divendres, 27 d’agost de 2010

Pixar a la fresca


Aquesta tarda la meva filla i jo hem anat al cinema. Ha triat ella. Toy Story 3. Sense 3D. A la brava. A la clàssica. Deu o dotze persones a la sala. L’aire condicionat a bon ritme i una temperatura exterior que quan he sortit del cinema se m’han entelat les ulleres. Entre 30 i 40 graus centígrads. Pel cap baix. És a dir, un entorn d’allò més agradable.

M’agrada que la meva filla vulgui anar a veure les pel·lícules al cinema. Es també consumidora de televisió, de DVD i d’internet. Però li agrada anar a la sala gran. És una mena d’esdeveniment que aprecia.

I a sobre una de Pixar, que és garantia de qualitat. L’han esgarrat alguna vegada els de Pixar? Doncs no. Anys rere any se superen. Es igual que siguin monstres, que un peix cercant el seu fill, que superherois, que robots especialitzats en neteja, o joguines que cobren vida. Tant se val. I ho tenien difícil, perquè la darrera va ser “Up” i “Up” és una de les millors propostes cinematogràfiques d’aquest segle jovenívol.

Tornar a recuperar els personatges de Toy Story era una aposta complexa. Arriscada fins i tot. Però encara quedava un terreny per explorar: el de què passa amb les joguines quan la canalla es fa gran. Podien haver optat per un producte ensucrat i tou, però han acabat oferint un pel·lícula sensible, notablement dramàtica, amb un sentit enorme de l’humor i amb una decidida estimació per l’aventura.

Haig de confessar que he estat a punt de deixar anar alguna llagrimeta als deu minuts finals. Feia temps que no sortia del cinema amb aquesta sensació anguniosa, i alhora gratificant, on l’estómac s’encongeix fins a límits insospitats anatòmicament.

La meva filla, aliena a tot això, s’ha passat una estona sensacional i diu que vol anar a veure “The karate kid”. No serà el mateix, però el Jackie Chan sempre m’ha caigut molt be. Provarem. No?