"Ice Age. Continental Drift", quarta part de la sèrie, ara en 3D

No hauria de sorprendre a ningú que l’exitosa franquícia “Ice Age” arribi aquest estiu al seu quart lliurament, i com no podia ser d’altra manera, en 3D i sota el nom d’”Ice Age. Continental Drift”. Aquesta tercera via que van encetar des de 20th Century Fox i Blue Sky Studios estava destinada competir en clar desavantatge entre les obres mestres de Pixar /Disney i les propostes més gamberres, però també efectives, de DreamWorks. Al final però, i sobretot gràcies a les tres parts anteriors d’”Ice Age”, han aconseguit obrir un nínxol de negoci prou interessant. El principal responsable d’aquest èxit ha estat l’animador i director Carlos Saldanha, que va saber donar el toc just per combinar aventura, acció i humor amb una qualitat tècnica excel·lent i amb guions bàsics però prou ben treballats i fins i tot amb alguns moments memorables, sobretot el protagonitzats per l’esquirol Scrat, que inclús ha protagonitzat alguns curtmetratges francament imprescindibles.

Saldanha però ha abandonat la direcció d’aquesta quarta part per cedir el pas a Steve Martino i Mike Thurmeier. Per a les veus que doblen als personatges s’ha seguit comptant amb la presència de Ray Romano, Dennis Leary, John Legizamo i Queen Latifha i s’incorporen Jeremy Renner, Jennifer Lopez i Sean William Scott. Això sí, per gaudir-les haureu d’ensopegar amb la versió orginal i que la canalla accepti el tràngol. Estrena prevista pels voltants de juliol. I ja us podeu anar preparant per un cinquena, una sisena i una setena part si cal. Aquests animalons no s’extingeixen fàcilment

Oliver Stone a la caça del prestigi perdut amb "Savages"

Oliver Stone va ser un dels reis de les dècades dels vuitantes i norantes del segle XX. Pel·lícules com “Platoon”  (1986), “Wall Street” (1987),  “Born on the Fourth of July” (1988), “JFK” (1991), “Natural born Killers” (1994), “Nixon” (1995) o “U-Turn” (1997), van demostrar que era un director tan fiable com contundent ideològicament. Sempre compromès, crític i iconoclasta, Stone va esdevenir una marca de qualitat que, tot i fer un cinema extremadament personal, gairebé “outsider”, va aconseguir cridar l’atenció de bona part de la crítica i sobretot del públic. La cosa va canviar amb el nou segle. “Any Given Sunday” (1999) era el primer avís d’una inesperada decadència que va acabar mostrant-se amb “Comandante” (2003), “Alejandro Magno” (2004), l’horripilant “World Trade Center” (2006) o la decepcionant “Wall Street 2” (2010).

Per aquest estiu, Stone te l’enèsima possibilitat de redempció. Torna als orígens, i a un relat negre, violent i gairebé surrealista que li ha facilitat el novel·lista Don Winslow, que tot sigui dit, també participa al guió amb Oliver Stone i Eric Kopeloff. “Savages” agafa l’estètica de “Natural Born Killers”, i segurament també de “U-Turn” i per tant és un terreny on el director se sent segur. El repartiment sembla prou potent amb secundaris de luxe com John Travolta, Benico del Toro, Uma Thurman i Salma Hayek – sempre capaços de donar múscul a tot el que toquen – i acompanyats per la resultona Blake Lively i els joves Aaron Johnson i Taylor Kitsch.

O sigui una pel·lícula de gènere que, si Stone passa pel seu particular tamís, podria donar una sorpresa o be confirmar – potser definitivament – la pèrdua d’un director que en un temps ja llunyà ens va saber enamorar. Tan de bo recuperem Oliver Stone. Penúltima oportunitat.

