Lliçons quotidianes abans de "Wall Street"

El meu admirat periodista Jordi Basté escrivia ahir al seu Twitter: “A veure Gruuuu!!!! 25,80 euros: dues entrades amb 3D. Alguna cosa falla als cinemes”. Mentre el Jordi publicava això, jo piulava que anava a veure “Wall Street, el dinero nunca duerme”. La cosa ens va sortir a la Mar i a mi per 14.80 €. Ho trobo una animalada, però tenia moltes ganes de veure si Oliver Stone tornava a recuperar les maneres d’antuvi. Val a dir que ja anava amb la mosca al nas. Al matí, naturalment, Jordi Basté, David Broc i companyia havien fet el repàs habitual a les estrenes del cap de setmana i, com era d’esperar, “Wall Street” era una de les peces a comentar. Tot i que el Broc quan les ha de fotre, les fot, i te una opinió de les coses – que pots compartir o no – sempre molt ben argumentada i acompanyada d’una causticitat que agraeixo molt, ahir el vaig trobar lleugerament imprecís: que si el disseny de producció era molt bo, que si la banda sonora, que si els Talking Heads, que si les referències a la primera part, que si era una mica tova... Jo, per sistema, quan algú em diu que la fotografia, que els actors son molt bons i la banda sonora d’una pel·lícula és molt bona penso: “cagada Pastorets”. És a dir, no te guió. I si no te guió, no hi ha pel·lícula. (soc de la secta John Ford, jo).


Però anem a pams. El primer advertiment sobre la situació econòmica va venir del Jordi Basté: les entrades de cinema son molt cares. Son tan cares que et venen ganes de seguir el ritme de les estrenes a través del DVD o de les taquilles de Digital Plus o de l’Imagenio. T’esperes una mica i veus la pel·lícula entre 2,5 i 3 € pel lloguer i et fas unes crispetes al microones per 1 € si et venen de gust. O un entrepà de formatge amb anxoves. I això per a tota la família. Pots fer una inversió prèvia (si encara no l’has fet) d’entre 300 i 1.000 € (que s’amortitza ràpidament) per a una televisió de pantalla plana d’entre 32 i 52 polsades, o més, (depèn de la grandària de la casa) i amb Full HD (això per descomptat). És a dir, pot seguir gaudint del setè art a un preu mòdic però amb “l’inconvenient?” de no anar a la moda. Això darrer no em sap gens de greu. També em compro roba als outlets. És el mateix no? Més barat, fora de temporada, igual d’elegant.

El segon advertiment va ser polític. Aquest es va produir a la sala 4 dels cinemes Gran Via 2 de L’Hospitalet. Ells llums del cinema baixen la seva intensitat i comencen els anuncis. El primer un del PSC. Molt en la línia PSC. Però pagant Sant Pere canta, no? I a més és lícit i a dret a llei. Val. Més anuncis i s’enfosqueix la sala. Moment dels tràilers. Una del Denzel Washington, una altra del Jack Black i... un anunci! L’anunci diu, i no cito literalment, però quasi: “Si s’aprova la llei del cinema moltes d’aquestes pel·lícules no les podreu veure a Catalunya.” Ostres Pedrín! (per no dir, la p.. que els va parir). Haig de pagar 14.80 € per rebre una lliçó de demagògia en tota regla finançada amb la meva entrada!!! Conclusió: adéu cinemes de Gran Via 2.

Es a dir, abans de començar a veure la pel·lícula l’economia i la política ja m’havien colpejat. Esperava que Oliver Stone també em sacsegés la consciència amb la seva revisió del mon de les finances. Ho tenia fàcil. El 1987 va construir una faula anomenada “Wall Street” on denunciava les pràctiques del capitalisme salvatge i dels fonaments neocons. Tenia el personatge més adequat per entendre d’on venim, on estem i cap a on ens dirigim: Gordon Gekko. Però el director de “Salvador”, “Platoon”, “Natural born killers”, “JFK”, “Nixon”, “Talk radio” o “Born on the fourth of July” (Toma castanya de filmografia!) està a la deriva. El qui havia esdevingut la consciència i la veu de l’esquerra nordamericana, ara es el realitzador d’un melodrama familiar autocomplaent, mancat de l’acidesa i la intel·ligència passades. I sí, te un gran disseny de producció, i apareix Charlie Sheen (però sembla sortit directament del plató de “Dos homes i mig”), i la fotografia és magnífica, i la banda sonora es per baixar-la de l’Itunes ara mateix. Però no va més enllà. No aporta res, no diu res que no sabem. I a sobre ens desmunta un dels malvats més seductors i inoblidables dels vuitantes.


La següent lliçó de política i economia va venir quan, a la sortida del cinema, vaig veure que el nostre cotxe anava amb reserva i vaig haver de posar benzina. Agh!