CONSTRUINT, A POC A POC, UN LLISTAT DE PEL·LÍCULES IMPRESCINDIBLES DE TOTS ELS TEMPS I DE TOTS ELS GÈNERES
"Sullivan's Travels" (El viatges de Sullivan, 1941) de Preston Sturges. Amb Joel McCrea i Veronica Lake. Sturges és un oblidadíssim director de comèdies que te en la seva filmografia aquesta obra mestra absoluta que, en mig de la Segona Guerra Mundial, va rodar per reivindicar la comèdia com a gènere i com a forma de vida. Les peripècies d'un director de cinema que vol captar la misèria de la societat que l'envolta està tractada amb un elegància i una saviesa fora de tot dubte. Un dels grans títols de la història del cinema. Ah! I Veronica Lake!!!
"Living in oblivion" (Viure rodant, 1995) de Tom DiCilo. Amb Steve Buscemi, Dermot Mulroney, Catherine Keener. Clàssic del cinema independent i del baix pressupost del norantes. Va arrassar a Sundance i DiCilo va esdevenir un dels noms a seguir. Fresca, entretinguda, dolçament còmica però poc condescendent mirada sobre el mon del cinema.
"Mars Attacks!" (1996) de Tim Burton. Amn Jack Nicholson, Glenn Close, Pierce Borsnam, Sarah Jessica Parker. Comèdia marciana per exel·lència que retrata la invasió dels marcians al planeta terra enmig d'una demostració sense antencedents de l'estupidesa humana. Divertidíssima i amb molt mala baba. Un Burton en plena forma.
"Training Day" (2001) d'Antoine Fuqua. Amb Denzel Washington, Ethan Hawke. Denzel Washington és va pasar al costat fosc amb aquest thriller sobre policies corruptes, ben dirigit, ben escrit i ben interpretat. El canvi de registre li va suposar a Denzel Washington el seu segon Oscar i el primer com a millor actor.
“Giant” (Gegant, 1956) de George Stevens, Amb Rock Hudson, Elizabeth Taylor, James Dean, Carroll Baker, Sal Mineo, Dennis Hooper. El ressó de “Giant” va venir donat en principi perquè es va estrenar poc després que James Dean morís en un accident de cotxe. Però morbositat apart, és un fals western que s’aproxima al melodrama. El paisatge de Texas esdevé un personatge més d’aquesta pel·lícula riu per excel·lència.
“Zelig” (1983) de Woody Allen. Amb Woody Allen, Mia Farrow. És segurament una de les millors pel·lícules de Woody Allen però la història l’ha tractat molt malament. A través d’un fals documental, Allen explica la vida d’un home camaleó que es transforma en la persona o en el grup social que l’envolta. Això li serveix per fer un repàs a la història del segle XX i, a més mostrar els seus fantasmes més íntims. Imprescindible.
"Dead Ringers" o "Inseparables" (1988) de David Cronenberg. Amb Jeremy Irons i Genevieve Bujold. Pel·lícula malaltissa i inquietant com poques del director canadenc David Cronenberg que explica l'extranya relació simbiòtica - i alhora parasitària - de dos germans bessons ginecòlegs amb personalitats radicalment diferents. Ambdós personatges son interpretats per un Jeremy Irons en el millor moment de la seva carrera. Cronenberg és un director ara oblidat, però cal rescatar-lo perquè va arribar a fer un carrera força personal i "Dead Ringers" és un dels cims de la seva carrera.
"North by Northwest" o "Con la muerte en los talones" (1959) d'Alfred Hitchcock. Amb Gary Grant, Eve Marie Saint, James Mason, Martin Landau. És gairebé impossible trobar una pel·lícula millor d'aventures, amb humor, ritme, escenes inoblidables - tothom recorda la de l'avioneta perseguint el protagonista per un inacabable camp de moresc - i un Cary Grant aparentant tenir vint anys menys del que tenia. Tot sota la ma mestre de Hitchcock possant a proba la seva teoria sobre el McGuffin. I magistral partitura de Bernard Hermann. Mil i una vegades imitada i mai no superada.
"Casino" (1995) de Martin Scorsese. Amb Robert De Niro, Joe Pesci, Sharon Stone. La primera vegada que vaig veure "Casino", vaig pensar que era una mena de prolongació de "Goodfellas" (Uno de los nuestros, 1990) i que potser estava repetint la mateixa pel·lícula. Però posteriors visionats m'han demostrat que "Casino" conté un "corpus" propi i que esdevé un dels cims narratius de la signatura Scorsese. Tres hores de cinema intens on el director novaiorqués mostra tota la seva sabiduria, que no és poca, en una història de gangsters a La Vegas dels setantes.
"Notting Hill" (1999) de Roger Michel. Amb Hugh Grant, Julia Roberts, Ryhs Ifans. Més d'un posarà el crit al cel, però com que aquesta és una tria molt personal, no tinc cap mena de vergonya en citar aquesta pel·lículeta a la llista. Comèdia romàntica deliciosament ensucrada, amb sentit de l'humor, bona banda sonora carregada de balades pop i soul força efectives, guió inversemblant, i secundaris robaplans esplèndids. A tot això s'afegeix alguna que altra solució visual - com el travelling temporal pel mercat de Notting Hill - que resulta força agradable i, fins i tot, saludable. El Hugh Grant posa la cara de "tontaina" que tan be li surt, i la Julia Roberts està símplement espectacular. Què no només d'obres mestres viu el personal!