Juan José Campanella sorprén amb "Metegol" una pel·licula d'animació en 3D

Juan José Campanella, el director argentí que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de llegua no anglesa per “El secreto de sus ojos” l’any 2009, porta des de llavors preparant la que serà la primera pel·lícula argentina d’animació en 3D. Amb un pressupost que no arriba al 10 milions de dòlars, Campanella i el guionista Eduardo Sachieri, s’han basat en un relat curt de Roberto Fontanarrosa anomenat “Metegol”, que als països de llengua anglesa es titularà “Foosball”, i entre nosaltres “Futbolín” i, amb una mica de sort “Futbolí”.

Poca cosa se sap més d’aquest sorprenent treball de Campanella, a part d’alguns documentals que podeu veure per les xarxes socials, i d’aquest breu “teaser” tràiler que ja ofereix alguna idea de que pot ser aquesta pel·lícula que podrem veure a finals d’aquest any o a principis de 2013. Ho seguirem detingudament

Bye Matt Damon, Hi Jeremy Renner. "The Bourne Legacy"

Soc d’aquests que ha vist en diverses ocasions “The Bourne Identity” (El caso Bourne, 2002), “The Bourne Supremacy (El mito de Borne, 2004),  i The Bourne Ultimatum (El Ultimatum de Bourne, 2007). I les he vist per separat, i confesso també que alguna tarda de diumenge plàcida les he vist les tres seguides, exercici cinematogràfic que recomano sincerament. Amb això ja podeu imaginar-vos que soc un autèntic fanàtic de les aventures i desventures d’aquest personatge tan amnèsic com resolutiu creat pel novel·lista Robert Ludlum. Doug Liman al primer lliurament i Paul Greengrass al segon i al tercer, van ser els encarregat de dirigir a un Matt Damon que es va fer gran amb el personatge. Val a dir també que la franquícia ha anat creixent amb el temps i que, cosa poc freqüent, la pel·lícula més completa és la tercera, segurament una de les millors pel·lícules d’acció del que portem de segle. Segurament per això, perquè les dues primeres pel·lícules son molt rodones, i la tercera excepcional, ni Damon, ni Greengrass van mostrar massa intenció d’allargar la trilogia i la van donar per tancada.

Però l’efecte Bourne es molt allargat, l’obra del ja desaparegut Robert Lundlum te més ramificacions, i els resultats a taquilla arreu del món eren massa sucosos com per deixar estar la història. Així que “The Bourne Legacy” era només una qüestió de temps. Per a dur a terme aquesta quarta part, s’ha comptat amb Tony Gilroy a la direcció i al guió – ja va escriure el guió de la segona i la tercera – i es conceptualitza no com una seqüela o una preqüela sinó com allò que s’anomena un “Spin-off”. És a dir, s’abandona el personatge de Bourne, però s’enceten noves línies argumentals a partir dels personatges que vam poder veure anteriorment a les pel·lícules. D’aquesta manera segueixen en el seu rol Joan Allen, Albert Finney, Scott Glenn o David Strathairn, mentre que apareixen Rachel Weisz i Edward Norton. El nou protagonista, que no reencarna la figura de Bourne, és Jeremy Renner, un actor dels de veritat a qui li calia una gran oportunitat.

I te tota la pinta de ser una aposta segura. La veurem aquest estiu, però per anar fent boca aquí teniu el primer tràiler oficial. 

Charlize Theron de madrastra malvada a "Snow White and the Huntsman"

La imaginació dels productors de Hollywood no és un dels motors de la humanitat. Ni de lluny. Ara se’ls ha passat pel cap que adaptar el conte de la Blancaneus, amb una bona dosi d’efectes especials, i amb una estètica fosca i gòtica però apta pera tots els públics, i especialment per a adolescents marcats per la sèrie “Crupúsculo”, pot ser una bona manera de fer diners. La recepta és ben fàcil: una història coneguda que pugui ser fàcilment intel·ligible, efectes especials potents, un repartiment convincent, i un director que no posi problemes i no li caigui la cara de vergonya.

