"Una de l'oeste"

La primera vegada que vaig veure “The searchers” (Centauros del desierto) era un nen. La televisió de casa era en blanc i negre i a la publicitat ens venien flagolosinas, limpiadores Ajax, i jabón en escamas Lagarto. El meu avi, que una setmana abans ja havia comprat el TP, portava anunciant que el dissabte a la tarda en passaven “una de l’oeste”, I “una de l’oeste” era una garantia d’entreteniment, d’aventures i d’emocions sense límit.

He vist “The searchers” mig centenar de vegades. Sense exagerar. I cada vegada és millor. Quan intento explicar perquè aquesta és segurament la millor pel·lícula de la història sempre hi ha un interlocutor, o varis, que ho posen en dubte perquè és un western. És un argument tan bèstia com dir que el David de Miquel Àngel no t’agrada perquè te la tita petita. Reivindico el western i el cijnema de gènere. I el quinze primers minuts de The Searchers” que semblen una pel·lícula muda, i l’evolució del personatge encarnat per John Wayne (un anti-heroi amb totes les de la llei), i el mestre John Ford, i el Technicolor, i tot allò que va fer que el Hollywood clàssic fos clàssic.

Anys després, a una llista d’aquestes que s’entretenen a fer el crítics de cinema, sobre les deu millors pel·lícules de la història, “The Searchers” era la primera i “Cantant sota la pluja” la segona. O sigui, la tita de David no cal que sigui la del Nacho Vidal. Quedaria fatal.