Les invasions extraterrestres no estan en crisi

“Invasión a la tierra” (Battle: Los Angeles, 2011). És d’aquestes pel·lícules que aniria a llogar a la maquineta de dvd’s o m’esperaria veure-la per la televisió, però el meu fill va triar i jo vaig pagar les entrades i les crispetes religiosament. Ell encantat. Jo avorrit. La diferència entre ell i jo – una d’elles – és que he vist com al·lienígenes de tota mena han envaït el planeta almenys una vintena de vegades. I darrerament, a excepció de “War of the worlds” (2005) d’Steven Spielberg, i de la ja una mica més llunyana “Mars Attacks” (1996) de Tim Burton, el tema “marcianitus” ha estat molt pobre. Però això no deu ser massa important, el tema de la qualitat, perquè quan a quantitat la cosa funciona de meravella a la taquilla. I sinó, mireu les recaptacions d’“Independence Day” (1996) de Roland Emmerich, o de les dues ja citades.

O sigui, que les invasions extraterrestres son un negoci que a Hollywood – i gairebé exclusivament a Hollywood – funciona a la perfecció. Així que no tenen cap mena de vergonya al fer una pel·lícula com aquesta que ens ocupa. Un director de trajectòria poc estimulant com Jonathan Liebersman, un guió fet amb una sabata i una espardenya (amb el cervell d’una sabata i una espardenya), una molt bona dosi d’efectes especials generosos i espectaculars, i un actor de prestigi – però econòmic - com Aaron Eckhart acompanyat de tota una especialista del cinema d’acció com Michelle Rodríguez. Amb aquest paquet surt una pel·lícula. Però, ai, ens donen gat per llebre. Liebersman agafa l’objectiu com si fos una escombra i ens ofereix un festival de càmara a l’esquena, plànols curtíssims, zooms absurds, panoràmiques nervioses i breus, manca de focus, i fotografia penosa. I a sobre s’ho pren seriosament. És un dels sense sentits més grans que he vist en molt de temps. No té l’encant de la sèrie B, no té sentit de l’humor, no té cap gràcia dramàtica, ni ofereix cap mena de solució imaginativa o mínimament brillant. És previsible, pretenciosa, i absurda. No és ni bon cinema d’evasió, ni de crispetes. És tan dolenta que se’m fa difícil no ser groller. Millor deixar-ho.

Però enguany la cosa sembla ser que no pararà. Ja hem vist l’espantosa “Skyline” dels germans Strause, i ben aviat tindrem a “Paul” de Greg Mottola – aquesta és una comèdia amb ET destinada a tots el públics –, a l’estiu rebrem el bombardeig de la surrealista – però en principi estimulant – “Cowboys & Aliens” de John Favreau que ve vestida de superproducció, i per les mateixes dates “Super 8” de JJ Abrams. Com podeu veure el negoci de la invasió extraterrestre dona per molt. Aquí no hi ha crisi.