D’aquesta manera, aquest estiu, tindrem a les pantalles grans “Snow White and the Huntsman” (Blancanieves y la leyenda del cazador). Dirigida pel deconegut Rupert Sanders i protagonitzada per Charlize Theron – que no para de treballar – Kristen Stewart – que tot i voler sortir de la nissaga “Crepúsculo” sembla destinada als papers virginals – Chris Hemsworth – que te el mateix aspecte que a “Thor” – i un regitzell de bons actors que fan de follets encapçalats per Ian McShane, Eddie Izzard, Bob Hoskins, Toby Jones, Eddie Marsan, Stephen Graham, Ray Winstone i Nick Frost.

No confondre amb “Mirror, mirror” – una altra adaptació cinematogràfica del conte dels germans Grimm -  que aquests dies s’estrena entre nosaltres i on el paper de madrastra malvada el te la Julia Roberts. Coses de l’edat... Posat a triar madrastra malvada em quedo però amb Charlize Theron.  I posat a triar pel·lícula, segurament cap de les dues. 

"Rock of Ages" adapta el musical de Broadway per a nostàlgics dels vuitantes

La cosa és ben simple. Noi vol triomfar al món del rock and roll coneix noia a un club especialitzat en concerts que ha ser derruït per un grup d’empresaris poc sensibles amb la música popular. Noi i noi s’enamoren i lluitaran contra els dolents fins el darrer moment per salvar el local. Una premissa argumental tan fluixa i previsible s’adorna amb una banda sonora ideal per a nostàlgics dels vuitanta i dels pentinats cardats. “Rock of Ages”, que es basa en un musical de Broadway de força èxit, arriba a la pantalla gran de mans del director Adam Shankman – que ja te experiència amb adaptacions d’aquest tipus amb “Hairspray” (2007) – i amb un repartiment de luxe on la parella protagonista formada per Diego Boneta i Julianne Hough, estaran acompanyada per pesos pesants com Russell Brand, Paul Giamatti, Catherine Zeta-Jones, Malin Akerman, Mary j. Blidge, Alec Baldwin i un musculós Tom Cruise.

A la banda sonora – que a uns us pot tirar enrera i a altres causar la més profunda i decidida de les adhesions – hi podreu trobar himnes del rock ans roll vuitentero de Bon Jovi, Journey, Starship, Poison, Reo Speedwagon, Europe, Twisted Sister, Styx,Foreigner, Pat Benatar, Warratant, Survivor, Whitesnake, Mr. Big, Quiet Riot, Asia, Extreme o Night Ranger, entre d'altres.  Tot plegat per aquest estiu, als voltants de juny o juliol, sense massa pretenssions i per a jovenets de més de quaranta anys. 

Tim Burton passa la mà per la cara a Disney amb "Frankenweenie"

Enguany podrem gaudir de dos Tim Burton. Un d’adult, “Dark Shadows” – que s’estrenarà al voltant de l’estiu i de la que en parlarem aviat – i un més pròxim a la jovenalla, però que també hauríem de gaudir tots plegats. Es tracta de “Frankenweenie”, un nova revisió del mite de Frankenstein, amb l’estètica gòtica avançada i entranyable de Burton, i intentant repetir els magnífics resultats que ja va assolir amb la imprescindible “Corpse Bride” (La novia cadàver, 2005)

Frankenweenie” és també una dolça venjança de Tim Burton. El 1984, quan treballava per uns estudis Disney en plena crisi creativa, un jove Burton va realitzar un curtmetratge amb el mateix títol i la mateixa trama, on un nen intentava reanimar la seva mascota morta, Sparky, al ser atropellada per un cotxe. Disney va trobar que el producte era massa terrorífic per a la seva audiència habitual i va despatxar el director sense massa contemplacions. Ara Burton torna a uns estudis Disney ben diferents, i del curt en treu un llarg en 3D. L’aclaparador èxit de taquilla d’”Alice in Wonderland” (2010) ha estat segurament el causant que Burton hagi pogut remprendre un vell i estimat projecte a la mateixa casa que el va refusar.

