dimecres, 28 de juliol de 2010

JFK i una Lolita


Potser perquè també soc afeccionat a les teories conspiro - paranoiques, a mi em va agradar molt el “JFK” de l’Oliver Stone. Quan la vaig veure a la sala gran del Cinema Bosque de Vilanova i la Geltrú era 1992 o 1993, i em venia molt de gust la combinació Stone – Costner per explicar les peripècies del fiscal Jim Garrison intentant desembolicar l’assassinat del president dels Estats Units, John Fitzerald Kennedy. Stone era – i parlo en passat – al cinema, el que Michael Moore és – aquí parlo en present – al mon del documental. És a dir, un autor. Un director que exposa les seves idees a través d’un relat ben construït, impactant, i amb sentit de l’espectacle. Amb un resultat final que no et deixa indiferent. Be vaja, que vaig xalar amb els 190 minuts de pel·lícula, com ja ho havia fet amb Platoon o com desprès ho faria amb la injustament oblidada “Nixon”, amb un Anthony Hopkins i una Joan Allen en estat de gràcia. I és que cinema i política, sempre han anat de la ma i ens han proporcionat moments memorables a una sala fosca. Però d’això ja en parlaré un altre dia.

Perquè si una cosa també ha anat agafada de la ma del cinema aquesta ha sigut el sexe. Sexe i política son les dues coses que més de corcoll han portat – i lamentablement porten - als censors d’arreu del mon. Però hi ha un altre factor que cal tenir en compte: el sexe a la sala de cinema.

Ho dic perquè a la projecció de JFK hi vaig anar-hi amb una amiga molt joveneta, si no m’erro era menor, que tenia novio, i que mai m’havia donat senyals de res. O almenys jo no vaig percebre les senyals per enlloc. Potser és que al 1992 estava més despistat que ara, però una vegada acabada la pel·lícula, la vaig acompanyar a casa i jo me’n vaig anar a la meva. Quinze o setze anys després, què mira que es temps, me la trobo a una terrassa fent un vermut, i em deixa anar: “Em va agradar molt JFK, però jo esperava que et llancessis una mica...”. O sigui, jo intentant entendre un dels grans misteris del segle XX i resulta ser que estava acompanyat d’una aprenent de Lolita, sense ni tenir la més mínima idea.

He de confessar que he fet manetes al cinema. I qui no? La penombra cinematogràfica sempre ha estat un dels primers indrets on la fúria adolescent s’ha expandit amb una certa llibertat. Una ma que busca una ma, un braç que es troba amb una espatlla, un dit que fa rínxols als cabells de la companya, un ensurt que fa que se t’abracin... Quantes emocions i quanta innocència...

Ara espero l’estrena de Wall Street 2. A veure si puc parlar de l’Oliver Stone en present. Però aquesta l’aniré a veure amb la meva dona. I ja veurem que passa...