dimecres, 17 de novembre de 2010

No crec en Deu. Crec en Berlanga. Gràcies senyor Berlanga!

Quan Fernando Trueba va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa amb la magnífica “Belle Epoque” va pujar a l’escenari i va deixar una de les frases més recordades de la dilatada història de la cerimònia. Segurament no ho cito literalment però va venir a dir: “Jo no crec en Deu. Crec en Billy Wilder. Gràcies mister Wilder”. Al dia següent, Wilder va fer un trucada telefònica a Trueba agraint-li la cita. La conversa va començar així, segons relata el mateix Trueba: “Fernando? Bon dia, soc Deu”. Wilder era així. Finíssim, agut i demolidor.

S’ha atribuït a molts actors però sembla ser que va ser el gran Sir Donald Wolfit – el general Murray de “Lawrence de Aràbia” – qui va dir allò tan contundent de “morir és fàcil, La comèdia és difícil”. I ho va dir, sembla ser, poc abans de morir. Alguns diuen que va ser les seves darreres paraules.

Crec que Wolfit, si es que va ser ell, tenia molta raó. La comèdia és un gènere maltractat. Com ho son els actors còmics i com ho son els directors de comèdia. Hi ha excepcions, per descomptat, però per regla general sempre es més apreciat un drama. Això ho podem veure al mon de la crítica, però també al dels festivals de tota mena o als Oscars, o als Cèsars, o als Bafta. Tant se val, les pel·lícules serioses son les que marquen la pauta. Podeu mirar els balanços de Cannes, de Berlín o de Venècia, fins i tot Donostia, i veureu que no hi ha comèdies al palmarès. Candidates sí. Guanyadores cap.

“Plácido” de Luís García Berlanga va ser candidata a l’Oscar el 1961. Qui va guanyar? Ingmar Bergman amb “Sasom i en espegel” (Com en un mirall). Sincerament, la pel·lícula de Bergman em sembla un totxo. “Plácido”, pel contrari, manté una frescor i una mala llet envejables. 

Ara potser faré un sortida de to. Ja me la perdonareu. Però si hagués d’ensenyar en que consisteix el gran cinema a un alien – posa per cas – li ensenyaria abans “El verdugo” de Berlanga que qualsevol pel·lícula de Bergman. Berlanga ens ha ensenyat més de la condició humana amb la seva ironia, el seu humor i la seva dosi necessària de cinisme que qualsevol director de drames prepotents.

La llàstima és que el director de “Bienvenido Mr Marshall” o “La escopeta nacional” no ens ha deixat hereu. No hi ha continuïtat. Berlanga és un bolet. Meravellós, irrepetible i únic. Ens feia riure i ens feia pensar. Va fer del plànol seqüència la seva senyal d’identitat. Va treure el millor dels seus actors i actrius (Cassen, Pepe Isbert, Saza, Agustín González, José Sacristán, Luís Escobar, Amparo Soler Leal, José Luís López Vazquez, Juan Luís Galiardo, Michele Picoli, Mónica Randall, Fernando Fernán Gómez, Elvira Quintilla, Alfredo Landa,  ...) i va tenir en Rafael Azcona el que I.A.L Diamond va ser per Wilder.

Una darrera confessió. Jo no crec en Deu. Crec en Berlanga. Gràcies senyor Belanga.

3 comentaris:

jordi3funk ha dit...

Jo crec que Ingmar Bergman és una manera de coneixer la condicio humana tan vàlida com la de Berlanga. Només passa que un és suec i l´altra de Valencia (si fora de Sueca quedaria divertit, però no n´estic segur). L´alien que tu dius podria tenir una visió esbiaixada de la condició humana si només se li mostren estracanades (magnifiques, si es vol) com "la vaquilla" o "la escopeta nacional". Un altra problema és que jo veig més alienigena , en el sentit de "local", el cinema de Berlanga (ple de tipismes, situacions i frases intraduibles i casticismes varis) que el de Bergman, que parla de la nostra part fosca i sense buscar situcacions cómiques per fer-nos-la passar millor. Enfront del xarop agredolç de Berlanga, el xarop de palo de Bergman. Jo crec que
l´Art (el cinquè o el setè) ha de poder mirar les misèries humanes de cara per poder saccejar l´espectador. La resta és entertainment. La comédia és una formA tan lloable com un altra d' acosenguir-ho, però em temo que omple les sales de cinema de més aviat de crispetes que de cervell. Salut! P.D. Berlanga ha mort. Visca Berlanga. Signat, Deu

araüna ha dit...

Jo també crec en Berlanga, Carles; i espero ferventment les retrospectives que sortiran de la seva malaurada desaparició. Jordi, és cert que per vegades el seu cinema ens pot semblar localista -i, manifestament, ho és- però sovint ens 'salta' o fa mal a la vista aquest localisme però, en canvi, ens hem acostumat a d'altres localismes com 'el dia de la marmota' nord-americà i similars.

Amb Bergman tinc dubtes... té trets formals que m'agraden molt, i d'altres que em costen massa (potser no és racional si no més aviat un tema de sintonia ètica, admeto: em sembla que per vegades treu drames d'on no n'hi ha, en un acte de cert sadisme contemplatiu i molt poca perspectiva de col·lectiu, o d'empatia, o del que sigui que és 'estimar'). He de dir que 'Persona' i 'Gritos y susurros' són excel·lents formalment, i, de 'Como un espejo' em flipa la capacitat interpretativa de l'actriu, la Harriet Anderson.

Carles Garcia Guinda ha dit...

Estimats Núria i Jordi. Gràcies pel vostres comentaris. Reconec que amb això del Bergman soc una mica tossut, i que segurament soc injust amb ell. Les pel·lícules que més m'agraden de Bergman son Fanny i Alexander i Interiors. Però aquesta darrera la va dirigir Woody Allen. Potser és que em costa connectar amb aquest esperit nòrdic de les coses i em sento molt més proper a la mediterraneitat de Berlanga. Astracanada? Sí. L'astracanada ben feta és un prodigi i pot arribar a dir molt de nosaltres.
Estic molt d'acord amb la Núria que Bergman formalment és un mestre i afegiria que un director d'actors extraordinari. Com també estic d'acord en que sovint treu drames d'on no n'hi ha. Disortadament crec que puc afirmar que cap dels dos deixa hereus. La crisi és més extensa del que sembla...