“Frankenweenie”, que combina les tècniques més avançades d’animació per ordinador amb el clàssic stop motion – animació fotograma a fotograma – te el segell Burton per totes bandes. Col·laboren a la pel·lícula Winona Ryder i Martin Landau; Danny Elfman a la banda sonora original; mentre que Tim Burton, a més de la direcció, s’apunta al guió, i a la producció per deixar-ho tot ben lligat. Prevista per a l’octubre

Terror inversemblant a "Abraham Lincoln, Vampire Hunter",

Hi ha propostes surrealistes i decidídament gamberres al cinema. Però aquesta sembla destinada a superar qualsevol intent anterior. “Abraham Lincoln, Vampire Hunter” – que s’estrenarà entre nosaltres als voltants de juny – es una producció de Tim Burton, i dirigida pel rus Timur Bekmambetov, de qui ja hem vist del que es capaç de fer i desfer a “Wanted” (2008) i sobretot a la pel·lícula que el va llançar a la fama – absolutament immerescuda d’altra banda – “Nochoi Dozor” (Guardianes de la noche, 2004). La cosa, embolicada en el format de pel·lícula de terror, tindria un cert encant si fos una producció de sèrie B, o de Sèrie Z, però el cert és que ha costat gairebé 70 milions de dòlars.

Protagonitzada per Benjamin Walker, Mary ElizabethWinstead, Jimmi Simpson, Dominic Cooper i Rufus Sewell, explica la impossible infància del president dels Estats Units que veu com la seva mare es assassinada per un vampir, la qual cosa el dur a una venjança al llarg del temps que el dur a combinar la presidència del país amb la cacera de vampirs. Un despropòsit ideal per a fartar-se de crispetes i gaudir de l’aire condicionat del cinema. Això sí, amb opció a 3D per a que l’enredada sigui encara més dolorosa per la butxaca. La destral potser l'hauríem de dur nosaltres...

"Warth Of The Titans" torna a passar la mitologia grega pel sedàs Hollywood

Ara direu que soc un nostàlgic, però troba a faltar aquell encant analògic, gairebé naïf, que el mestre Ray Harryhausen va saber imprimir en els seus treballs com a creador d’efectes especials. Al llarg de més de quaranta anys, Harryhausen va saber enamorar-nos del cinema amb títols tan emblemàtics com “The Vallell of Gwangi” (El Valle de Gwangi, 1969), “The Golden Voyage of Sinbad” (El viaje fantástico de Simbad, 1973), “Jason and the Argonauts” (Jasón y los Argonautas, 1963), “Clash of the Titans” (Furia de Titanes, 1981). I ho va fer amb ninots d’argil·la i la tècnica de l’stopmotion, filmant fotograma a fotograma el moviment de monstres, esquelets, animals i tota mena de productes mitològics.

El 2010 van voler ressuscitar l’esperit Harryhausen amb una revisió de “Clash of the Titans”, aprofitant tota la parafernàlia visual que a hores d’ara permeten els efectes especials de darrera generació i l’animació per ordinador. A l’impersonal Louis Leterrier li va sortir una pel·lícula musculosa, espectacular i decidídament avorrida i previsible. Tot i això, el retorn a la mitologia grega clàssica passada pel sedàs dels gust Hollywood, va tenir la suficient pegada en el públic per a que ara ens ofereixin una segona part.

“Warth of the Titans” (Ira de Titanes, 2012) la podrem veure ben aviat als cinemes – a finals d’aquest mes – en 3D i amb tot el muscle que els hi ha estat possible afegir. Ara, la cosa ve realitzada pel també impersonal director sudafricà Jonathan Liebesman, no fos cas que un director amb cara i ulls esguerrés l’experiment amb altres pretensions que no s’ajustin a la comercialitat. Repeteixen Sam Worthington, Liam Neeson, Ralph Fiennes, Danny Huston, Rosamund Pike, i s’afegeixen Bill Nighy i Edgar Ramírez.