"Scarface" O "El precio del poder" (1983) de Brian De Palma. Amb Al Pacino, Michelle Pfeiffer, Steven Bauer, Mary Elizabeth Mastrantonio, Robert Loggia. De Palma no és un dels meus directors preferits, però he de reconèixer que a aquesta pel·lícula va aconseguir fer de l'excès i del mal gust, una mena de suma que donava una xifra positiva. Pacino està incontrolat, com De Palma amb la seva càmara intentant homenatjar el clàssic de Howard Hawks de 1932 del mateix títol. Festival de violència i cocaïna tractat com una tragèdia grega amb escenes que han passat a la història del cinema recent
"Touch of Evil" o "Sed de Mal (1958) d'Orson Welles. Amb Charlton Heston, Janet Leigh, Orson Welles, Marlene Dietrich. Només amb el prodigiós pla seqüència que dona peu als títols de crèdit de la pel·lícula, Welles es va gastar tot el pressupost que tenia per a la seva realització. Heston va haver de posar el seu nom, el seu prestigi - llavors en tenia, i molt, a Hollywood - i diners, per fer un film negre encara no superat. Barroca, densa, violenta, sexual i crepuscular, poques vegades una pel·lícula parteix d'una anècdota tan trivial per acabar esdevenint una radiografia exacta i cruel de la corrupció.
"Groundhog Day"o "El dia de la marmota" o "Atrapado en el tiempo" (1993) de Harold Ramis. Amb Bill Murray, Andie McDowell, i Chris Elliot. Segurament més d'un/a s'estranyarà que inclogui aquesta pel·lícula a aquesta secció, però jo la trobo especialment rodona i, el cert, és que tothom que l'ha vist en te un bon record d'ella. Comèdia romàntica disfressada de ciencia ficció per fer una faula moderna, dolça, divertidíssima i entretinguda sobre l'amor i sobre les relacions humanes. A vegades penso que es una revisió d' "It's a wonderful life" de Frank Capra.
"Twelve Monkeys" o "Doce monos" (1995) de Terry Gilliam. Amb Bruce Willis, Brad Pitt, Madeleine Stowe, David Morse, Christopher Plummer. Gillian és el membre de Monty Phyton més actiu al cinema i,segurament, el que menys reconeixement ha obtingut. Segurament donat el seu caràcter wellesià. A "Twelve monkeys" va trobar un equilibri total entre el seu surrealisme absurd, cruel i tragicòmic i un guió excel·lent de David Peoples i Janet Peoples. Willis està forá be, però el que se surt és un Brad Pitt que esclatava definitivament.
"Citizen Kane" o "Ciutadà Kane (1941) d'Orson Welles. Amb Orson Welles, Joseph Cotten, Dorothy Comingore, Ruth Warrick. Gairebé és innecessari incloure aaquest film a la llista, però no fa massa temps, un ampli grup de directors i crítics va arribar a signar una mena de manifest on venien a dir que no els hi agradava la primera pel·lícula d'Orson Welles. Així que, per si de cas, em desmarco d'aquesta colla d'snobs, i m'uneixo descaradament al nombrós grup que afirmem que és una de les deu millors pel·lícules de la història de cinema. Més moderna i brutal que mai, mereix revisions constants per copsar tota la seva grandària.
"The bad and the beautiful" o "Cautivos del mal" (1952) de Vincente Minelli. Amb Kirk Douglas, Lana Turner, Gloria Grahame, Dick Powell, Walter Puidgeon, Gilbert Roland. Cinema vist des del cinema, amb la mirada sempre crítica de Minelli, en un treball narrativament arriscat ja que la història s'explica a través de tres narradors diferents. Alguns troben a faltar el color, Minelli m'era el mestre indiscutible, però el blanc i negre li escau molt i li afegeix potència dramàtica.
"Ronin" (1998) de John Frankenheimer. Amb Robert De Niro, Jean Reno, Natascha McElhone, Stellan Skarsgard, Skipp Sudduth. Sean Bean i Jonathan Price. El veterà i efectiu Frankenheimer planeteja una pel·lícula d'acció trepidant amb molts especialistes i pocs efectes especials. Les persecucions de cotxes estan carregades d'adrenalina i el guió amaga la signatura de David Mamet tot i que sota el psudònim de Richard Weisz, per diferències amb la producció. El casting és dels irrepetibles i l'us del MacGuffin hauria fet les delícies del propi Hitchcock.
"Trading Places" o "Entre pillos anda el juego" (1983) de John Landis. Amb Dan Aykroid, Eddie Murphie, Denholm Elliot, Don Ameche, Ralph Bellamy i Jamie Lee Curtis. En algunes llistes apareix, merescudament, com una de les cent millors comèdies de la història. Segurament l'heu vist ja alguna vegada però mereix una revisió. Faula molt més malvada del que sembla sobre l'ample de banda fosc del capitalisme i, alhora, hereva de les benintencionades comèdies clàssiques de Frank Capra.
"Miller's crossing" o "Muerte entre las flores". (1990). Els germans Cohen tornen al cinema negre, un dels seus gèneres preferits, per fer una pel·lícula de gangsters molt personal. Amb Albert Finney, Gabriel Byrne, Marcia Gay Harden i el sempre efectiu John Turturro.
"One, Two, Three" (1961) de Billy Wilder i amb guió de I.A.L. Diamond. Comèdia Magistral. Amb James Cagney, Arlene Francis, Pamela Tiffin i Horst Buchholz. En gloriós blanc i negre.
