel·lícula massa moderna.


Per a mi és una experiència continuada de com s’ha de fer bon cinema, de com s’ha d’escriure un guió, de com s’ha de fotografiar, de com s’ha de sonoritzar, de com s’ha de dirigir i de com s’ha de muntar una pel·lícula i de com s’ha d’explicar un història deixant espai a la reflexió de l’espectador. És només una altra pel·lícula de terror? Si us plau...

I el més gran de tot és que torno a tenir ganes de tornar-la a veure. Això sí, en versió orginal i els subtitols de rigor.

1 comentari:

Cocodríguez ha dit...

“El Resplandor” és un film icònic, un referent del gènere, una d’aquelles peŀlícules que només veient uns fotogrames ja saps quina és. Ja no veig els passadissos llargs dels hotels de la mateixa manera, ara és quelcom inquietant.
Però també soc un seguidor d’Stephen King i Kubrick es va passar pel forro la subtilesa de la història de King, que té tints molt personals autobiogràfics (King va tenir un punt d’alcohòlic), elimina el tema més important del llibre, on un bon pare de família es pot convertir en monstre a través del abús del alcohol. Per això el protagonista no podia ser Jack Nicholson, Torrance havia de semblar un home absolutament normal i fins i tot tendre (Voight?).
En tot cas és una obra mestra en la seva versió original, soc incapaç de veure-la amb el terrible doblatge castellà. Com a curiositat, les preses aèries de la carretera descartades per Kubrick es van fer servir per el final de Blade Runner. REDRUM!
“Sin tele y sin cerveza Homer pierde la cabeza”