"Brave" és el Pixar per juny de 2012 i amb protagonista femenina

“Brave” serà el primer Pixar amb una protagonista femenina. Ja tocava. Han passat molts anys i son moltes les obres mestre de l’animació que la gran productora americana ha deixat per a la història del cinema. Per a dur a terme tal proesa han hagut d’anar fins els segle X i pujar a les Highlands per tal d’explicar-nos la història d’una princesa indòmita que no vol trair entre tres pretendents certament avorrits i amb un grau d’estupidesa més que notable. Ja posats, “Brave” està dirigida per una dona, Brenda Chapman, acompanyada de Mark Andrews. Per al doblatge han anat a parar a bons actors britànics - amb l’accent adequat - com Kelly MacDonald, Billy Connolly, Emma Thompson, Julie Walters, o John Ratzenberger. L’estrena està prevista pel juny d’enguany.

Només un inconvenient, Disney ha anunciat que la princesa Merida – així s’anomena la protagonista de “Brave” – passarà a formar part de la nòmina de “Princeses Disney”. Això vol dir que tindrem un marketing impressionant del film i que el personatge el veurem fins a la sopa si la cosa funciona. I com és tradicional en Pixar, funcionarà.

Si voleu saber alguna cosa més de l’argument, perquè no us podeu aguantar fins el juny, podeu llegir el comte “The Bear and The Bow” que és en el que es basa la pel·lícula.

Tercer trailer oficial de "Avengers"

Per als molt fans del còmic i de les adaptacions de Marvel al cinema, entre els qui naturalment hi soc, ja ha sortir el tercer trailer oficial d'"Avengers", pel·licula en 3D i IMAX que podrem veure arreu del món a partir del mes de maig d'enguany. Ja l'estem esperant amb impaciència. Més informació aquí

Ridley Scott torna al planeta on va trobar "Alien" a la molt esperada "Prometheus"

El rodatge de “Prometheus” de Ridley Scott ha estat envoltat del més estricte dels secretismes. Scott ha volgut protegir aquesta pel·lícula que suposa un, a priori, molt atractiu retorn als seus orígens com a director de cinema. Concretament al món d’ “Alien” (1979) que, juntament amb “Blade Runner” (1982), el van adjectivar com un realitzador de referència al que li ha costat molt tenir una continuïtat. “Prometheus” és un film de ciència ficció que entronca amb el món d’”Alien” però que no vol ser una pel·lícula més de la franquícia, o això és el que estan filtrant fins ara. És a dir, “Prometheus” comença i agafa referències visuals, narratives i de guió d’”Alien” – algunes de les naus que apareixen al tràiler es reconeixen clarament – i s’estructura temporalment com una preqüela malgrat tothom sembla advertir que ben be no ho és. De tota manera, pel tràiler, usen la música de Jerry Goldsmith original de l’Alien primigeni. Es com voler jugar una mica al joc dels disbarats, be vaja

En sortirem de dubtes el juny d’enguany quan la puguem veure en pantalla gran als cinemes d’arreu. Com a pistes, val a dir que Scott ha mantingut contactes amb H.R. Giger – el dissenyador i artista suïs que va crear l’Alien original  - i ha rodat als gegantins Pinewood Studios 007 de Londres i als Pinewood Studios de  Toronto, a més del treball en exteriors a Islàndia. Tot l’equip tècnic i artístic del rodatge va haver de signar clàusules de confidencialitat. L’equip de producció de “Prometheus” és pràcticament idèntic al d’”Alien” – amb el mateix Ridley Scott acompanyat de Walter Hill i David Giler – i el guió corre a càrrec de Jon Spaihts i Damon Lindelof, aquest últim un dels creadors de l’enyorada “Lost” (Perdidos, 2004/2010). A la part actoral tampoc s’han quedat curts. Noomi Rapace, Michael Fassbender, Charlize Theron, Guy Pearce, Patrick Wilson o Iris Elba encapçalen un càsting de luxe. La partitura es del col·laborador habitual de Ridley Scott, Marc Streitenfeld.

Un temible apunt final. A la pre producció de “Prometheus” es va interessar pel projecte James Cameron. La cosa, sortosament, no va prosperar, i finalment “Prometheus” promet ser una tornada a l’olimp de Ridley Scott. Tant de bo!